10 Ahir, mentre que el meu quiosquer em donava l'ARA, es queixava de la poca, ben poca cultura que es pot veure en la televisió d'avui dia. I sentia ell un cert enyorament per aquells programes de la TV1, com Estudio 1, que era on la majoria de la gent s'iniciava en el teatre. Com que sabia que jo he treballat en televisions locals, em preguntà si una obra de teatre no es pot gravar per a la televisió.

]]> Ara, ja, abans que l'esgotament ens duga a la impotència, sense calcular els efectes electorals, sense pensar en res més que a aclarir una qüestió absurda, inventada per destruir una mica més el català o valencià. Ara és el moment de veure les cartes de cadascú, dels que diuen que el valencià i el català no són la mateixa llengua i dels que afirmen la unitat de les dues variants dialectals.

]]> L'altre dia van muntar el dia de la ràdio –per cert, des de casa no en puc sentir cap en català–, no sé a sant de què. Però em va fer gràcia que plantejaren el futur de la ràdio, si bé la ciència ficció no donà massa cosa en aquest cas. Així i tot, la temàtica generà en mi una transposició de la ràdio a imaginar el futur del diari, per a ser més exacte el diari ARA, que em resulta més conegut.

]]> Manel Arcos fa una història molt oral, tot i que amb una substanciosa bibliografia, sobre el fenomen del bandolerisme del segle XIX al País València. Aquest període l'han estudiat pocs i poc, i ens l'han venut per la via romàntica espanyola, ¡faltaria més! Arcos escriu els seus llibres, se'ls edita ell mateix, procura fer-ne presentacions arreu i se'ls ven en mercats ambulants.

]]> Si l'actual consellera d'Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana es canviara els cognoms i, en compte de Català Verdet, es diguera Valenciano Cardenillo, em semblaria molt gros. Així i tot es trobaria en la línia de les bestieses del PP populista i desficaciat que es pensa que als valencians ens falta un regó o som uns autèntics imbècils.

]]> La psicologia més elemental ens diu que la imatge que projectem de nosaltres mateixos –individu o grup– rebota en la paret dels altres i acaba determinant-nos. Els valencians som excel·lents com a projectors d'una imatge pròpia ben negativa. En tenim motius, per descomptat, però a hores d'ara sol ser falsa i, a més a més, contrària als nostres interessos.

]]> Els del PP valencià van delirar en creure's que el País Valencià podia assolir l'aïllament d'un poblat amazònic. Sí que hem patit moments claustrofòbics, dins la gàbia territorial i la de la ignorància. Però tots els intents de segrestar l'evidència acaben malament, com les dictadures. I s'han trencat els murs de les fronteres que els populars ens aixecaren per a incomunicar-nos.

]]> El corrent del riu de l'articulisme ens arrossega massa sovint en el sentit contrari del que en principi hauria de ser, al meu parer. Perquè, deixant de banda la informació –és tan difícil una certa neutralitat!–, la subjectivitat de l'opinió se suposa que hauria de consistir en la reflexió sobre qualsevol tema, basant-se en arguments sòlids i convincents.

]]> Totes les llengües mereixen un respecte, el mateix respecte, i qui no ho crega així, que s'alce i explique la seua discriminació. Ni que siga mentint, ningú voldrà jerarquitzar-les per grau de respecte que mereixen, com no ho farien amb el respecte que mereixen totes les persones del món, homes o dones. Cosa diferent és la utilitat que ens pot fer cadascuna d'elles.

]]> L'argumentari de FAES contra el dret a decidir a Catalunya està tan ple de contradiccions, falsedats i inconsistència intel·lectual que no val la pena ni intentar respondre, ni tan sols puntualment. En tot cas, caldria subratllar que tant José María Aznar com la resta dels espanyols se'l prenen seriosament i se'l creuen com si consistira en unes noves taules de la llei divina.

]]> A Madrid ningú entén que Catalunya vulga independitzar-se de l'estat espanyol. Aquesta incomprensió la disfressen amb arguments que fan circular els dirigents d'opinió, des de polítics i mitjans de comunicació fins a intel·lectuals de tota mena. Insolidaritat, il·legalitat, irresponsabilitat i conceptes semblants addueixen en un primer escalfament mental.

]]> No és una carta als Reis de l'Orient, però ens hem degradat tant els valencians en els últims temps que ens cal una mica de confiança en el futur. I aquest article dedicat als líders compromesos Enric Morera i Mònica Oltra (amic el primer i amb ganes de conèixer la segona) vol expressar l'esperança de milers i milers de valencians.

]]> No ens autoenganyem més: els territoris de llengua catalana necessiten ajudar-se els uns als altres. Com ho farien uns altres territoris que compartiren llengua i cultura. I més si aquestes dues eines fonamentals per a la nostra ment són petites i al mateix temps atacades per la prepotència. És de bojos fer com si no hi tinguérem res o molt poc a veure.

]]> Acabe d'escoltar l'entrevista de gran interès que Catalunya Ràdio va fer a Carod Rovira ahir al matí. Fa quatre hores que aquesta emissora s'ha hagut de desconnectar per amenaces del ministeri d'Indústria de Madrid. L'entrevista l'he sentida, és clar, per internet, com confie sentir-la cada dia, així com veure 'Polònia' a TV3.

]]> Però, ¿en què pensa l'oligarquia de Madrid i delegats provincials, més enllà de continuar sent l'oligarquia de Madrid? Que els faça feredat deixar de ser-ho és una altra qüestió. Segons tinc entès, en privat i en un llenguatge eufemístic, no hi ha ningú de l'oligarquia que no visca obsessivament pendent de la continuïtat de l'oligarquia.

]]> És una sensació com la de l'internat que vaig patir fa tants anys. Et veies abocat a un horari i un ordre de vida que ells, els capellans vigilants, havien dissenyat per als seus alumnes obedients. I tenies una edat d'adolescent principiant que no disposava de la llibertat de pensament per intentar la fugida. No hi havia alternativa al mur insalvable de l'internat.

]]> Reconec que no tenim temps de llegir un article detingudament, menys encara si l'autor no ens resulta bastant conegut per sentir un anhel d'identificar-nos-hi, i menys encara en el cas que no ens el donen ben mastegat i de tema habitual. També reconec que sovint els escrivim massa llargs, els articles, que com un dinar de noces costen de pair.

]]> Fa anys que predique aquesta bona nova: no cal aprendre anglès, si m'ho permeten dir tots aquells que viuen del negoci de l'ensenyament de la llengua anglesa. Val a dir que la consigna no hauria d'afectar els estudiosos de Shakespeare o Joyce, ni aquells que per facilitat o per currículum idiomàtic aprenen noves llengües com mengem olives.

]]> En aquell temps que penses sobre què has de fer recaure l'article que vols escriure, he recordat Josep Maria Castellet en una sala de reunions de 62 el juliol passat. Discutíem –amb una certa agror per part meua– sobre el veredicte del Premi Joanot Martorell (narrativa) de Gandia, que el mateix Castellet havia guanyat l'any 1987 amb el llibre tan ben rebut per la crítica 'Els escenaris de la memòria'.

]]> La demagògia al País Valencià va travessar la ratlla roja i va esdevenir pura i estricta mentida si no, o a més, de delicte contra els interessos públics. Matise: aquest fenomen no és de fa quatre dies i no és exclusiu dels polítics valencians, si bé ha marcat rècords entre nosaltres, de tal manera que a la resta de l'Estat ens veuen com a descendents dels papes Borja...

]]>