10 Del 6 al 9 de juny del 1996 –fa, doncs, vint-i-cinc anys– a Barcelona es va celebrar la Conferència Mundial de Drets Lingüístics. En foren promotors el comitè de traduccions i drets lingüístics del PEN Club i el CIEMEN, entitat de la societat civil un dels objectius de la qual és la defensa dels drets lingüístics individuals i col·lectius. La Conferència comptava amb el suport de la Unesco i la participació de 66 ONG de tot el món, 42 centres PEN i 41 experts en jurisprudència lingüística dels cinc continents. La tasca principal de la Conferència era aprovar la Declaració Universal de Drets Lingüístics, elaborada pels esmentats participants. Fou unànime el vot favorable als 52 articles de què consta.

]]> "Tenim davant nostre les despulles de l’home més estimat dels catalans". Aquestes paraules, pronunciades per l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, en l’homilia de la missa de difunts, ressonaven dins la basílica del monestir de Montserrat, plena de gom a gom. Era el 25 octubre del 1968, ara farà cinquanta anys. Aquesta vegada, a més dels fidels de sempre, es podien veure les cares dels representants dels partits i sindicats clandestins, els líders de la resistència antifranquista, cristians o no. Tothom volia retre homenatge, en paraules del mateix abat, a “un dels homes més clarividents i coratjosos que ha tingut l’Església a Catalunya”. Es referia, naturalment, a l’abat Aureli M. Escarré, antic abat de Montserrat, mort uns dies abans, el 21, després d’haver passat els últims anys de la seva vida a l’exili.

]]> Apropòsit del cinquantè aniversari de les declaracions de l'abat Escarré al diari francès Le Monde (14 de novembre del 1963), ja han aparegut, en diversos mitjans de comunicació, comentaris sobre un fet que ha marcat la història de la resistència. Certs comentaris indueixen a creure que ben poc mèrit tingué l'Abat en el que va fer, com si ell fos un simple transmissor del que "uns seus consellers" volien que digués. Sigui com sigui, és indiscutible que l'únic que va prendre el risc de parlar, sense embuts, de cara enfora va ser ell i que només ell assumí la responsabilitat de les seves paraules. Ben sol, baixà a l'arena, tot seguint una actitud tan ferma i decidida que, a la llarga, es convertiria en un argument més del govern franquista per a castigar-lo amb l'exili. Un exili que era la resposta contundent d'un règim que, en aquestes declaracions, se sentí atacat al cor mateix dels principis de la "pau i de l'ordre cristians" que invocava per a justificar-se.

]]>