10 Valeria Luiselli és una escriptora mexicana resident a Nova York. L’any 2014, mentre tramitava els papers per aconseguir la residència permanent als Estats Units, el nombre de menors detinguts a la frontera amb Mèxic creixia de manera exponencial. En poc més d’un any, van arribar més de 100.000 nens. Eren els anys d’Obama i va ser una de les pitjors crisis migratòries dels últims temps. La incertesa de la seva pròpia situació legal i el coneixement de la violència a Mèxic la van portar a oferir-se com a intèrpret voluntària per als joves indocumentats, que, si no aconseguien una bona defensa, corrien el risc de ser deportats. Les xifres migratòries solen explicar històries de terror. El 80% de les dones i nenes que travessen el territori mexicà per arribar als Estats Units són violades pel camí. En sis mesos, hi va haver més d'11.000 víctimes de segrestos i es calcula que des del 2006 han desaparegut més de 120.000 migrants en el seu trànsit per Mèxic. Per a Luiselli, l’única manera de fer front a aquesta crisi política i moral és explicar el màxim nombre d’històries individuals possibles. Escoltar-les i escriure-les perquè no siguin oblidades i així sigui més difícil normalitzar aquest horror.

]]> Amb divuit anys, un d’aquells professors que marquen la vida em va interpel·lar amb una afirmació que m’ha perseguit per sempre més: l’element més determinant de la meva cultura política no seria l’origen dels meus pares, la meva educació o les meves opcions vitals, sinó què feia i on era el meu avi el 18 de juliol del 1936.

]]> “Jo sense tu i tu sense mi no som nosaltres”. Aquesta és una de les reflexions que es van poder sentir aquesta setmana a la Fabra i Coats, a la presentació del programa 'En residència' en què un grup d’adolescents de diferents instituts de Barcelona ha treballat amb un creador de la ciutat al llarg d’un curs escolar. Concebut originàriament per l’associació A Bao A Qu sota l’impuls de l’Institut de Cultura i el Consorci d’Educació de Barcelona, 'En Residència' és un projecte exemplar que, amb el temps, ha anat ampliant la xarxa d’entitats culturals i educatives implicades.

]]> Judith Butler recordava fa pocs dies a Barcelona que la primera pregunta que tothom fa quan arriba al món una nova persona és si és un nen o una nena. Aquesta pregunta aparentment innocent va carregada d’expectatives i d’idees bastant precises sobre les maneres de vestir, els tipus de joc, els estudis, la professió o fins i tot el matrimoni que el món espera del nadó. Butler recorda sovint que hi ha un 10% dels nounats que no són classificables en aquestes dues categories i que, amb el temps, molts joves se senten incòmodes en el gènere que els ha estat assignat en el moment del naixement. Aquesta indefinició porta sovint a episodis de patiment, assetjament i molta por. Butler convida els adolescents a crear vincles per evitar el seu aïllament i a viure el gènere com un espai de llibertat. L’objectiu és ampliar els límits dels marcs culturals que estableixen el que és moralment acceptable i construir un món sense violència que sigui més respirable per a tothom.

]]> Aquesta setmana s’ha reunit a Barcelona el jurat internacional del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, que és un observatori privilegiat de les ciutats europees. Cada dos anys, s’hi presenten unes 300 obres de millora dels espais públics realitzades a tot el continent, de manera que és un termòmetre excepcional dels debats de fons que afecten les ciutats europees.

]]> El periodista Álvaro Colomer ha obert un debat important sobre la vitalitat cultural a Barcelona. Amb un article a El Mundo titulat “ Barcelona intrascendente ”, Colomer explica que J.M. Coetzee, el premi Nobel de literatura, no passarà per Barcelona durant la seva propera visita a Espanya perquè “Barcelona ha deixat d’interessar” als grans escriptors, i les seves editorials prioritzen ciutats com Granada o Bilbao perquè a Barcelona la “gent ha deixat d’assistir a aquest tipus d’actes”. Colomer apunta al context polític actual com a possible causa i alerta de la pèrdua de posició de Barcelona en el rànquing de ciutats globals.

]]> Mentre la repressió contra l’independentisme s’endureix a Espanya i la llibertat d’expressió comença a estar seriosament en risc, al bell mig d’Europa Hongria encara les eleccions que podrien donar un tercer mandat a Viktor Orbán, el líder polític del continent que més obertament està dinamitant els principis de la democràcia liberal i la mateixa Unió Europea.

]]> El Raval és un barri magnètic. La seva proximitat al port l’ha convertit en la porta d’entrada simbòlica a la ciutat de Barcelona. Ple de referents literaris i de vides reals i imaginàries, és un barri associat als límits físics i metafòrics de la ciutat. El seu nom d’origen àrab remet a un territori als marges, a l’espai que s’escampa més enllà de les muralles. El Raval va néixer entre els segles XIII i XIV al territori llavors no urbanitzat comprès entre les antigues muralles de la Rambla i les rondes. Des d’aleshores, la seva ha estat una història lligada als marges geogràfics i socials de la ciutat. Però també és el barri d’arribada per excel·lència, el lloc on imaginar una vida nova, un espai d’esperança. Indret de diversió de la burgesia que es va instal·lar a l’Eixample a finals del segle XIX, el Raval és avui marginalitat però és també un espai de barreja, anonimat i creació. Centre i perifèria alhora, és un barri petit, de poc més d’un quilòmetre quadrat, i extremadament dens. A una trama urbana d’origen medieval s’hi afegeix una densitat de població tres vegades més alta que la mitjana de Barcelona, ja molt elevada en termes europeus. En aquest espai tan petit i dens hi conviuen més de cinquanta nacionalitats sense gaires vincles culturals ni històrics entre elles. El Raval és un barri d’equilibris precaris que no deixa indiferent a ningú.

]]> Londiwe Khoza és una jove ballarina sud-africana que ha tingut el privilegi de treballar durant un any amb el coreògraf israelià Ohad Naharin gràcies a la fundació filantròpica de Rolex. Khoza provenia d’una escola de ballet clàssic que, segons Naharin, no li havia permès desenvolupar tot el seu talent. Per això la va convidar a participar a la secció jove de la companyia Batsheva que ell ara dirigeix i que l’any 1964 havia fundat la mítica coreògrafa Martha Graham.

]]> La trobada dels líders mundials a Davos ha coincidit aquesta setmana amb la publicació de l’informe anual d’Oxfam Intermón, que, una vegada més, revela la realitat econòmica i social a escala planetària i denuncia la creixent desigualtat al món. Avui 42 persones posseeixen la mateixa riquesa que els 3.700 milions de persones més pobres. L’any passat el nombre de persones amb més de mil milions de dòlars va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. Mai com ara havien conviscut la riquesa i la pobresa extremes. I podria tenir solució, perquè l’augment de la riquesa d’aquesta elit mundial equival a set vegades la quantitat necessària per acabar amb la pobresa extrema al món. Les xifres són conegudes però, llegit detingudament, l’informe és duríssim i convé aturar-s’hi.

]]> La política ha estat sempre un joc de persuasió. Entre ciutadans i governants s’ha d’establir una relació de confiança que, en els sistemes democràtics, es valida diàriament a través de l’escrutini de l’opinió pública i s’acaba renovant o perdent a les eleccions. Això obliga els representants polítics a seduir i convèncer els electors de la bondat de les seves propostes i les seves decisions. D’aquí que l’ús de la retòrica sigui tan cabdal en política. Ja Aristòtil defensava la importància de la persuasió, entesa com el camí per influir o modificar l’opinió dels altres a través de la raó i la paraula. Però la retòrica no és només un instrument de seducció. És també la manera fonamental de generar consensos en societats plurals que compten amb una gran diversitat d’opinions. La persuasió és, doncs, consubstancial a la política.

]]> Les campanyes electorals són sempre bons termòmetres de les societats que les acullen. Amb les eleccions convocades pel govern central, l’autonomia suspesa i candidats a l’exili o en presó preventiva, aquesta és sens dubte una campanya excepcional. I, malgrat tot, s’han repetit mostres de perversió del llenguatge que són símptomes de problemes estructurals que són més antics i costa deixar enrere. Perfils insultants de candidates dones pel fet de ser dones i atacs directes contra l’homosexualitat d’altres candidats són només exemples de dos col·lectius que, encara avui, malgrat els reconeixements formals, no poden viure la política en plena igualtat. Aquests atacs arriben en un context més ampli de proliferació de les mostres d’odi, afavorits per la impetuositat de les xarxes. Però també tenen lloc en un moment d’una certa regressió de la cultura democràtica a Occident, on no només es multipliquen les denúncies per suposats delictes d’odi sinó que els mateixos dirigents polítics són, sovint, els incitadors d’aquests atacs contra determinats grups de ciutadans. ¿Estem davant d’un augment de la cultura de l’odi?

]]> Entitats culturals i científiques s’han rebel·lat aquesta setmana contra la inèdita decisió del ministeri d’Hisenda de reclamar amb caràcter retroactiu el 21% d’IVA de les subvencions rebudes els últims anys. Fruit d’una nova interpretació de la legislació vigent, la mesura posa en risc un sector particularment fràgil, que sobreviu malgrat seguir patint els efectes de la crisi econòmica que es va iniciar el 2008, aviat farà deu anys.

]]> El món cultural està dominat aquests dies pel debat sobre els efectes de la crisi política. Tot i que la cultura està feta per donar resposta a moments d’incertesa com l’actual, en les últimes setmanes ha caigut el consum cultural: llibreries, teatres i cinemes estan patint una disminució important d’usuaris. Al mateix temps, torna a aparèixer la discussió sobre la vitalitat cultural de Barcelona. Es tracta d’un debat recurrent en què es qüestiona la projecció i la fortalesa del teixit cultural de la ciutat, que, segons aquesta hipòtesi, estaria mancat d’ambició i seria massa vulnerable als vaivens polítics. Les dues qüestions preocupen el sector i generen polèmica als diaris, però amaguen un moviment de fons que, discretament, està transformant de manera més radical el món de la cultura.

]]> Els silencis de la transició política camuflats a la Constitució semblen haver saltat pels aires. Des de fa anys es revisa críticament el consens assolit el 1978, que va obligar a moltes renúncies i ambigüitats que avui paguem amb noves crisis polítiques. L’origen del conflicte actual es remunta al fet que Catalunya no pogués constar com a nació a la Constitució, tal com anys més tard establiria l’Estatut d’Autonomia retallat pel Tribunal Constitucional. Aquell silenci ha durat quaranta anys. Les lleis estan fetes per ser revisades a la llum de les noves demandes socials i totes les generacions tenen el dret d’imaginar el seu futur repensant críticament el marc que les ha vist néixer.

]]> “El carrer és nostre. Sense odi, sense por”. Aquest va ser el lema d’algunes pancartes que es van poder veure a Barcelona durant les manifestacions de repulsa de l’atemptat terrorista del mes d’agost. Aleshores, la idea era reivindicar el carrer com l’espai de llibertat per excel·lència de la civilització europea que els terroristes pretenien fer trontollar.

]]> Aquests dies tan convulsos, en què tot es precipita a gran velocitat i el futur està més obert que mai, els arguments polítics es barregen sovint amb sentiments i històries personals. La il·lusió es confon amb la incertesa i la indignació es troba fàcilment amb la por. Tothom revisa críticament el passat i es projecta en el futur. Les discussions polítiques s’il·lustren amb desitjos i vivències on es fonen emoció i convicció.

]]> El Grup de Periodistes Ramon Barnils ha emès un contundent comunicat per denunciar les coaccions a periodistes i els escorcolls a mitjans de comunicació que aquests dies s’estan produint a Catalunya arran de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre. Reconeixent la diversitat d’opinions sobre el referèndum, el manifest acusa els aparells judicials de l’Estat d’estar actuant sota els auspicis o amb l’acord del govern espanyol i de posar en risc la llibertat de premsa, que és un dels pilars del sistema democràtic.

]]> Els atemptats de Barcelona van provocar una reacció unànime de defensa del valor simbòlic de la Rambla. Immediatament després de la barbàrie, es va imposar la mirada nostàlgica cap a aquest centre geogràfic i emocional de la ciutat. Tot i no ser l’objectiu inicial dels terroristes, com en altres indrets europeus es tractava de l’atac a un emblema. De sobte, algú aparentment desconegut s’apropiava de la nostra història, de les nostres ferides i protestes i de les nostres festes i celebracions. Ens robaven l’accés al mar, les primeres nits, les flors, el teatre, l’anonimat i la descoberta de l’Altre.

]]> Olot s’està consolidant com un dels pols culturals més dinàmics i atractius de Catalunya. A finals de setembre s’hi inaugurava la residència Faber, un espai de creació multidisciplinari dirigit per Francesc Serés que, amb una ferma vocació de retorn al territori, allotjarà escriptors, artistes i científics d’arreu del món. Amb Faber, la capital de la Garrotxa afegeix un projecte d’envergadura a una sèrie d’iniciatives culturals que, de manera sostinguda, s’hi han anat desenvolupant aquests últims temps. Hi destaquen el Festival de literatura MOT, que cada any converteix Girona i Olot en un espai de trobada entre escriptors de diversos orígens i generacions; el Sismògraf, un festival de dansa al carrer, o Lluèrnia, que cada mes de novembre es converteix en un punt de referència dels festivals de llum a l’espai públic.

]]>