No cal ser expert legal per saber que l’operació militar dels EUA a Veneçuela viola les lleis internacionals i nacionals. Segueix aprofundint la generació de caos a tots els nivells –àdhuc el legal, l’econòmic i el polític– per tal d’acaparar poder i riqueses. Tan vell com la humanitat. Però el desvergonyiment descarat, la interconnexió global actual i els recursos de què es disposa –afegint-hi la capacitat destructiva de l’escalada armamentista i la renovada amenaça de les bombes atòmiques– fan que l’impacte sigui exponencial.

En aquests darrers temps s’ha posat a sobre del tauler polític i a l’àgora pública el terme desobediència civil, fent referència a un ventall d’accions de líders socials i polítics. Constitueixen desobediència civil les accions que es realitzen per posar en qüestió o incomplir la llei -o resolucions judicials que l’apliquen- que són considerades injustes i/o immorals, sigui qui sigui qui les faci, o com les faci. Darrerament es fiquen al mateix sac les accions desplegades per l’alcaldessa de Berga, regidors de Badalona i d’altres municipis catalans, ciutadans anant a votar el 9-N, persones que fan objecció fiscal a la partida dels impostos destinats a partides militars i membres del govern català o del Parlament de Catalunya. Només es pot parlar de desobediència civil quan les accions les desenvolupen ciutadans, a vegades de forma aïllada però normalment en el marc d’una campanya estratègica sostinguda en el temps. Les accions de desobediència desplegades per representants institucionals no són desobediència civil.

En una època en què es filmen, publiquen i retuitegen en directe els desacords, els monòlegs, les paraules i els gestos contra d’altres, les discussions estèrils, els xocs d’ego, els conflictes violents, les manques de respecte, els orgulls ferits, les absències d’escolta, els atacs frontals o amagats contra els que es consideren enemics o adversaris, les guerres... ha de commoure les nostres consciències el procés de diàleg de l’Havana i l’acord de pau assolit a Colòmbia. La setmana passada els representants del govern de Colòmbia i de les FARC van signar solemnement a Cartagena de Indias aquest acord, davant de 250 víctimes de diverses localitats colombianes i 2.500 convidats nacionals i internacionals, incloent-hi diversos presidents i el mateix secretari general de l’ONU. Aquest procés, que no inclou altres actors violents com l’ELN, ha estat condicionat pels postulats de la justícia transicional i els eixos de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició; també, i de forma significativa, pel Tribunal Penal Internacional (TPI), de la qual Colòmbia és part i en la qual l’Oficina del Fiscal tenia obertes diligències preliminars des de l’any 2004. Amb aquesta culminació d’un procés formal i complex de diàleg de més de quatre anys d’evolució es vol superar 52 anys de conflicte violent, amb violacions sistemàtiques de drets humans -dutes a terme per múltiples actors guerrillers, paramilitars i governamentals-, més de sis milions de víctimes, milers de desapareguts, ferits, exiliats a nombrosos països -fins i tot al nostre- i innombrables famílies afectades.