“Hi ha dies que neixen sense saber que poden acabar sent recordats. Dies aparentment ordinaris, atrapats entre la rutina i la incertesa, que transcorren amb la mateixa cadència de sempre: un petó abans de sortir de casa, una preocupació compartida, una promesa llançada al futur abans d’anar a dormir. I, tanmateix, alguns d’aquests dies amaguen una pregunta inquietant: serà aquest un d’aquells dies que la història assenyalarà?”

De nano passava les vacances a Nonasp, el poble dels meus avis materns. “I tu de quina casa ets?”, em preguntaven cada dia, a cada cantonada, els oncles i les padrines desvagats. Encara que jo no hi fallava mai, ni per les festes majors, ni per Setmana santa, ni per Nadal, i encara que en aquella època jovenívola em feia amb tothom, per als nonaspins jo i tota la meva colla sempre vam ser els forasters. Com en qualsevol societat tradicional, en aquell poblet a la vora del Matarranya, aparentment, la llengua, la història i els costums; la família, la religió i la sang eren els trets definitoris de la tribu, sentida com a natural.

El diari ARA em convida a parlar sobre el futur de Junts. M’hi avinc ràpidament perquè encara que formalment és una formació que no té res a veure amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit on vaig militar durant tota la meva carrera política a l’administració, durant aquests darrers anys he viscut amb pena les seves misèries (algunes buscades, d’altres no) i he celebrat com si fossin pròpies les poques alegries que han tingut, bàsicament gràcies a la conservació d’alcaldies emblemàtiques o a la carambola de tenir set vots imprescindibles per a Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats. Inevitablement, encara que a alguns dels seus dirigents els faig responsables de la suspensió de l’autogovern i de la inqüestionable pèrdua de pes econòmic i polític d’aquests darrers anys, és tan desproporcionat el càstig que molts d’ells han patit –i que, com en el cas d’en Carles Puigdemont, encara pateixen–, que quan alguna argúcia parlamentària els surt mig bé no puc evitar mirar-los amb la mateixa simpatia còmplice que als anys vuitanta em mirava Pixie i Dixie, aquell parell de ratolins que feien anar de corcoll al pobre gat Mr. Jinks. Deu ser per la rauxa que sempre ens acompanya als catalans o, simplement, l’empatia que sents amb algú quan veus que tothom s’hi atreveix. Recordi’s allò que... dels teus en vols dir, però no en vols sentir.

El proppassat dissabte 27 d’abril, el president Artur Mas publicava a les pàgines d’aquest diari un suggestiu article titulat “12-M: girar full o canviar de llibre”. Des del patriotisme que ens uneix, però també des de la independència de criteri, em sento en la necessitat d’escriure algunes consideracions, no sé si puntuals o potser més de fons.

El que distingeix els fanàtics de la resta de gent és que per als primers la realitat no interessa, especialment si contravé les seves pròpies conviccions. Per a la gent moderada, en canvi, més enllà de les pròpies idees i prejudicis, la realitat dels fets importa! I agradi o no, la realitat és que l’1 d’octubre Catalunya va celebrar un referèndum, que va mobilitzar milions de persones, tot i que no va ser reconegut com a legítim per una part de la societat catalana. També és un fet que, poques setmanes abans, al Parlament, l’ordenament legal aprovat per la majoria sobiranista no va ser acceptat com a lícit per la minoria constitucionalista, fins a l’extrem de dur-los a abandonar la cambra (un fet que per a tortura de diputats i audiència no va estalviar un ampli rosari de filibusterisme parlamentari). En aquestes circumstàncies, encara commoguts per la brutal repressió patida arreu de Catalunya per uns cossos i forces més de la por que de seguretat, em sento en la necessitat de plantejar algunes reflexions, que confio que ens puguin resultar d’utilitat.

“Ja soc aquí!”, ens deia el president aquell 23 d’octubre del 1977 després de vint-i-tres anys de presidència a l’exili i un any abans de l’aprovació de la Constitució espanyola. D’això ja fa quaranta anys, i enguany el Govern de Catalunya té previstos nombrosos actes de commemoració d’una efemèride que no ens connecta només amb el 1977 sinó també amb aquella institució que va crear-se amb aquelles Corts del 1289. Amb el retorn de Tarradellas tornava alguna cosa més que el futur govern autonòmic: tornava el representant d’una institució originada en el sistema constitucional català. La Generalitat, repeteixo, és un organisme creat basant-se en les nostres Constitucions pròpies. No és cap altra cosa.

Dijous a la nit, mentre el públic dempeus acomiadàvem l’excel·lent versió d’ Otello al Gran Teatre del Liceu, es feia evident que a Catalunya juguem a la lliga mundial de l’òpera i que gaudim del nivell necessari no només perquè la cultura del país es projecti sinó perquè tingui els intercanvis que ens són indispensables. La història d’amor i de gelosia d’Otel·lo i Desdèmona, enmig del realisme d’una guerra, ens segueix captivant igual que ja ho va fer el 5 de febrer de 1887, quan es va estrenar per primera vegada a la Scala de Milà. Per cert, tres anys després, el 1890, ja s’estrenava al Liceu, i des d’aleshores se n’han fet 156 representacions al teatre barceloní.

El litoral mediterrani, i en especial Catalunya, és un entorn de risc davant del canvi climàtic. L’altíssima densitat de població i d’activitat econòmica lligada a la franja costanera, la fragilitat de la nostra diversitat paisatgística, la limitació de recursos hídrics o el creixent risc d’incendis forestals són amenaces reals. Ningú discuteix ja sobre l’evidència del canvi climàtic, la clara causalitat humana i la responsabilitat comuna, però alhora diferenciada, per fer-hi front.