Al mes de maig, el periodista científic Toni Pou ens descobria una dada força il·lustrativa: apuntava que, en aquell moment, hi havia al món uns tres grams de covid-19 infectant persones. Més enllà de l'anècdota, aquesta dada ens mostra amb cruesa la vulnerabilitat de l'espècie humana. Tres grams de petites partícules han sigut capaços de despullar tot un sistema que es creia tan etern i infal·lible que hi ha qui, com Fukuyama o Thatcher, es va aventurar a decretar la fi de la història i la manca d'alternativa al capitalisme.

Després de la caiguda del Mur de Berlín, Francis Fukuyama va publicar el seu llibre La fi de la Història i l'últim home, un text en el qual el politòleg defensava que, després de la Guerra Freda, la lluita d'ideologies havia arribat a la seva fi i, per tant, el model neoliberal s'imposava de forma definitiva. I és ben cert que en les darreres dècades hem viscut com si Fukuyama l'hagués encertat.

Les eleccions a l’Estat deixen un escenari per a la investidura que confirma que al PSOE li ha sortit malament. No podia ser d’altra manera. Confirma, després de 4 eleccions en 4 anys, que el govern espanyol no tindrà estabilitat ni recorregut si no té el coratge d’enfocar la qüestió catalana.

La Unió Europea celebra el 25 de març el 60è aniversari de la signatura dels seus tractats constitutius, coneguts com el Tractat de Roma. No cal entretenir-nos a examinar les moltes diferències que aquell continent, que havia deixat enrere feia poc més d’una dècada la Guerra Mundial, presentava respecte a l’Europa d’avui. Gran part d’aquestes diferències probablement no haurien arribat a concretar-se en la seva forma actual sense el projecte de construcció europea del qual avui commemorem els primers passos.

Queden menys de cent dies per al 27-S. Conscients de la importància del moment, l’ANC i Òmnium ajunten esforços en el marc d’una nova campanya: 27º09’2015”. On tot comença. Encarem la darrera etapa, la més dura, la més delicada, la més determinant. El 9-N va quedar clara una cosa: molta gent, sigui o no independentista, no demana altra cosa que democràcia.

Aquesta setmana s’ha reactivat la campanya Esquerres per la Independència (hereva d’Esquerres pel Sí-Sí). Ho considero un fet significatiu. Fa temps que tinc la impressió que, en el debat nacional, o avancem clarament en termes de sobirania o l’alternativa no és quedar-nos com estem, sinó pitjor, a tots els nivells, també el social. Per a molta gent, el debat nacional és irrellevant (i fins i tot molest) perquè considera que ens distreu dels “problemes reals” i, des d’una determinada visió procedent de l’esquerra, es considera fins i tot que entrar en el debat nacional significa fer el joc a la dreta.