El rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia, s’emociona quan explica l'honoris causa que acaba de lliurar a la directora mèdica de BioNTech: “Estan a un pas de poder trobar una vacuna per al càncer. Sabeu què significa, això?” Ens ho diu al grup de membres del Consell Social de la UB, reunits un fred matí de març. L’alemanya Özlem Türeci, efectivament, ha predit que d'aquí a deu anys tractar el càncer amb vacunes d’ARN serà habitual. Aquesta és una de les “coses meravelloses”, com diu el rector, que passen a les nostres universitats quotidianament i que no sempre reben l’atenció que mereixen.

He tingut l'oportunitat d'observar l'emprenedoria femenina tant des de la investigació social com des de la meva pròpia experiència. Aquesta doble perspectiva em permet afirmar amb força rotunditat que quan les dones emprenen no només creen empreses, sinó que qüestionen silenciosament el model de lideratge i èxit que fins ara hem donat per natural. No es tracta només de quantes companyies dirigeixen, sinó de com les dissenyen, quines relacions generen i quin tipus d'impacte busquen.

Cada dia circulen titulars i frases lapidàries sobre la intel·ligència artificial i el treball que alimenten la inquietud col·lectiva: que la IA destruirà milions de llocs de feina, que substituirà les persones, que acabarà controlant-nos o que és una amenaça per a la societat. Són expressions d’una por difusa, sovint irracional, pròpia del que la psicologia identifica com a ansietats confusionals: quan el risc no està ben delimitat, la por es magnifica. L’única manera de reduir aquesta angoixa és afrontar-la amb dades i criteri, distingir què hi ha de cert i què no en l’impacte real de la IA en el món laboral.

Enmig de l’allau de regals de color rosa i de regals per “sentir-se princeses”, influencers o actrius, apareix amb brillantor pròpia el maquillatge per a nenes de 3 anys. Maquillatges “divertits i familiars” per abans d’anar a l’escola, segons proclamen els comerciants. Així que la resposta a la pregunta que encapçala aquest article és sí: moltes mares i pares regalaran aquestes festes un kit de maquillatge a les seves filles de tres anys... potser sense adonar-se que, amb aquell regal aparentment innocent, també els regalen una mirada crítica sobre el seu propi cos des d’edats en què haurien de poder viure lliurement, sense pressions, sense autocensura estètica i sense la sensació que han de “millorar-se” per ser prou bones.

Cada desembre la conversa es repeteix en tertúlies i sobretaules: cal gastar diners en llums de Nadal o és una despesa innecessària? Les xifres van i venen –cost econòmic, retorn comercial, consum energètic– i, gairebé sempre, el debat es tanca aquí. Però aquesta forma de pensar diu molt més de com mirem la vida que no pas dels llums en si mateixos. Té mancances invisibles però significatives. Reduir una actuació pública a un balanç de costos i beneficis és una manera còmoda, però pobra, d’entendre què mou realment les persones.

Cada any, Barcelona es converteix en aparador del futur urbà. Robots que netegen carrers, xarxes elèctriques intel·ligents, sensors que monitoritzen l'aire o la mobilitat... Mentre la tecnologia avança a un ritme vertiginós, una pregunta s'imposa amb força: ¿pot una ciutat ser realment "intel·ligent" si no millora la vida emocional, relacional i comunitària dels qui l'habiten? Després de més d'una dècada de smart cities, sembla clar que amb la intel·ligència tècnica no n'hi ha prou. La gran tasca pendent és evolucionar cap a un nou paradigma: la "ciutat 5.0", on la tecnologia es posi al servei del benestar humà i no a l'inrevés.

Amb aquesta dramàtica petició –“Que no ens treguin les hores de sol!”– s’han expressat moltes persones a les xarxes socials després de saber que el president del Govern, Pedro Sánchez, ha proposat a la Unió Europea suprimir els canvis d’hora que es produeixen dos cops l’any (acabem de tenir el corresponent a la tardor) i deixar només un horari estable durant tot l’any.

Hi ha un bé més escàs que l’aigua i més preuat que l’or: el temps que se’ns escapa. Tothom en parla, tothom el persegueix, però no tothom el posseeix de la mateixa manera. En societats que avancen i generen nous drets, el dret al temps emergeix amb força. Però, qui el pot exercir de debò?

Hi ha injeccions que curen, però n’hi ha d’altres que poden ferir profundament. Les imatges d’influencers i famosos promocionant-se a les xarxes amb xeringues d’Ozempic per aprimar-se estan deixant empremta en les adolescents. Gairebé la meitat de les noies catalanes de 12 a 16 anys (un 47%) volen perdre pes –segons l'Institut Català de les Dones–, tot i que la gran majoria ja tenen un cos sa i equilibrat. Aquest desig infundat erosiona l’autoestima, alimenta pensaments obsessius i dispara l’ansietat fins a la frontera de la depressió. L’encanteri de la primesa extrema, presentada com a desig, es converteix en un camí cap al dolor emocional.

Un proverbi anglès diu que cada núvol té una escletxa platejada, i aquesta és una bonica definició de l’esperança. Quan dins del fosc moment polític s’obre una clariana, cal celebrar-ho. Una experiència de lideratge compartit amb resultat exitós ha sorprès i entusiasmat alhora moltes persones afectades per l’anomenada “fatiga democràtica”. El passat 13 de juny, Zohran Mamdani i el responsable financer de la ciutat novaiorquesa, Brad Lander, van anunciar un cross-endorsement: Mamdani va demanar als seus votants que votessin per Lander en segon lloc, i Lander, al seu torn, va fer el mateix per Mamdani. Ambdós estaven en pugna per guanyar la candidatura del partit demòcrata a l’alcaldia de Nova York, però la rivalitat no va impedir una estreta aliança. Si un d'ells era eliminat, els vots de l'altre fluïen directament al candidat encara vigent, enfortint la seva posició. Junts eren molt més forts que separats: Lander aportava estructura política, la seva base a Brooklyn i una enorme experiència; Mamdani impulsava una campanya vibrant entre joves, immigrants i comunitats progressistes.

La transició ecològica sembla generar cada cop menys entusiasme entre la classe treballadora, fins al punt que el “negacionisme climàtic” no para de créixer, de la mà de l’extrema dreta. En un article valent, el periodista Joan Burdeus parlava directament del fracàs de l’esquerra per liderar en positiu aquesta lluita. És paradoxal que, sent les persones pobres i treballadores de l’escala bàsica qui més pateix les conseqüències del canvi climàtic, siguin aquestes les que li estan girant l’esquena. Si no abordem les causes d’aquesta desafecció, serà difícil revertir-la.

La generació del baby boom hem crescut immersos en una creença mítica: cal créixer molt econòmicament per tal d’eliminar la pobresa. Només amb un pastís molt gros podrà haver-hi porcions per a tothom. Aquesta metàfora ha estat recurrent en els discursos. La idea de “fer créixer el pastís per tal que tothom en pugui menjar” ha format part de l’argumentari de la política espanyola en tot el període democràtic com la millor via per reduir la pobresa i augmentar el benestar general. Aquesta lògica s’esgrimeix especialment en contextos de debat davant les propostes que prioritzen la redistribució sense creixement previ.

Llegeixo: “Com vaig poder equivocar-me tant? / Com vaig pensar que lluitaries / per la meva història fosca?/ Com vaig creure que ho podries tot […]?” i immediatament acudeixen a la meva ment totes les relacions mantingudes al llarg de la vida, pròpies i alienes, totes amb els seus raconets amagats de dubtes, pors, tendreses i anhels. Aquest és un dels superpoders de la poesia: amb uns versos dibuixa una vida sencera, l’esquinça i l’acarona. 

Uns dies enrere una professional de nom Anna va explicar a la xarxa LinkedIn una experiència recentment viscuda. Volia compartir-la perquè l’havia impactat força. Una persona molt propera, que l’estimava bé, la va fer rumiar intensament. L'Anna travessa un trànsit personal difícil, però “humà, normal i quotidià”, segons les seves paraules. La persona propera li demanava que anés a veure al seu metge perquè li pautés un tractament. “Un tractament?”, es va estranyar l'Anna. “Sí, per a la depressió o l’ansietat o el que sigui que tinguis”. I la seva resposta va ser clara i directa. “Ni pateixo depressió ni ansietat. Experimento tristesa a estones pel dol que visc, pel que ja no és, ni mai serà”. Explicava llavors com li havia sobtat haver d’arreglar amb un tractament farmacològic, una pastilla, qualsevol emoció que, simplement, havia de viure i deixar passar. Concloïa que és un error cada cop més freqüent en una societat on és més fàcil anestesiar el símptoma que abordar l’origen.

El món econòmic sol practicar la discreció en termes polítics per tal de mantenir una certa neutralitat que no perjudiqui els seus interessos. Però estem immersos en moments incerts i algunes empreses comencen a manifestar-se per defensar els valors que les han vist néixer i créixer, els valors fundacionals de la democràcia europea.

El govern d’Espanya està negociant la reducció d’hores de feina, adduint que la tecnologia ha avançat molt i hauria de permetre la disminució horària. Davant la proposta, no pocs sectors es posen les mans al cap augurant una davallada important de la productivitat. La por que la productivitat sigui encara més baixa sembla lògica si acceptem l’argument que hi subjau, que consisteix a pensar que, com més hores de feina, més productivitat.

Sovint debatem internament entre allò que pensem de manera racional i el que sentim. Els dilemes construeixen un teixit força consistent de la nostra personalitat. Ens passa en les relacions personals quan la raó ens diu que sortir amb aquella persona pot ser un error i ens alerta que seríem més feliços allunyant-nos-en, però el cor ens impulsa a trucar-li i ficar-nos de ple en la seva vida. També ho vivim en la nostra experiència social, tot i que de manera molt més inconscient. Un exemple en què estem immersos és la sensació de malestar i tristesa general malgrat que les dades objectives econòmiques són les més positives de les darreres dècades. Encara es complica més quan detectem que la percepció sobre la situació personal és diferent que la que tenim sobre la col·lectiva. Les enquestes ens diuen que quan es pregunta individualment la persona diu que està bé, però creu, en canvi, que el país està fatal.

Encara ressonen els trets de la guerra a Síria quan moltes persones corren al palau presidencial de Damasc, ara ocupat pels rebels, a fer-se una selfie amb els soldats emmascarats. Se celebra el funeral per les víctimes de la DANA a València i molta gent s’afanya a fotografiar-se amb el fons de la família reial espanyola. Observant les imatges, el periodista Carlos del Amor comenta al seu compte de X que la combinació de llàgrimes i selfies és bastant estranya. No hi podria estar més d’acord. Sobretot quan tot just fa quatre mesos de la mort de la influencer de 14 anys Moe Na Say precipitada fatalment a una cascada de Birmània mentre es feia una selfie. El fet és que aquest afany d’aconseguir “m’agrada” penjant les nostres fotos a xarxes socials pot fer perillar la vida: el Journal of Travel Medicine ha reportat 515 morts en els darrers anys, especialment entre els joves.

La Universitat de Barcelona ha anunciat que marxa de la xarxa social X (antic Twitter) perquè fomenta els missatges d’odi i la desinformació. És la primera universitat de l’estat espanyol a fer-ho, i se suma així a una sèrie d’organismes, com els diaris The Guardian o La Vanguardia, que han abandonat també la xarxa. És una evidència que formar part d’una xarxa que està en mans privades d’un multimilionari d’idees ultraconservadores com Elon Musk, que té els seus propis interessos, no és ni serà mai un bon espai per al diàleg, la transparència i la comunicació respectuosa i fluida. Potser ha arribat l’hora de ser innovadors i imaginar altres sistemes on la democràcia sigui el nucli de la xarxa i els organismes públics qui hi vetllin.

Quan es pregunta als homes directius quin ha estat el factor més decisiu per arribar als llocs de decisió que ocupen, la majoria d’ells afirmen que ha estat “tenir un mentor”. Aquest fet desvela com són d’essencials les relacions humanes de confiança, també al món executiu. I explica també una part del sostre de vidre: les dones professionals solen estar orfes de mentoria en ser tan escasses les directives que les puguin mentoritzar. Podrien tenir mentors masculins, per descomptat, però l’evidència científica ens mostra la tendència inequívoca dels éssers humans a escollir per al nostre mentoratge persones similars a nosaltres.