L’últim daltabaix que està posant a prova l’actitud dels francesos en relació a l’abús de menors ha involucrat Olivier Duhamel, polític, professor universitari i assagista de renom. Duhamel, de 70 anys, ha sigut acusat d’haver abusat del seu fill adoptiu quan era adolescent al llibre La familia grande, escrit per Camille Kouchner, germana bessona de la víctima. L’intel·lectual ha deixat el programa de ràdio que conduïa, les tertúlies televisives on participava, la facultat on donava classes i la Fondation Nationale des Sciences Politiques, que presidia des del 2016. Abans d’esborrar el compte personal de Twitter va explicar en una piulada que es retirava de la vida pública arran dels “atacs personals” en contra seva, amb la intenció també de “preservar les institucions” amb les quals havia treballat.

Com deia Sherlock Holmes, “quan has eliminat l’impossible, el que queda, per molt improbable que sigui, ha de ser la veritat”. L’impossible, en aquest cas, ha sigut el Brexit. Theresa May, que divendres va anunciar la seva dimissió com a primera ministra britànica, va presentar el calze enverinat de la retirada de la UE de totes les maneres possibles en un intent de fer-lo gustós. No ho va aconseguir.

El món es commou davant de l’Equip Olímpic d’Esportistes Refugiats que participa en els Jocs de Rio. El públic es posa dret per ovacionar-los a la cerimònia inaugural. Ban Ki-moon, el secretari general de l’ONU, un home poc donat a les manifestacions extravagants d’emoció, exhibeix un somriure d’orella a orella.

En política, com en la vida, les bones companyies són importants. Hi ha persones assenyades -algunes, amigues meves- que esgrimeixen arguments assenyats perquè el Regne Unit marxi de la Unió Europea (UE). Diuen que hi falta transparència. Diuen que una aliança que conté un petit club de països amb una moneda comuna, però també altres països perifèrics que no la tenen, constitueix un sistema que defrauda els votants perquè és intel·lectualment deshonest. Els països de l’euro reclamen una aliança política cada vegada més unida perquè l’euro sigui sostenible. Altres països, com el Regne Unit, això no ho volen.

Omar Mateen, l’atacant de Florida que va jurar lleialtat a l’Estat Islàmic, ha instal·lat Donald Trump a la Casa Blanca, ha tret la Gran Bretanya de la Unió Europea, ha impulsat Marine Le Pen a la presidència francesa i ha sumit el món en una creixent espiral de violència. Als seus 29 anys, Mateen és el Gavrilo Princip de principis del segle XXI, el noi que va fer miques un ordre polític vell i decadent. Com el nacionalista serbobosnià de 19 anys que amb les seves bales va fer esclatar la Primera Guerra Mundial, Mateen ha encès una guspira en un moment d’indignació explosiva.

L’esdeveniment polític més important de les últimes setmanes no ha sigut l’ascens de Donald Trump com a presumpte nominat del Partit Republicà a les eleccions presidencials, sinó l’elecció de Sadiq Khan, fill musulmà d’un conductor d’autobusos de Londres, com a alcalde de la capital britànica.

La vida és, entre altres coses, acumulació: d’objectes, papers, fotos, quadres, declaracions de renda, cartes d’amor i tota mena de coses ocultes al fons dels calaixos i els armaris i als amagatalls dels soterranis. Les coses es van acumulant. S’amunteguen per culpa de l’instint adquisitiu, la nostàlgia i la inèrcia. N’hi ha algunes que potser són útils, però moltes no.

Aquest 2016, l’any de les cabelleres, Boris Johnson, el de la melena rossa, va endarrerit respecte a Donald Trump, però no gaire. La decisió de l’alcalde de Londres -que ell mateix ha qualificat de “terriblement difícil”- de pronunciar-se a favor de la sortida de la Unió Europea al referèndum del juny ha sacsejat la política britànica.

Vet aquí el discurs sobre política exterior que el president Obama no ha fet mai.

La massacre de París reivindicada per l’Estat Islàmic constitueix, com va afirmar el president de França, François Hollande, una “declaració de guerra”. Com a tal, requereix una resposta col·lectiva de tots els estats de l’OTAN, a l’empara de l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord. Aquest article diu que “un atac armat contra un o més estats membres d’Europa o Amèrica del Nord serà considerat un atac contra tots ells”.

Durant la presidència d’Obama, quan a la Situation Room (Sala de Crisis) de la Casa Blanca s’ha parlat de crisis internacionals i d’una possible intervenció nord-americana, el president ha tendit a fer sempre la mateixa pregunta: “D’acord, però què passarà després?”

Lesbos: aquí és on comença per a molts refugiats que entren massivament a Europa l’odissea cap a Alemanya, Suècia o qualsevol altre lloc que els pugui oferir seguretat. Lesbos és una illa grega coberta de pins situada a deu quilòmetres de la costa turca, o a una hora de travessia amb una llanxa inflable plena de gent.

Vaig marxar de Londres no fa gaire per traslladar-me a Nova York després de passar cinc anys a la capital britànica. M’equivocaria si digués que l’indret on em vaig criar després de passar la infantesa a Sud-àfrica ha esdevingut irreconeixible. Londres no està completament canviada pel sol fet que ara hi hagi un establiment de menjar per emportar a cada cantonada i una càmera a cada travessia, perquè el barri de Hoxton estigui de moda i hi hagi torres elegants per als financers del món que s’eleven sobre el cel de la capital aquí i allà. De fet, la ciutat em resulta familiar, però sovint d’una manera inquietant, com si fos un d’aquells edificis dels quals es conserva la façana malgrat haver-se transformat per dins.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, diu que el tractat és un “error històric” que facilita a l’Iran “un camí segur cap a les armes nuclears”. Un ministre del seu govern, incapaç de resistir-se a la hipèrbole indignada, diu que és “un dels dies més tristos de la història mundial”. Jeb Bush, fent el numeret ja suat de comparar Chamberlain amb Obama, el rebutja titllant-lo d’entreguisme.

Com més grans ens fem, més allargada esdevé l’ombra del passat. En tenim més. El passat està ple de possibilitats.

Fora de la Xina hi ha una qüestió que fa temps que inquieta la resta de l’Àsia: la preocupació pel fet que la disminució del poder, la credibilitat i el compromís dels Estats Units amb el continent asiàtic deixi via lliure al govern de Pequín per dominar la regió. El “gir asiàtic” que representava el president Barack Obama s’ha esvaït com una cortina de fum. Els objectius nord-americans, anunciats sense pensar en les conseqüències, han acabat revelant un govern dèbil, i els asiàtics n’han tret les seves pròpies conclusions.