Si s’accepta que el poble català té dret a decidir, la qüestió següent és pràctica: per què es vol la independència? La independència d’un poble és per a ell mateix, no contra cap altre. En el fons, no hi ha res més natural que voler decidir per a un mateix.

En un moment en què el debat sobre el futur de la universitat torna a ocupar l’agenda política, sovint es parla de finançament, de governança o de competències, però massa poc del que realment està en joc: el model. Catalunya ha construït en les darreres dues dècades un sistema universitari amb perfil propi, orientat a la competitivitat internacional i a l’atracció de talent. La pregunta no és només si aquest model ha donat fruits –les dades indiquen que sí–, sinó si estem disposats a preservar-lo.

Per què cal tornar avui sobre la qüestió de la independència de Catalunya? Perquè el debat sobre el finançament autonòmic ha reaparegut, una vegada més, embolcallat d’un llenguatge de greuge cap a Catalunya que fa explícit el paper de societat supeditada i no plenament partícip de la definició d’estratègies a Espanya. I perquè la crisi recurrent en infraestructures –Rodalies, Corredor Mediterrani, dèficits d’inversió acumulats durant dècades, escanyament de tots els serveis públics– ja no pot ser presentada com una successió d’incidències tècniques. Quan els dèficits es repeteixen sistemàticament en un mateix territori, la qüestió deixa de ser administrativa i esdevé política.

Els darrers dies de l’any, un titular de Tac12 em cridà l’atenció: “Els ajuts a la indústria passen de llarg”. No em sembla una qüestió menor: els recursos públics necessaris per fomentar i dinamitzar l’activitat industrial ho són de tots, també de les nostres comarques. Què vol dir que enguany han passat de llarg?

En un article publicat al New York Times la setmana passada, Alexandra Stevenson es referia a un segon “xoc xinès”. El primer, fa dues dècades, correspondria al desplaçament d’una part significativa de la producció de fàbriques europees i americanes cap a indústries xineses.

En els últims temps s’està estenent en tertúlies i en alguns llibres un relat que contraposa els nascuts durant el creixement demogràfic de la postguerra amb les noves generacions. Segons aquest discurs, el benestar dels primers estaria hipotecant o condicionant el futur dels segons. Però aquesta idea, més que fruit d’una anàlisi rigorosa, és una fal·làcia simplificadora que amaga les causes reals de les desigualtats i les tensions actuals, certament preocupants.

Amb un PIB superior als 280.000 milions d’euros i més de vuit milions d’habitants, Catalunya se situaria ben bé al mig de la taula dels països de la Unió Europea. Les seves dimensions humana i econòmica conviden a aprofitar millor les capacitats distribuïdes al llarg del país, que presenta realitats internes amb una mida i un potencial comparables als de moltes regions europees que impulsen estratègies pròpies d’innovació i especialització intel·ligent (RIS3). Cal fer emergir les capacitats endògenes i diferenciades de cada regió catalana perquè, amb la implicació del seu teixit econòmic i el suport d’almenys una universitat, puguin esdevenir regions del coneixement responsables de les seves pròpies polítiques de desenvolupament.

En moltes democràcies, l’alternança entre governs de dreta i d’esquerra no es produeix en condicions simètriques. Aquesta asimetria es reflecteix en la naturalesa orgànica i estructural dels partits: les dretes solen ser més cohesionades, amb lideratges forts i estratègies compartides, mentre que les esquerres es caracteritzen per una fragmentació interna més gran, una diversitat ideològica més marcada i un debat permanent —i sovint paralitzador— entre matisos i corrents interns.

La persona que ha popularitzat el “Me gusta la fruta”, ha estat protagonista aquestes setmanes de noves manifestacions de mala educació. És una maleducada. Però, què és avui ser maleducat/da? (DIEC: “que no té urbanitat –educació en les maneres de comportar-se, especialment en les relacions amb els altres–). Realment, sembla una paraula d’altres temps. Ens hem habituat tant a la grolleria, al mal gust, en l’expressió, en el tracte o en la manera de vestir, que la definició perd sentit i passa a la història.

L’energia es conserva, i dominar-ne la transformació ha estat clau en l’evolució humana, sempre lligada al progrés tecnològic i del coneixement. L’aturada energètica massiva recent ens ha colpit per fer-nos adonar de com en som de dependents i de com n’és de fràgil una infraestructura crítica com l'elèctrica.

Encara podem recordar el temps en què l’analfabetisme no era estrany i l’accés a la universitat, un privilegi. Avui, el nivell educatiu global ha millorat molt, però això no vol dir que sigui el que necessita la nostra societat per avançar. Les comparatives internacionals són preocupants, però les evidències internes també ho són, o més. No servirà de res impulsar polítiques econòmiques si no es reforça i millora el sistema educatiu.

L’estat de la cosa pública als nivells nacional, estatal i global em fa recordar un cop més el llibre Defensa de la democràcia d’Antoni Rovira i Virgili, publicat quan se sentien a Europa els primers efectes del crac del 29 i de la subsegüent crisi econòmica mundial, l’ou de la serp del feixisme (Bergmann), amb conseqüències polítiques i humanes terribles.

Aquest mes de desembre el sistema universitari català està de celebració: es compleixen 25 anys d’una decisió històrica del Parlament de Catalunya, la de la creació de la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida i la Universitat Rovira i Virgili. El 1991 el sistema universitari català ja existia, esclar, amb la cinc-centenària Universitat de Barcelona i les modernes Autònoma de Barcelona i Politècnica de Catalunya, creades ambdues a finals dels anys seixanta del segle passat, i la novíssima Universitat Pompeu Fabra, creada l’any anterior. Però es pot dir que amb la creació de les noves universitats s’acaba de definir un veritable sistema universitari nacional, que es completa amb la posterior creació de la Universitat Oberta de Catalunya, aprofitant les capacitats i oportunitats de les tecnologies de la informació i les comunicacions.

L’1 d’octubre Times Higher Education feia pública la nova edició del seu World University Rankings, enguany amb alguna novetat destacable, com ara el nombre d’universitats que analitza. Una notícia de la qual se’n pot desprendre una altra de molt positiva per a Catalunya: el nostre petit país té 5 universitats públiques entre les millors 500 del món i, encara més destacable, 3 entre les 200 primeres.

El camí entre un descobriment generat a partir de recerca bàsica i una aplicació comercial és llarg i està ple d’obstacles. Innovadors i inversors dels països més competitius clamen conjuntament que existeix una escletxa en finançament, o vall de la Mort, en les etapes intermèdies d’aquest camí. I això té un impacte significatiu en la productivitat dels esforços públics en R+D+i. Aquesta és avui la preocupació a tots els països líders en desenvolupament tecnològic i innovació.