Catalunya té una llarga tradició d’educació progressista i pedagògicament avançada. El moviment de l’Escola Nova (1900-1939) en fou un clar exemple. Aquesta visió àmplia, de confiança en el progrés il·lustrat, travessà conflictes socials, dictadures i guerres. Des de la Mancomunitat de Prat de la Riba passant per la Segona República, el projecte d’un país civilitzat s’activà des d’un eix central i vertebrador: un model d’escola avançat als temps i una aposta clara per la formació dels i de les mestres que l’havien de liderar. No es tractava tant d’aprovar lleis o decrets com de donar suport a noves visions i experiències educatives centrades en l’infant i els joves, i el seu propi procés d’aprenentatge; a la promoció dels viatges com a font d’experiències; a l’ampli reforçament de les beques; a contactes amb la innovació pedagògica a Europa i, evidentment, a l’eix vertebrador de la nostra llengua i cultura, sempre oberta a l’enriquiment intercultural i plurilingüista.