Un dels principis més rellevants de la teoria dels contractes és el que diu que els pactes s’han de complir (pacta sunt servanda), perquè, si no, la inseguretat jurídica seria la tònica habitual en la nostra convivència. La majoria dels contractes tenen obligacions recíproques entre les parts i és per això que paguem els rebuts de la llum a canvi del seu subministrament, l’amortització de la hipoteca a canvi d’un capital, o les activitats extraescolars dels nostres fills a canvi d’un aprenentatge.

La guerra dels relats és des de fa molt temps molt preocupant en política, arreu, però de forma especial a la Catalunya del segle XXI. Les tensions viscudes a conseqüència del procés d’alliberament nacional català, tan legítim als ulls dels qui el defensen com qüestionable segons els qui el neguen, ha tensat en excés uns límits que mai no s’haurien d’haver ultrapassat. Ho hem vist en el món del periodisme, on, per exemple, uns mitjans van denunciar que l’1 d’Octubre els cossos de seguretat espanyols havien atonyinat una part de la població catalana pel simple fet d’anar a votar, i en canvi d’altres van parlar d’un muntatge orquestrat pels actors independentistes de Catalunya. Segurament algun dia s’haurà de regular legalment que el tractament d’una notícia no permeti desviacions que l’allunyin de la veritat (per acció o per omissió) sense que aquesta manipulació tingui conseqüències. 

La legislació està sotmesa a diversos mecanismes de control dels seus textos i continguts que fan judicis d’adequació als principis inspiradors de normes de rang superior, com pactes o convenis internacionals, o en els casos estatals, als seus marcs constitucionals. El mateix poder judicial, en el marc del tràmit d’un judici qualsevol, pot aturar-lo i elevar una qüestió prejudicial al TJUE, o una qüestió de constitucionalitat al TC; es tracta de mers controls d’adequació a la legalitat de rang superior, que busquen que els alts tribunals resolguin la qüestió pronunciant-se sobre la validesa o sobre la interpretació de la norma que genera dubtes.

El principi d’igualtat davant la llei i la prohibició de discriminació són unes antigues aspiracions de l’ésser humà, recollides de forma entusiasta pel constitucionalisme del segle XVIII per acabar amb l’Antic Règim. Al constitucionalisme espanyol li va costar més tenir clar que tots som i hem de ser iguals, i no va ser fins a la Constitució republicana de 1931 que, en el seu article 2, va proclamar la igualtat davant la llei de tots els espanyols, i en el 25 recollia la prohibició de discriminació, entre altres coses per raons d’ideologia política. L’article 14 de la Constitució espanyola de 1978, seguint la línia de la Constitució francesa de 1958 (art. 2.1), de la italiana de 1947 (art. 3), i de l’alemanya de 1949 (art. 3), diu que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de...”.

Segons la Comissió Europea, un 64% dels espanyols no confien en el seu sistema judicial, un 73% creuen que la llei no s'aplica i un 85% consideren que, quan es fa, és de manera discriminatòria. El grau de desconfiança dels espanyols és 22 punts superior a la mitjana europea. Per què? Segons Transparència Internacional, l'índex de percepció de la corrupció a Espanya ha sofert un clar augment, i ha tornat als nivells del 1997: ha passat del lloc 30è de la classificació al 40è, superat per països com Botswana. Els motius són clars: l'esclat de molts casos de corrupció mediàtics, i una lentitud i laxitud en les sancions penals, especialment en els escàndols rellevants, que han provocat una indignació generalitzada.