<![CDATA[Ara.cat - Amadeu Cuito]]> 10 <![CDATA[Dues Transicions]]> Es pot discutir si la Transició va concloure amb l’aprovació de la Constitució del 78 o amb la victòria socialista el 1982 i l’alternança al poder que legitimava la monarquia i la Constitució. Però una cosa quedava clara: al terme de la Transició, Espanya emprenia una nova ruta plena d’esperances. Tanmateix, existeixen dues maneres de veure la Transició: com a pas de la dictadura a la democràcia i com a superació de la Guerra Civil.

]]> <![CDATA[Tot seguirà igual?]]> Des del clam de Solidaritat Catalana el 1906 el moviment catalanista no ha deixat mai de ser un moviment de protesta amb un únic objectiu: aconseguir ser reconegut pels governants com a interlocutor i poder negociar un pacte institucional que defineixi les relacions entre Catalunya i Espanya. Els polítics espanyols, quan els ha convingut, s’han avingut a negociar i pactar amb els líders catalans punts concrets, però no han acceptat mai negociar i pactar de tu a tu la totalitat d’aquestes relacions. Van negociar Maura amb Cambó, Azaña amb Macià, Negrín amb Companys, Suárez amb Tarradellas, González i Aznar amb Pujol, però tret de la Constitució de la Segona República, que reconeixia d’entrada la sobirania de Catalunya i preveia que els catalans votessin en un referèndum la proposta institucional que volien negociar amb l’Estat, mai han acceptat una negociació d’igual a igual. No sembla que hagi canviat res.

]]> <![CDATA[Un invent car i inútil]]> Com va dir molt bé el general De Gaulle: “Una guerra civil és una salvatjada, quan acaba la guerra no torna la pau”. El 1978 els espanyols van desmentir aquesta afirmació segellant la pau amb una Constitució democràtica aprovada per una amplíssima majoria. Ningú, però, es va atrevir a dir que aquella pau era la dels vencedors i que per als vençuts continuaria sent la de les fosses comunes. Després de quaranta anys d’haver acceptat la victòria del general Franco, el rei que havia nomenat i la transició que els seus hereus ens proposaven, sembla que ens en tornem a avergonyir i per tapar-nos les vergonyes ens proposem una altra vegada dissimular el dèficit democràtic que patim erradicant de la via pública els símbols que encara glorifiquen aquella victòria. El cost d’aquesta operació és assumible: unes factures de paletes municipals per canviar els noms d’alguns carrers, algunes més d’una constructora per enderrocar algun monument. Però en vista dels esdeveniments dels últims anys, el cost polític i econòmic de la Constitució que ens va regalar la Transició resulta cada dia més alt.

]]> <![CDATA[Els altres presoners]]> Tots tenim clar avui que devem l’èxit de la Transició a la irrupció de la prosperitat econòmica europea, als nous aires que bufaven a l’interior de l’Església i a la piadosa mentida que, amb el retorn del president Tarradellas i l’autonomia per a tothom, quedava resolt l’altre gran conflicte que havia dividit els espanyols. Però no oblidem els fets posteriors que la van consolidar. Si els nacionalistes bascos, uns amb les armes a la mà, d’altres atrinxerats a les diputacions, es negaven a votar la nova Constitució, els catalans, sempre pactistes i pragmàtics, amb tots els demòcrates, acceptaven a canvi del restabliment de les llibertats la victòria del general Franco i, amb el rei que havia nomenat el dictador, que fossin els seus hereus els que pilotessin la nova democràcia. Al cap de pocs anys, després de l’intent fallit del coronel Tejero, es produïa un fet capital que legitimava la monarquia i la Constitució del 78: l’alternança al poder. Els socialistes, un cop al govern, no es desdeien de la paraula donada i, renunciant a tota vel·leïtat revolucionària, lideraven la plena integració a les institucions europees i atlàntiques. El país entrava finalment en un període de consens facilitat per la bonança econòmica europea. Tot i el malson dels actes terroristes d’ETA, els vells nacionalistes bascos veien les seves reivindicacions forals consagrades per un Estatut a mida del PNB i els catalanistes veien reconeguda la seva llengua i cultura per un Estatut que els donava plenes competències sobre aquestes matèries. Tant els uns com els altres contribuïen a més, amb els seus vots, a l’estabilitat governamental, i una nova alternança al poder, el 1996, semblava consolidar definitivament la democràcia.

]]> <![CDATA[L’art de mentir]]> Fer política no és un art? L’art de mentir? En una dictadura, ¿no menteixen al dictador els diferents grups que es disputen els seus favors per demostrar-li que, a diferència dels seus rivals, només actuen ells a favor seu? Tot i que en una democràcia mentir requereix més art, ¿no fan el mateix els partits polítics que es disputen els favors dels votants denunciant les mentides dels rivals pretenent ser ells qui, de veritat, defensen l’interès general?

]]> <![CDATA[Calma i normalitat]]> La meva amiga Esther Vera titulava el seu article de divendres amb un consell que, segons explica el meu amic Quim Torra en un dels seus llibres, li vaig donar quan el vaig conèixer: “En primer lloc, calma”. Tret del mateix llibre, la meva amiga es refereix a un altre consell que, també segons l’amic Quim Torra, em va donar a mi Eugeni Xammar: “Sempre la normalitat, escriure normal, viure normal, ser d’un país normal. Lògicament tot això en termes europeus”.

]]> <![CDATA[El dogma de la sobirania nacional]]>

Des que, a principis del segle XIX, vam importar les idees revolucionàries dels nostres veïns francesos, la nostra vida democràtica ha estat escassa. Suspesa diverses vegades pel retorn de l’absolutisme, limitada per lleis electorals restrictives, interrompuda per lluites civils i religioses generalment armades, alterada per foguerades de maximalisme i totalment abolida durant dècades per dictadures, no va tenir temps d’arrelar en els nostres costums fins als anys 80. També a França, les idees dels revolucionaris van trigar molts anys a traduir-se en un règim democràtic estable. De fet, van començar per desembocar en una dictadura capitanejada per un militar, proclamat emperador, a qui van succeir diversos monarques i fins i tot un altre emperador, tots ells constitucionals, però amb representativitat igualment limitada per lleis restrictives. Hem d’esperar fins al 1875 perquè, al final de llargues i tortuoses negociacions, monàrquics dels diversos pretendents, nostàlgics de l’imperi i republicans, un cop desmentides pels fets les veritats absolutes de la Revolució, aconsegueixin pactar unes lleis provisionals capaces d’instaurar una república plenament democràtica. Provisionalitat, susceptible doncs d’evolució, que durarà 65 anys!

]]>