<![CDATA[Ara.cat - Josep Maria Lozano]]> 10 <![CDATA[Oblits universitaris]]> Curiosament, quan darrerament es parla de la necessitat de crear espais que fomentin un debat públic no polaritzat, ni maniqueu, ni simplista, hom oblida gairebé sempre parlar de la universitat. I potser amb raó.

]]> <![CDATA['Influencers', referents i exemples]]>

Fa uns dies Fernando Simón, amb la serena contenció que el caracteritza, demanava als anomenats influencers que es fessin ressò de les mesures de seguretat contra el covid-19 a les seves xarxes socials. Alguns li van fer cas, ja sigui perquè es van sentir interpel·lats, ja sigui perquè era una manera d’ampliar la captura dels “m’agrada”. La crida tenia un punt de desesperació i, alhora, de signe dels temps. Perquè va ser ben curiós com durant els dies de confinament força influencers van intentar patèticament seguir cridant l'atenció amb el seu postureig estèril. Metàfora viva d'una actitud moral que s’estén més enllà del seu cercle d'influència, l'únic criteri valoratiu de la qual és "m'agrada". Ja s’ha analitzat prou que el narcisisme és la patologia que caracteritza el nostre temps. Narcisos que s’ofeguen en el mirall líquid de les xarxes socials i que troben el seu ecosistema en això que ara, eufemísticament, en diem “oci nocturn”. Limitar-se a sermonejar un narcís sobre la necessitat d’actuar responsablement amb els altres és tan assenyat com esperar criteris de justícia de la cúpula judicial espanyola.

]]> <![CDATA[Atrapats en la impotència]]> Quedem-nos amb el segon significat de la paraula, no ens compliquéssim la vida: manca de capacitat per fer una cosa. Doncs aquí és on sembla que hem anat a parar.

]]> <![CDATA[I la veritat? I l’ideal?]]>

En la seva obra Els espectres, Ibsen, en un moment que dos personatges han de prendre una decisió molt rellevant, fa que culminin la seva confrontació interpel·lant-se mútuament amb dues preguntes: un li diu a l’altre “Però, i la veritat?”, i l’altre li contesta “Però, i l’ideal?” Dues preguntes que, plantejades enfrontades, porten a un desenllaç letal per a tots dos.

]]> <![CDATA[Sobre la mitificació del diàleg]]> No tinc res contra el diàleg i el consens, ans al contrari. Però no considero que hàgim de tenir-hi una actitud de devota veneració, sobretot quan se’ls esmenta en abstracte, fora de tot context o com a vareta màgica. Anem a pams, i fem-nos algunes preguntes.

]]> <![CDATA[L’ànima i l’ànim]]>

Estem gairebé saturats de debats i propostes sobre el futur de l’educació, des de primària fins a la universitat. Tanmateix, trobo que habitualment, en parlar del futur de l’educació, es negligeix una qüestió que no deixa de tenir el seu pes: el futur dels educadors. Resulta si més no sorprenent constatar com predominen raons més o menys extrínseques quan es tracta de sostenir el camí cap al futur en qualsevol de les seves variants: canvi, innovació, transformació i similars.

]]> <![CDATA[Millets, Bankias i codis ètics]]> Quan es va esdevenir el cas Millet, una de les primeres coses que es van proposar va ser la necessitat d’un codi ètic. Una de les iniciatives que va dur a terme el nou equip directiu de Bankia va ser aprovar un codi ètic i de conducta. Un costum acreditat de la nova política és propiciar com més aviat millor la redacció de codis ètics -o declaracions similars- a les institucions que governen. Però, alhora, també sabem que partits amb força casos de corrupció tenen vistosos codis ètics, i que Lehman Brothers, abans de fer la fallida que simbolitza la crisi que gairebé ens arrossega a tots, tenia un codi de conducta que feia goig.

]]> <![CDATA[Catany: l’instant decisiu]]> Discretament, sense fer soroll, com li escau, la bellesa se’ns ha apropat i habita entre nosaltres. La Pedrera, a redós de les seves parets colossals, desmesurades i inquietants, acull amb tota la delicadesa que es mereix una exposició que, creguin-me, si no s’hi acosten amb la reverència i el respecte que mereix, lamentaran sempre no haver-hi anat. Em refereixo a D’anar i tornar, de Toni Catany.

]]> <![CDATA[Humanitats: dues síndromes]]> Diuen que Mitterrand va començar una roda de premsa dient: jo ja tinc les respostes, algú té alguna pregunta. Alguns debats sobre el present i el futur de les humanitats estan presoners d’aquesta síndrome. Tenim d’entrada la resposta sobre la importància de les humanitats: capacitat crítica, visió holística, més profunditat i menys superficialitat, més consciència de ciutadania, etc. La síndrome Miterrand sol anar acompanyada per la síndrome Astèrix. Ja saben, allò d’un poblet assetjat que resisteix ara i sempre els invasors. Només que ara els invasors són la tecnologia, les xarxes socials, l’individualisme, el pragmatisme, la mandra, etc. I la poció màgica, qualsevol versió de respostes predeterminades, estil Mitterrand. Ben conjuminades, les dues síndromes donen com a resultat una dolorosa jeremiada que de vegades es resumeix a dir: quanta raó que tinc i quin poc cas que em fan, ja s’ho trobaran quan vagin mal dades.

]]> <![CDATA[Projectem des de l’oblit?]]> De vegades em pregunto si el que explica la inquietud i el neguit en què vivim, sobretot pel que fa a projectar el futur, no és altra cosa que la mostra de la nostra enorme, infinita, inesgotable capacitat d’oblit. Hem confós viure el present, l’orientació al canvi i el desig de fer foc nou amb convertir els nostres prestatges i calaixos en una fossa comuna d’idees, propostes i iniciatives. Ho pensava quan retornava al que la Unesco anomenava els quatre pilars de l’educació en el seu informe Learning: the treasure within. Tresors que no són altres que aprendre a conèixer, a fer, a conviure i a ser. Qui se’n recorda, avui, d’aquest marc de referència?

]]> <![CDATA[La síndrome Harry Lime]]> El novembre del 2008 la reina d’Anglaterra va demanar a la London School of Economics alguna explicació davant del sorprenent fet que pràcticament cap economista no hagués previst la crisi. Probablement, no només la reina hauria de demanar explicacions, però almenys ella va obtenir respostes. N’hi ha una que mereix una atenció detinguda: la que li van escriure en forma de carta un grup d’economistes d’aquesta institució.

]]> <![CDATA[Feina i vida...]]>

L’important són els punts suspensius: què hi hauria afegit el lector?, personal?, familiar?, privada?, res? Habitualment donem per fet que l’enunciat -el que sigui-és obvi, quan és en l’enunciat on ens juguem la resposta.

]]> <![CDATA[Endavant! Cap al passat!]]> Ha esdevingut un tòpic de moltes anàlisis i debats una afirmació que, més o menys, fa així: “Dreta i esquerra ja no es distingeixen per les seves propostes econòmiques, sinó només per les seves propostes morals”. Cosa que els fets semblen confirmar: polítiques econòmiques semblants, propostes diferents en el que pertoca a l’origen i el final de la vida, a la seva reproducció i la seva institucionalització.

]]> <![CDATA[Humanitat(s): un complement embellidor?]]> Que un diari, com va fer l’ARA el 20 d’abril, posi en portada la pregunta per les humanitats ja és en si mateix una notícia. Si a sobre aquesta pregunta es consolidés en l’agenda del debat públic ja seria extraordinari.

]]> <![CDATA[Recursos… humans?]]> Què hi ha en una empresa: recursos humans o persones amb recursos? Crec que el que es ventila en aquesta pregunta no és una qüestió de terminologia, sinó un model d’empresa i un sistema de creences sobre l’empresa.

]]> <![CDATA[Jesús, ¿presoner del seu propi relat?]]> Amb aquest llibre, Rafael Argullol ha fet un gest insòlit en la nostra cultura: expressar en primera persona la seva aproximació a la figura de Jesús, al marge d’apologetes, teòlegs i menjacapellans. Un gest exemplar de normalitat cultural en una cultura com la nostra, en què les elits culturals de vegades parlen de Jesús, el cristianisme i la religió amb una lleugeresa que no es permetrien en altres qüestions. Argullol ens apropa a una pregunta inquietant: quina historia de Jesús explicaríem si només disposéssim de la història de la pintura, i no en sabéssim res més? I ell s’hi apropa, però no gosa arriscar-s’hi del tot, perquè no renuncia al text evangèlic, potser perquè la nostra cultura ja mai no hi podrà renunciar; en qualsevol cas queda com un repte pendent, si és un repte que està al nostre abast. Més enllà d’algunes llambregades lluminoses sobre diverses persones i fets evangèlics, Argullol no defuig el que probablement és la pregunta més honesta sobre Jesús: “ ¿Qué quería? Esta es la pregunta que sigue vigente pese a las toneladas de religión que han caído sobre ella ”.

]]> <![CDATA[La globalització són els altres]]> Una vegada vaig organitzar un seminari que només tenia una norma: estava prohibit usar la paraula globalització. Per què? Doncs perquè val la pena preguntar-se, sempre que algú la fa servir, si està dient alguna cosa intel·ligible. La paraula globalització, quan escric aquestes ratlles, reporta al Google 3.160.000 resultats en català, 17.500.000 en castellà i 43.700.000 en anglès. 26.301 resultats a Amazon. 1.300.000 al Google Scholar. I així podríem seguir. ¿Estem segurs que sabem de què parlem, quan parlem de globalització? I, sobretot, ¿estem segurs que tots parlem del mateix? Tots -qui parla i la seva audiència- es queden molt tranquils quan algú atribueix qualsevol cosa a la globalització, si bé ningú es pregunta si, en usar el mot i en escoltar-lo, tothom està pensant en el mateix. Globalització pot ser un bon exemple del que Weick qualificava de significat pur, sense subjecte. ¿Diuen i aclareixen alguna cosa totes les frases que ens insisteixen en el que la globalització fa o deixa de fer? ¿I quan es tracta d’explicacions? ¿Guanyem en coneixement quan diem que aquest esdeveniment o aquell procés vénen causats per la globalització? I no diguem quan es parla de culpes i responsabilitats. Tothom es queda ben descansat quan diu que tal cosa és culpa de la globalització. Feina feta no fa destorb, i ja podem anar a fer el vermut, a confegir la pancarta o a redactar el pamflet, segons gustos i preferències. Ara, ni Maigret, ni Hercules Poirot ni tota la novel·la negra en pes podrien resoldre aquest enigma d’una culpabilitat sense culpable.

]]> <![CDATA[Per què necessitem ‘respon.cat’]]> No hi ha països exitosos amb empreses fracassades. I no hi ha empreses exitoses en països fracassats. Oblidar-ho pot portar a errors colossals. Perquè tenir visió d’empresa i visió de país no són línies paral·leles, sinó que interseccionen plenament. I això comporta tenir clares unes quantes coses que al nostre país no sempre ho han estat. Per exemple: que un bon teixit empresarial i una bona cultura empresarial no són el simple suport econòmic a un projecte de país, sinó que en formen part intrínsecament. O que les persones vivim en societats i no en mercats i, per tant, que és impossible fer viable una empresa sense atendre la viabilitat de les persones i del país on opera. O que de la mateixa manera que tota decisió econòmica té un impacte social, tota proposta social té un cost econòmic.

]]> <![CDATA[Transparència o responsabilitat?]]> A la mateixa època que vam saber que a l'Ajuntament de Sabadell hi havia uns quants presumptes, sortia també el rànquing de transparència dels ajuntaments: resulta que el de Sabadell era el segon de Catalunya i dels primers d'Espanya. El que ens hem de preguntar és quina mena de transparència volem i per a què. Si hi hagués confiança en les institucions polítiques i els donéssim credibilitat, no reclamaríem tant la transparència perquè la consideraríem inclosa en les anteriors. I és que només amb transparència no hi haurà més transparència.

]]>