<![CDATA[Ara.cat - Emili Boix-Fuster]]> 10 <![CDATA[Ara som 'parte de la identidad nacional'?]]>

Ja som enmig de la campanya preelectoral (val a dir: quan deixem de ser-hi?) i oblidem temes eterns, secundaris per a molts, com el del plurilingüisme a Espanya.

]]> <![CDATA[Xavier Albó, el català quítxua]]>

Ben segur que els lectors d’aquest diari deuen conèixer quines són les principals exportacions catalanes: des dels Seat fins als Chupa-Chups, passant per les medicines de Grifols o els vestits de Mango. Però hi ha exportacions intangibles, que cal descobrir i reivindicar: exportacions que potser no es veuen però que ens permeten ser presents al món. 

]]> <![CDATA[Serrat i molts més: contra els purismes]]>

Aquests tres dies abans de Nadal Joan-Manuel Serrat omplirà sens dubte el Palau Sant Jordi en els seu comiat. Les tietes, si encara són en aquest món, i els qui només tenen quinze anys però tota una vida al davant, l’enyoraran. No puc jutjar ara la seva qualitat ni el seu ressò públic des que va ingressar en els inimitables i enyorats Setze Jutges. Avui vull parlar d’algunes impureses: les del país i de Serrat.

]]> <![CDATA[Leibniz i els deures del nou ministre de Cultura]]>

El nou ministre de Cultura i Esports espanyol, José Manuel Rodríguez Uribes, un valencià establert a Madrid, aguerrido unionista, acaba d’estrenar-se. En el seu discurs de presa de possessió, ple d’una retòrica coherent amb la seva formació de filòsof del dret, ha proclamat que “la cultura és cine, teatre, llibres, música… però també són valors”. Doncs ara és el moment de recordar-li, des de la nostra eterna minoria de llengua catalana, que un d’aquests valors hauria de ser el reconeixement de la diversitat lingüística.

]]> <![CDATA[Eslovènia, una cultura mitjana segura]]> Amb una mica més de dos milions d’habitants, amb més d’uns tres-cents mil fora de les seves fronteres (sobretot als actuals estats veïns: Itàlia, Àustria i Hongria), els eslovens són una comunitat lingüística mitjana que pot viure amb calma i seguretat en la seva cultura. La cultura del nostre Mediterrani català, com ens anomenava el gran geògraf francès Pierre Deffontaines (ens coneixia molt perquè va ser director de l’Institut Francès de Barcelona), en canvi, és més fràgil, secundària i subordinada que la d’Eslovènia. La retolació de tots els nostres productes comercials, per posar un exemple, rarament és en català (hi ha moltes més etiquetes en portuguès que en català, a les nostres cuines), mentre que a Eslovènia tot és en eslovè, al costat d’altres llengües. I el que segurament és més important, perquè es troba a la ment de massa ciutadans: la concepció monolingüística és encara majoritària a l’Espanya de matriu castellana, tot i els quaranta anys de la Constitució. El català és viscut per molts més com una nosa que no pas com un “vaso de agua clara”, com deia el franquista Pemán. L’equació “A un estat li correspon una sola llengua” és simple i simplificadora. Quina lliçó ens dona Eslovènia?

]]> <![CDATA[Woolard: la profunditat de la mirada estrangera]]> Kathryn Woolard, la gran antropòloga i sociolingüista nord-americana, acaba de rebre el XXIVè Premi Internacional Ramon Llull. Aquest guardó valora el conjunt de l’obra d’una persona de fora del domini lingüístic català, escrita en qualsevol llengua, que hagi contribuït al coneixement i reconeixement de la realitat històrica i cultural dels països de llengua catalana. Costa resumir-ne els mèrits, però ho intentarem.

]]> <![CDATA[Portugal, menys marginal per un dia]]>

Diumenge passat, amb el seu triomf a Europa, els portuguesos van sentir-se una mica menys poca cosa. Per això em vaig alegrar del seu triomf a la final de la Copa d’Europa de futbol. Els francesos encara van sobrats de grandeur pertot arreu. No és una casualitat que el mot xovinisme l’hagin inventat ells.

]]> <![CDATA[Catalunya del Nord: catalanitat sense català?]]> El triangle dels Pirineus Orientals, des de la Cerdanya fins a la costa Vermella, ens ofereix, a part de mil racons romànics i barrocs, i a part de mites incommensurables com el Canigó, un recordatori de com pot morir una part de la nostra llengua.

]]> <![CDATA[“Mitad y mitad, lo de aquí, lo de Barcelona”]]>

A la dona de l’actual alcalde de Barcelona li van demanar ( La Vanguardia, 22 de maig del 2007): “ ¿En casa hablan catalán o castellano? ” I ella va respondre: “ Mitad y mitad, lo de aquí, lo de Barcelona ”. Quines llengües es devien trobar els visitants supermoderns del Mobile World Congress? ¿Els barcelonins barregen les dues llengües indistintament, com augurava l’esposa de l’aleshores candidat a alcalde? O és Barcelona un gresol castellanitzador, com la veuen molts de Vic quan “hi baixen”? O, en canvi, ¿és Barcelona la ciutat que ha salvat la llengua del país, donant-li prestigi i glamur urbanites?

]]> <![CDATA[Passejada sociolingüística un matí de maig]]> Baixo a peu des del barri de Gràcia fins a la plaça Universitat de Barcelona i assaboreixo el clima encisador del mes de maig, el mes dels poetes.

]]> <![CDATA[Postal de Bretanya a l’hivern]]> Dies rúfols, grisos, d’hivern atlàntic, pels carrers de Bretanya, sota xim-xims inacabables. Faig una visita a la Universitat de Rennes, la capital bretona, per explicar què caram fem amb les llengües a Catalunya. És una sessió molt ben organitzada per Montserrat Casacuberta, que amb empenta i cordialitat hi lidera l’ensenyament del català. Em porta a sopar amb bretonistes i m’amaro del país, per anar més enllà dels tòpics fantasiosos dels menhirs, els dòlmens i el mag Merlí, i així poder entendre una mica el país que m’acull i poder aprendre els uns dels altres. La cultura bretona també és la de navegants com Jacques Cartier, novel·listes com Jules Verne o propagandistes del nacionalisme republicà com Ernest Renan.

]]>