La doctora Alaa al-Najjar, metgessa pediatra de l’Hospital Nasser de Khan Yunis, a Gaza, rep els cadàvers dels seus nou fills: Yahya, Rakan, Raslan, Jubran, Eve, Revan, Sayden, Luqman i Sidra. Morts per les bombes israelianes. És impossible intentar intuir què passa pel cap i el cor de la doctora Alaa al-Najjar. L’horror excessiu només es tradueix en silenci.

L’experiència de llegir A la recerca del temps perdut és, en efecte, com s’ha dit tantes vegades, irrepetible, però per diverses raons diferents. És irrepetible perquè és excepcional des del punt de vista estètic. És irrepetible perquè és molt poc probable que, una vegada llegit, torni a llegir-se una obra de tals proporcions. És irrepetible perquè no estic segur que sigui convenient rellegir, sencera i com si fos la primera vegada, la gran obra de Marcel Proust. He de justificar aquesta última afirmació: crec que és millor no vulnerar l’aventura iniciàtica de la primera lectura sinó aventurar-se en “retorns” aquí i allà, amb certa militància proustiana ja, no amb els ulls de qui s’endinsa en terra desconeguda.

Cap mite literari és tan representatiu de l’inici del segle XIX com el mite de Prometeu. Amb tanta força, en realitat, que deixa de ser un mite literari procedent de l’Antiguitat per convertir-se en un mite civilitzador que defineix bona part de l’atmosfera regnant a Europa. Hi ha pocs escriptors de l’avantguarda d’aquells anys -els que acostumem a anomenar romàntics- que no es refereixin directament o indirectament al tema: Goethe, Hölderlin, Leopardi, Keats, Byron, Vigny són alguns dels molts poetes que recorren a Prometeu per tractar de simbolitzar les aspiracions rebels de l’home que els era contemporani.

L’ésser humà és un narrador d’històries. En això es fonamenta el que hem anomenat literatura. L’home explica històries per jugar, per entreteniment, per mantenir viu el foc de la memòria, com a resistència davant la monotonia i l’avorriment. En gairebé totes les obres literàries podem trobar, ben explícita, aquesta voluntat, a vegades d’una manera indirecta. Tanmateix, hi ha algunes obres la mateixa estructura de les quals enuncia aquesta voluntat. Potser el model més perfecte i universal sigui Les mil i una nits, cúspide de l’art de contar. En la tradició europea l’exemple més rellevant seria el Decameró de Boccaccio.

Segons la seva pròpia confessió, l’impacte que li va produir una lectura infantil el va acompanyar tota la vida. Quan era un nen la seva mare li va donar per llegir Quo vadis? d’Henryk Sienkiewicz. Va devorar la novel·la de l’escriptor polonès. Des de llavors Henry de Montherlant va voler “viure com un romà”. Passats els anys, i la vida, també va voler “morir com un romà” i, gairebé cec després d’un accident, es va suïcidar amb setanta-set anys seguint, segons sembla, un complex ritual. Les seves cendres, d’acord amb el seu desig exprés, van ser escampades en un temple romà i al riu Tíber.

No sé si avui Unamuno té molts lectors obligats als instituts i universitats, però estic convençut que té pocs lectors voluntaris, d’aquells que han escollit lliurement les seves lectures. I això que les controvèrsies sobre els seus últims dies l’han posat de certa actualitat. En el seu moment, a la universitat, em van obligar a llegir uns quants poemes d’Unamuno. A excepció d’El Cristo de Velázquez, bell i aterridor, no em van agradar. Tampoc em van agradar La tía Tula i Abel Sánchez, novel·les mediocres, encara que aquesta última tingués la virtut de posar en relleu la passió hispànica per l’enveja, que Unamuno anomenava caïnisme.

Es va afiliar al Partit Feixista Italià i va fer grans lloances de Mussolini. Als anys trenta va destacar a les arengues antisemites. Durant la Segona Guerra Mundial va convidar els soldats nord-americans, els seus compatriotes, a desertar. Al final de la guerra va ser arrestat, traslladat als Estats Units i acusat de traïdor. Per evitar que fos condemnat a mort, diversos intel·lectuals, entre ells Ernest Hemingway, van testificar que estava boig. Va passar dotze anys en un manicomi. Ja gran el van alliberar per inofensiu. Va deixar els Estats Units i va tornar a Itàlia. El primer que va fer en arribar a terra italiana va ser la salutació feixista.

Que el teatre sempre ha tingut el propòsit d’educar d’una manera o altra la societat que l’envolta ja ho prova la tragèdia grega. Quan recorres el Teatre de Dionís, als peus de l’Acròpolis, on se celebraven els espectacles tràgics, i relaciones la seva mida amb la mida que havia de tenir la ciutat d’Atenes, adverteixes clarament el pes específic que la tragèdia tenia en la vida social atenesa. Aristòtil ho va explicar molt bé a la Poètica : allà, al teatre, es representava la vida, es mostraven les passions, s’educava, es curava. Amb més o menys èmfasi, el teatre de totes les èpoques ha volgut ser un mirall de la societat.

La principal excentricitat d’un dels principals excèntrics de la cultura moderna va ser declarar oficialment que la música era el principi fonamental de l’estat. Ho va escriure Gabriele D’Annunzio en la Constitució de l’Estat Lliure de Fiume, una minúscula república a la costa adriàtica que va durar tot just un any i de la qual ell va ser fundador i dictador. La idea no era dolenta sinó més aviat excel·lent, inspirada en Plató i en Nietzsche, però com totes les grans idees necessitava secundar-se en la realitat. I la realitat va trair D’Annunzio, de manera que la seva república va ser aviat derrotada i desmantellada.

Crec que una vegada vaig llegir que a l’enterrament de Victor Hugo hi van assistir dos milions de persones. Això ens dona una idea de la repercussió popular que tenien els llibres d’alguns escriptors del segle XIX. Hugo n’és l’exemple més gran, potser en companyia de Tolstoi.

Devia ser un amfitrió extraordinari perquè per casa seva, a Tànger, hi van passar durant uns quants lustres desenes d’escriptors i artistes. Per a ells Paul Bowles no era només un ambaixador al Marroc sinó una mena “d’ambaixador de l’alteritat”. Les travessies iniciàtiques que organitzava per als amics i visitants, a més de ser un recorregut per la porta d’Àfrica, eren un viatge a l’alteritat mental. Bowles es va guanyar la fama de ser un expert en la cultura de la seva pàtria adoptiva, el Marroc, un amant de la seva literatura i un coneixedor de ritus i drogues desconeguts als quals introduïa els seus hostes.

A diferència de la majoria dels poetes, W.H. Auden semblava sentir-se còmode a la seva època. Això no vol dir que fos conformista. No ho era en absolut. No ho era en matèria de poesia, i al llarg de la seva trajectòria va experimentar constantment tècniques i estils. Va ser potser el poeta britànic més virtuós del segle XX, més fins i tot que Eliot. Tampoc va ser conformista en matèria de política, alineat amb l’esquerra en la seva joventut però reservant-se, després, una actitud crítica. En matèria de religió va ser també un inconformista, implicat en canvis successius, gens acomodatici.

La gran narrativa clàssica, de Balzac a Proust, és deutora de la principal obra escrita per Jean de la Bruyère, Caràcters, a la segona meitat del segle XVII. Aquest llibre, ampliat i enriquit en successives edicions, inaugura en un cert sentit la introspecció psicològica en la literatura occidental. En els Caràcters La Bruyère tracta d’establir una cartografia dels costums de la seva època, però, per fer-ho, recorre a una cosa tan innovadora com dibuixar una tipologia de les psicologies individuals. La seva aspiració no es limita a descriure les virtuts i vicis dels seus contemporanis sinó a comprovar què hi ha d’universal en determinats comportaments.

Em sembla que va ser Joseph Brodsky qui va dir que davant la intensitat de Marina Tsvetàieva tots els altres escriptors semblaven avorrits. Una afirmació potser exagerada però que reflecteix bé el tarannà de l’escriptura de Tsvetàieva, una de les millors poetes del segle XX i una de les veus que han expressat amb més profunditat la catàstrofe humana i moral que va envoltar la Revolució Russa. La tràgica i extraordinària vida de Marina Tsvetàieva acompanya la seva poesia amb una estranya harmonia: vida i poesia s’alimenten mútuament d’una manera subtil però precisa.

La novel·la hauria estat llegida per molt pocs, probablement, sense l’ajuda del cinema. Sense que Murnau, en ple inici de la cinematografia, rodés Nosferatu, i sense les incomptables versions posteriors. Bram Stoker tampoc va poder preveure el futur èxit del seu llibre i, de fet, quan va morir era un autor perfectament desconegut. Tanmateix, Dràcula és una gran novel·la gòtica que mereix llegir-se més enllà de les adaptacions cinematogràfiques. Crec que el mateix Oscar Wilde, compatriota i amic de Stoker, el tenia com un dels millors relats de terror que s’havien escrit mai.

Va acabar els seus dies en una ciutat provinciana de Kansas, en una casa de fusta, acompanyat de tres gats, visitat sovint per vells amics, sense amargura, sense esperança, sabent que no trobaria el Sant Grial, com anota al seu diari pòstum Últimes paraules. És el contrapunt final, aparentment plàcid, d’una vida tempestuosa, marcada pel nomadisme. William Burroughs va repartir la seva existència entre Nova York, Londres, Ciutat de Mèxic, París i la seva estimada Tànger. En aquest periple buscava el que mai va obtenir i durant el trajecte va experimentar amb tota mena de drogues, inclosa una constant addicció a l’alcohol. Va temptar la sort i va ser alternativament castigat i perdonat.

Recordo haver vist a la biblioteca del meu avi, primorosament enquadernats, uns volums amb un títol curiós: La vida de les abelles, La intel·ligència de les flors, La vida dels tèrmits, La vida de les formigues. No eren obres d’un botànic o d’un entomòleg sinó d’un escriptor que en el primer terç del segle XX havia aconseguit ressonància mundial. El seu autor, Maurice Maeterlinck, les definia com a assajos filosòfics. Mai els vaig llegir, només els vaig fullejar en alguna ocasió sense animar-me a continuar. El teatre de Maeterlinck em va merèixer una atenció irregular. L’ocell blau era un joc de luxe que Stanislavski va convertir en un èxit apoteòsic; Pélleas et Melisande es va desdibuixant a la meva memòria a favor de l’òpera de Débussy del mateix nom; Els cecs ocupa, en canvi, un lloc excepcional.

Hi ha pocs noms com el de T.S. Eliot, amb tanta influència en la poesia contemporània. No és fàcil establir les raons d’una repercussió d’aquest tipus, però potser una de les causes és l’estrany equilibri entre classicisme i modernitat que Eliot va saber imprimir a la seva poesia. D’una banda, es va inclinar per l’experimentació d’una manera força paral·lela a com ho va fer a la narrativa el seu amic James Joyce; de l’altra, mai va renunciar a les fonts clàssiques, de les quals va donar testimoni en nombroses declaracions, en particular en tot allò que es refereix a Dante. Eliot tenia una capacitat singular per a la introspecció metafísica, que alternava amb una observació amb freqüència irònica de la vida que el rodejava.

Un bon aforisme és aquell al qual ni li sobra ni li falta res. No és fàcil, perquè davant la majoria de textos literaris tenim la impressió que hi ha elements que sobren i elements que falten. Per no parlar de la gairebé totalitat dels textos que circulen en la vida social, plens de retòrica i de carències. Observem, per exemple, molts articles periodístics, dependents d’una fraseologia repetitiva i exasperant. Pel que fa als discursos polítics, com a norma general, la sensació de falsedat està directament relacionada amb l’abús del llenguatge: al contrari dels bons aforismes, juguen amb les sobralles per ocultar els defectes.

Sempre resulta inquietant observar la feina de l’oblit. Primer estén un vel damunt dels candidats; després ho recobreix tot amb una gruixuda capa de material resistent. Passa amb totes les coses i també amb els éssers humans, tot i que mai sabrem si la condemna és la perpetuïtat. Particularment inquietant és l’oblit de les obres artístiques, que amb freqüència es produeix en l’espai de poques dècades, sense criteris evidents de justícia. Hi ha molts casos. Em crida l’atenció especialment un: el de Peter Weiss. En els meus anys d’estudiant l’obra de teatre més famosa era la que també tenia el títol més llarg. Persecució i assassinat de Jean-Paul Marat representats pel grup escènic de l’hospici de Chareton sota la direcció del Marquès de Sade. Tots el coneixien per la seva abreviatura:Marat-Sade. L’autor, avui estranyament oblidat, era Peter Weiss.