Un dels principals arguments per frenar la voluntat de la Comissió Europea de "crear l’espai de lliure mercat més gran del món" amb el Mercosur és la denúncia de moltes organitzacions agràries i ecologistes que entraran a Europa aliments cultivats amb pesticides prohibits dins de la UE. Però darrere d’aquesta competència deslleial s’amaga una pregunta clau: qui produeix aquests tòxics prohibits que després s’utilitzen a Sud-amèrica? La resposta és paradoxal: una part molt important els fabrica la mateixa Europa.

De la mateixa manera que passa en l’agricultura, quan arriben mesures mediambientals el sector pesquer s’aixeca. Normal, la seva situació crítica no pot suportar més pressions. Però per què no busquem les raons estructurals que fan que sigui quasi impossible viure del primer sector?

Respecte a la indústria càrnica a Catalunya tenim algunes dades que són irrefutables, com que des del punt de vista econòmic és el principal sector agroalimentari, amb un volum de negoci superior als 10.000 milions d'euros. O que aquesta activitat ha consolidat Catalunya com el segon productor d'Europa i el desè productor de carn porcina del món. Algunes altres dades són més confuses, com ara el consum d'aigua per fer possible aquesta producció de carn de porc, una qüestió que penso que és clau sobretot ara, amb la delicada situació d'aquest bé natural.

Ara farà vint anys que amb altres companyes ens dediquem a donar a conèixer el concepte de sobirania alimentària. I pel que sembla, ara que està molt present en els debats i declaracions lligats a les mobilitzacions de la pagesia, no ho hem fet bé del tot. Sobretot, quan el concepte se l'apropien la dreta i l'extrema dreta –com també ha passat a Itàlia i a França– i el tradueixen en una proposta més semblant a "nacionalisme alimentari" on el que es defensa (suposadament) és un autoabastiment del país per sobre de qualsevol altre criteri.

Tornem a tenir un debat al voltant d’infraestructures que s’implementen al territori rural, en aquest cas la possible construcció de la central de biogàs més gran de Catalunya, que ocuparia unes 10 hectàrees de terreny agrícola de màxima qualitat al poble de la Sentiu de Sió. Escoltant la població que la rebutja (poblesvius.cat), sembla que tenen prou arguments per fer-nos dubtar del discurs oficial que considera necessària aquesta planta dedicada a generar gas a partir del tractament de purins d’explotacions ramaderes i d’altres residus. Argumenten falta de transparència i una insòlita rapidesa en la tramitació dels permisos que impedeix la informació i participació com cal de la població afectada; parlen de la desmesura del projecte, quinze vegades més gran que altres centrals similars que ja existeixen a Catalunya i sis vegades més gran que les que podem trobar en altres països d’Europa; dels beneficis que finalment acabaran en mans dels especuladors que controlen el fons d’inversió danès que finança part del projecte; d’una previsió anual de 21.000 camions amunt i avall pel territori; d’una xemeneia de 65 metres d’alçada... Però, a banda de tots aquests raonaments "tècnics", penso que, davant d’aquest projecte, com està passant en la majoria dels que venen impulsats per l’anomenada "transició ecològica", cal parar atenció en els adjectius de l'embolcall de presentació: circular, sostenible, renovable... i en qui l'ha embolicat.

Aquesta mateixa setmana, en una coneguda cadena de botigues d’alimentació catalana he trobat alvocats arribats de Colòmbia. I m’he preguntat, quan va començar el comerç a gran escala d’aquest fruit? Potser podem situar la data en el 1935, quan el Sr. Rudolph Hass patenta la varietat que porta el seu cognom, amb unes característiques òptimes per a l’exportació. Però és ben cert que la globalització d’un producte exòtic com aquest també la podem situar molt abans. Per exemple l'any 1602, quan neix la primera multinacional del món, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i que pocs anys després ja monopolitzava el comerç d’algunes espècies des d’aquests indrets cap a Europa, com el clau, el pebre o la nou moscada. El valor d’aquesta última, a la qual Amitav Ghosh li dedica tot un llibre, era tal que "amb un grapat es podia comprar una casa o un vaixell". També la podem situar després del segon viatge de Colon, quan al Carib i al nord-est del Brasil s’estén el cultiu a gran escala de la canya de sucre. En el capítol El Rey Azúcar y otros monarcas del seu llibre Las Venas Abiertas de América Latina, Eduardo Galeano explicava que "el sucre, que es conreava a petita escala a Sicília i a les illes Madeira i Cap Verd i es comprava a preus alts a Orient, era un article tan cobejat pels europeus que fins i tot en els aixovars de les reines va arribar a figurar com a part del dot." Perquè tant és parlar de sucre, nou moscada, pebre, cacau, cafè, tabac... com de l’alvocat. Al cap i a la fi, parlem de productes prescindibles que, convertits en desitjos, són motiu d’una colonització que encara destrueix milions i milions d’hectàrees de terra, boscos o selves.

Entre les solucions tecnològiques per afrontar la crisi energètica fa un temps que sentim parlar de l'hidrogen verd, una resposta que, diuen, és sostenible i molt prometedora. ¿Però ens hem fet totes les preguntes? ¿Els plans que s'estan proposant per a la seva promoció i desenvolupament –com el Full de Ruta de l'Hidrogen del govern espanyol o el projecte Vall de l'Hidrogen de Catalunya impulsat per la Generalitat– són inversions per a un futur millor o per al contrari?

Una setmana abans del viatge del president Aragonès, jo també era per la província de Buenos Aires, a l'Argentina. No crec que fes les mateixes visites ni tingués la mateixa agenda. El meu privilegi ha estat visitar les villas miseria, els barris populars, les quintas agràries on dones i homes migrants bolivians gestionen terres d'altres o la Colonia 20 de Abril Dario Santillán, un antic psiquiàtric ocupat per unes seixanta famílies bolivianes per, precisament, incidir en la necessària reforma agrària que els permeti l'accés a la terra, ara en mans de molt pocs i molt grans propietaris.

Des de fa unes setmanes observem com els dos bàndols de la guerra es retreuen la interrupció de l'exportació del gra d'Ucraïna cap a tercers països i la crisi alimentària que pot derivar-se'n. ¿La guerra serà la responsable d'un nou episodi de fam? ¿Estem parlant d'una crisi conjuntural o d'un col·lapse del sistema alimentari globalitzat?

Imaginem un territori especialitzat en una indústria. Imaginem que es creuen una sèrie de factors que provoquen que tots els costos pel seu funcionament, en poc temps, ascendeixin molt, moltíssim: la matèria primera, el transport, l’energia... Imaginem que, a més, la situació es complica perquè la demanda del producte que genera aquesta indústria cau en picat. Preocupant?

A molta gent li causa estranyesa assabentar-se que està sorgint un considerable rebuig a les energies renovables. ¿Són veus negacionistes del canvi climàtic, o per contra són neoludites o simplement aixafaguitarres? Si bé totes les administracions, i ara més amb l’impuls dels nous fons de la UE, ja han decidit tirar pel dret amb el superaccelerat desplegament de parcs eòlics i solars, val la pena obrir la mirada al respecte i descobrirem la complexitat -i gravetat- del tema.

Quan es parla del problema demogràfic de Catalunya es presenten aquestes dades: en el medi rural, que ocupa el 88% del territori, hi viu el 34% de la població, cosa que vol dir que, aproximadament, a les zones rurals hi habiten unes 90 persones per km². Un exemple extrem seria el poble de Susqueda, on tenim 97 persones per una superfície total de 50 km², prop de dues persones per km². Però què pensen vostès si mirem l'altra cara de les mateixes xifres? A Catalunya, gairebé cinc milions de persones viuen en ciutats amb una densitat mitjana de 1.300 persones compartint el mateix quilòmetre quadrat. En el cas extrem de Barcelona, amb 100 km² d'extensió, només el doble de superfície que Susqueda, enllaunades com gallines d'una granja intensiva, 15.000 persones conviuen en un espai d'un km².

La posada en marxa del Consell Català d’Alimentació és una bona notícia per al nostre país. L’alimentació és segurament l’activitat que amb més força configura una societat. Parlar d’alimentació vol dir parlar del sector primari, pagesia, ramaderia i pesca; de paisatge i natura; de salut; de cultura... i també d’economia. Però els interessos econòmics no haurien de ser la motivació principal que governi les polítiques alimentàries com ha estat passant fins ara.