La guerra a Ucraïna és un repte per a Europa i Occident en conjunt, també de cara als fonaments morals de la democràcia liberal com a política dels drets humans. Entre altres coses, la Unió Europea ha complert amb un dels efectes col·laterals de totes les guerres, com solen anomenar-se els danys causats a les víctimes civils: els refugiats. Des de començaments del 2022, són milions els refugiats ucraïnesos que han arribat als països de la Unió Europea, la major part a través de la frontera entre Ucraïna i Polònia. Han estat degudament acollits, assegurant-los amb celeritat els requisits per a la seva inserció, amb permís de treball i tot. Així que això de “No hi cabem” no val.

El maig del 2014 vaig anar a Tirana, la capital d’Albània, per participar en una tertúlia sobre la representació del passat en el discurs públic. Un dia abans d’agafar el vol de tornada a casa em va arribar una proposta del govern albanès per idear un museu sobre les escoltes de la Sigurimi, la policia secreta del règim comunista. A més, el museu se situaria al mateix edifici que havia sigut la central de les escoltes. La idea em va agradar molt. Així és com em vaig convertir en comissari del projecte. Al cap de dos anys i mig d’esforços, però, quan la feina arribava al final, els núvols que s’havien anat acumulant sobre el projecte em van obligar a dimitir amb tant de gust com quan vaig acceptar el càrrec.

No només hi ha respostes equivocades: les preguntes també poden ser-ho. És el cas de la pregunta sobre si una Catalunya independent seria o no un nou estat europeu. L’equivocació sobre aquesta pregunta rau en l’última paraula. Tothom està d’acord que la secessió és un concepte polític i no geològic; per tant, això d’europeu només fa referència a la Unió Europea. És una identificació que apareix molt sovint a tot arreu quan es parla d’Europa: una relliscada semiòtica que traeix un essencialisme que confon inconscientment fronteres polítiques amb suposades fronteres culturals.