<![CDATA[Ara.cat - Xavier Antich]]> 10 <![CDATA[Per no tornar a equivocar-se d'enemic]]>

Hi ha una pregunta que sobrevola el país: i ara, què? Parafrasejant Manel, quan la derrota sembla segura uns dissimulen, uns capitulen i nosaltres ens preparem per a la pròxima batalla.

]]> <![CDATA[Ningú és imprescindible, tothom és important]]>

El gener de 2022 Jordi Cuixart va anunciar que no es presentava a la reelecció de la presidència d’Òmnium. Aquest gest no només era un acte personal, sinó una decisió política que posava en valor la tasca col·lectiva i reconeixia la necessitat de renovació dins del moviment independentista. El seu missatge, "ningú és imprescindible i tothom és important", continua ressonant, aquests dies, com un recordatori necessari de la importància d’un moviment, com el que va tenir lloc a Catalunya entre 2010 i 2017, que va fonamentar el seu enorme potencial en la intel·ligència col·lectiva que va demostrar i en la força creativa de la gent mobilitzada. També va ser un exemple de què vol dir assumir els reptes a què obliga la lectura rigorosa del present, sense autocomplaença, i de com cal adequar les propostes a un context sociopolític per força canviant, amb maduresa i voluntat de futur. 

]]> <![CDATA[Tsunami repressiu]]>

La Guàrdia Civil va dir que era una “organització criminal que impulsa actes terroristes”. I el ministre Grande-Marlaska, condemnat set cops a Estrasburg, referint-se a la tardor del 2019, que a Catalunya va començar el 14 d’octubre, va atrevir-se a dir aquella barbaritat de “hubo una violencia de mucho mayor impacto que la del País Vasco”. Es referien a Tsunami Democràtic, que havia convocat les mobilitzacions contra la sentència del Suprem a 100 anys de presó per posar les urnes l’1 d’Octubre.

]]> <![CDATA[Què hem de fer, davant de lleis injustes?]]> Marta Pessarrodona, que acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el segon que concedeix Òmnium amb el seu president, Jordi Cuixart, a la presó, ha deixat dos versos memorables en l'últim llibre que acaba de publicar, 'Variacions profanes': “En el soroll ho vam perdre tot; / en els retrets vam enterrar-ho”. Faríem bé de prendre'n nota.

]]> <![CDATA[Paraules (podrides), no fets]]> “Les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n i, tot i que semblen no fer cap efecte, al cap d’un temps acaben produint l’efecte tòxic”. Ho escrivia, als anys trenta, Victor Klemperer, catedràtic de filologia a la universitat de Dresden. Apartat de la càtedra el 1935, en aplicació de les lleis racials, es va dedicar a analitzar el llenguatge del nazisme. El resultat va ser publicat en forma de llibre: 'LTI. La llengua del Tercer Reich. Apunts d’un filòleg' (editat aquí en castellà a l’editorial Minúscula).

]]> <![CDATA[On és el cos del delicte?]]> És fàcil imaginar-se l’escena. Sala d’un tribunal. A la banqueta dels acusats, el nostre protagonista. El fiscal l’acusa d’assassinat. Li pregunta si és soci del Club de Lectors de Novel·la Negra. L’acusat contesta que sí, encara que no entén la relació entre això i el crim del qual se l’acusa. I, realment, encara que no hi té res a veure, a la sala queda flotant la sospita que aquest gust literari podria ser considerat un indici de proximitat a l’univers del crim. El fiscal li pregunta pels tuits que ha fet en els darrers mesos, on parla de crims, d’assassinats no resolts, d’errors monumentals de les estratègies policials, de casos oberts, i li retreu la seva delectació en els detalls i en la imperícia policial. L’acusat reconeix l’autoria dels tuits, en què parla de crims perseguits per Maigret, d’escenes truculentes escrites per Hammett i Chandler. A casa de l’acusat, la policia hi ha trobat unes llibretes amb anotacions de lectures, plenes de detalls escabrosos, algunes amb retalls de notícies de crims i unes altres amb noms de gent del Club i comentaris seus. El fiscal li demana confirmació d’alguns correus electrònics rebuts enviats per unes associacions internacionals de lectors de literatura criminal.

]]> <![CDATA[La llei contra la democràcia]]> Els acusats al judici del Tribunal Suprem no tenen l’espasa de Dàmocles sobre els seus caps. Al sostre de la sala, hi ha un enorme anacronisme: el fresc, d’estil barroc però pintat el 1920, de Marceliano Santa María Sedano titulat 'La Ley triunfando sobre el mal'. Una declaració de principis. La Llei està encarnada per la figura d’una deessa militar, amb casc i cuirassa, que aguanta amb les mans les brides de dos cavalls blancs i que té als peus una caterva de malfactors que representen al·legòricament alguns dels mals de l’època.

]]> <![CDATA[Farsa de judici]]> A unes hores del trasllat dels nou presos polítics cap a Madrid i amb l’obertura imminent del judici al Tribunal Suprem contra alguns dels líders independentistes, s’ha estès ja de forma generalitzada la sospita, raonablement justificada, que més que estar davant d’un acte de justícia, homologable des del punt de vista internacional, ens trobem a les portes d’un exercici de persecució política amb el qual es pretén destruir la capacitat del moviment independentista d’expressar la seva dissidència política respecte a l’actual forma de l’estat espanyol.

]]> <![CDATA[No és un judici]]> Escric aquestes ratlles quan s’ha conegut la detenció policial d’Ignasi Sabater, alcalde de Verges, i Dani Cornellà, alcalde de Celrà, amb altres activistes vinculats als CDR, per suposats delictes de “desordres públics en l’aniversari de l’1 d’Octubre”, per haver exercit el dret fonamental a la reunió i la manifestació pacífica, reconegut explícitament en la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. Les detencions d’aquest dimecres, durant tot el dia, semblen més pròpies de forces paramilitars descontrolades que d’una policia democràtica homologable i han tingut lloc amb el PSOE al govern del Regne d’Espanya. Torna a posar-se de manifest, un cop més, que tots els aparells de l’Estat, des dels poders executiu, legislatiu i judicial fins a les forces d’(in)seguretat, que actuen plegats i de manera conjunta i articulada com a braç secular del 'deep state', han adoptat com a posicionament explícit un principi contrari a l’estat de dret i als fonaments de la democràcia liberal, basada en el respecte pel pluralisme polític: la persecució judicial i policial, no sempre amb aquest ordre, dels oponents polítics. La democràcia a Espanya fa mesos que està en suspens: si no es respecten els drets i les llibertats fonamentals, que per això són fonamentals, no hi ha, pròpiament parlant, ni llibertat ni democràcia pròpiament dites.

]]> <![CDATA[Democràcia espanyola #404 Not Found]]> S’està convertint en un hàbit: quan arriba l’efemèride, treure les mòmies a passejar. I així ha tornat a passar. Arribem als quaranta anys del 78, la data mitificada de la mitificada Transició. Walter Benjamin ja es va enfrontar fa cent anys a aquesta concepció de la Història en majúscula que privilegia els moments emblemàtics en detriment dels processos i de la lletra petita de la història, que són els que permeten entendre les coses.

]]> <![CDATA[Qui ens protegeix dels jutges?]]> Com és possible que un ciutadà de l’estat espanyol, condemnat per l’Audiència Nacional, passi sis anys i mig en presó i que ara, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans dictamina que s’ha violat el seu dret fonamental a un judici just, no passi res, no s’indemnitzi la víctima d’aquest abús d’estat, no se suspengui immediatament la pena correlativa d’inhabilitació i no s’aparti del sistema judicial tots els jutges que van participar en aquesta farsa? Arnaldo Otegi va passar sis anys i mig a la presó per culpa, com ara s’ha demostrat, d’un judici injust.

]]> <![CDATA[On som?]]> Som en una situació tan desconcertant que fa bona l’aplicació de la facècia amb què els filòsofs acostumem a protegir-nos davant del repte de començar a llegir Hegel: aquella que constata que, molt sovint, no és que no s’entengui el que diu, sinó ni tan sols de què parla. De manera semblant, davant l’encadenament de situacions incomprensibles en l’actualitat política, és legítim reconèixer no només que no sabem on anem ni què cal fer, sinó que no sabem exactament ni tan sols on som. Així de gran és la desorientació, diria que generalitzada, que provoca el fet de no tenir mapa clar d’acció i ni tan sols brúixola que hi ajudi.

]]> <![CDATA[No són l’excepció, són la norma]]> Aquesta setmana hem conegut que el 'Boletín Oficial de Defensa' (BOD) ha publicat la reincorporació al servei de la Guàrdia Civil d’Antonio Manuel Guerrero, condemnat a nou anys de presó per haver abusat sexualment d’una noia de 18 anys durant el 2016. Un violador que es vantava a les xarxes de ser-ho. Tal com informa “el cos de seguretat pública de naturalesa militar” en la seva web oficial, “la missió principal de la Guàrdia Civil serà garantir la protecció dels ciutadans enfront dels actes delictius que puguin amenaçar-los” i, també, es diu, “l’atenció i l’auxili als ciutadans”. Està tot dit.

]]> <![CDATA[Homes i dones lliures en una terra lliure]]> “Les construccions de la història són comparables a instruccions militars, que quarteren i cuirassen l’autèntica vida. Per contra, l’anècdota és una revolta de carrer”. Ho va escriure Walter Benjamin, un d’aquells “homes en temps d’obscuritat” de què parlava Hannah Arendt, als quals cal tornar especialment en aquests temps dolorosos, marcats amb foc per l’empresonament preventiu de persones injustament acusades, per l’exili de polítics perseguits per les seves idees i per haver complert amb el manament democràticament expressat sorgit de les urnes i per la repressió de l’estat espanyol de tota mena de dissidència, i a gran escala.

]]> <![CDATA[El nou escenari: la ‘primavera catalana’]]>

Els empresonaments del divendres 23 de març i la retenció del president Puigdemont a Alemanya el Diumenge de Rams han canviat de cop l’escenari polític. I, amb el canvi d’escenari, han canviat també el marc, l’estratègia i l’acció política de gairebé tots els fronts de l’independentisme, molt més atents a les modulacions i als canvis factuals de l’ofensiva repressiva de l’estat espanyol del que pretén la falsa imatge, completament interessada, d’un moviment escapçat, desanimat i desorientat.

]]> <![CDATA[El carceller darrere la porta]]>

Va ser exactament la setmana passada, als Cinemes Texas de Barcelona. S’hi projectava El sopar, la pel·lícula de Pere Portabella que recull una conversa de cinc presos polítics que sumaven, plegats, cinquanta anys d’empresonament efectiu durant la dictadura franquista. Reflexionaven al voltant de la seva experiència biogràfica i política a la presó, enmig d’unes condicions duríssimes, fàcils d’imaginar encara avui: començant per la seva pròpia batalla perquè els fos reconeguda la condició de presos polítics; una condició negada, esclar, pel règim, que pretenia considerar-los merament delinqüents. De cop, a la sala, va fer-se un silenci encara més intens del que se sentia des de la primera escena del film.

]]> <![CDATA[Bany de realisme, sí]]>

Parlament de Catalunya ja constituït! Amb majoria parlamentària absoluta de forces polítiques inequívocament independentistes i republicanes, expressió dels 2.079.340 vots emesos, amb matisos diferenciats respecte a la metodologia però en això coincidents: per restituir el president i el Govern legítims, per recuperar les institucions de la Generalitat i per la República. Com va reconèixer ahir el president de la mesa d’edat del Parlament, Ernest Maragall, en el primer discurs institucional de la legislatura, que va arrencar amb l’emotiva i determinada denúncia de la situació dels presos i els exiliats, absents per la política repressiva de l’Estat, “el 21-D és la confirmació del vot de l’1-O”. Aquesta és la realitat amb què comença la legislatura, transcendental perquè, a hores d’ara, totes les institucions catalanes d’autogovern estan suspeses, intervingudes i sota comandament a distància del govern espanyol, com si es tractés d’una administració colonial. Aquesta és la realitat. Si cal parlar de bany de realitat, tractant-se d’un sistema democràtic i d’un estat de dret, és d’això que cal parlar: de respectar l’expressió parlamentària de la sobirania popular sorgida de les urnes.

]]> <![CDATA[Eleccions brutes, vots nets]]>

Va ser aquest dimarts, a l’Hospital Clínic de Barcelona, quaranta-vuit hores abans de les eleccions. La protagonista, una pancarta, amb només deu lletres: “Democràcia”. Feia setmanes que hi estava penjada, però una ordre de la Junta Electoral va obligar a treure-la perquè la considerava partidista. Michel Foucault ja ens va ensenyar que no cal recórrer a les teories de la conspiració per endevinar les intencions, suposadament ocultes, del poder: només cal, ens va dir, parar esment en les declaracions oficials de les institucions, perquè hi acostuma a ser tot. I així passa també aquí. La pancarta amb el lema “Democràcia” ha de ser retirada d’un hospital públic perquè es considera partidista, cosa que equival a dir que uns partits estan per la democràcia i uns altres no. Si cal treure-la és perquè alguns partits poden sentir-se exclosos d’allò que la pancarta reclama. Insòlit, veritat?

]]> <![CDATA[No és la llei, és una guerra]]> La sortida de la presó dels sis consellers del govern legítim de Catalunya ens ha permès conèixer amb detalls que esfereeixen la indignitat de l’estat espanyol. Sumats als detalls de la brutal violència policial de l’1-O, contra gent pacífica en l’exercici del dret fonamental del vot, fan una carta de presentació d’un estat poc homologable a nivell internacional i entre les democràcies occidentals. Però aquesta carta no seria completa si no s’hi afegeixen altres aspectes.

]]> <![CDATA[El poder contra la força]]> A dos quarts de quatre de la tarda del divendres 27 d’octubre, després de 24 hores d’inquietud i agitació, d’incertesa i estupefacció, de marxa enrere i redreçament, de dubtes i determinació, el Parlament va aprovar per majoria absoluta una resolució en què reconeix que “constituïm la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, es disposa “l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República” i s’inicia “el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant”.

]]>