<![CDATA[Ara.cat - Toni Comín]]> 10 <![CDATA[Dos flaixos del meu Casaldàliga]]>

1. Al llibre En rebelde fidelidad, Pere Casaldàliga va recollir els diaris personals que havia escrit, en castellà, entre 1977 i 1983. A la pàgina del 19 de desembre de 1980 hi anotava: “ Goiânia. Estoy esperando viajar a São Félix. [...] Llueve. Las inundaciones serán fuertes y prematuras, quizás. Van a cumplirse las profecías. [...] Me acompaña en esta espera el número de la revista ‘El Ciervo’ dedicado a Alfonso Carlos Comín. [...] Comín, ahora muerto, vive con nueva fuerza en la conciencia y en la fe de los que lo conocieron, de los que, sin conocerlo, lo amamos. Siempre sintonicé con él, a través de sus escritos. [...] Si no fuera pretensión, me gustaría considerarme gemelo de sus sueños y de sus luchas, de su radical confesión de fe. He besado su fotografía como se besa la estampa de un santo. Como Jesús [...], Comín supo ensamblar contrastes, equilibrar contrarios. Leo los testimonios de sus amigos, releo sus textos - «a modo de memoria» - y me parece más posible la lucha en esperanza. Su retrato - ahora muerto, glorioso ahora Alfonso Carlos Comín - se me presenta como un Jesús de Pasolini, pero con los ojos iluminados de Dios hacia dentro. Comín, hermano, testigo fiel, radical cristiano y comunista, lleno de Gracia y de lucha; ¡ahora evangélica seña!, para muchos, tú que has sido para tantos señal de contradicción. Descansa en la paz de la Patria. Y acompáñanos. Un día te conoceré personalmente, en plena luz. Te abrazo en Dios, Alfonso hermano ”.

]]> <![CDATA[En línia recta]]> Hi ha una part significativa de la societat catalana que, políticament, sempre s’ha guiat per uns mateixos principis o valors, que li han permès anar definint el seu projecte en cada conjuntura històrica: els principis o valors del catalanisme, d’una banda, i els de l’esquerra -o, si voleu, del socialisme-, de l’altra.

]]> <![CDATA[La llista civil: una fórmula per guanyar]]> Des que Lluís Orriols va plantejar-la el desembre passat amb el rigor acadèmic habitual en ell (“El dilema de la candidatura unitaria”, El País, 16.12.2014 El País, 16.12.2014), molts hem vist en la proposta de les plebiscitàries pures —és a dir, les eleccions amb llista cívica sense líders ni partits polítics— una fórmula molt i molt vàlida per tal de sortir del carreró sense sortida en què s’ha trobat el procés a causa de les diferències estratègiques entre partits. Vist que, pel que sembla, no tots els actors acaben d’assumir prou de bona gana l’acord del 14 de gener, un acord que sancionava la proposta de tres llistes aliades, la “llista única civil” apareix com l’última esperança de suscitar un consens suficientment sòlid. Aquesta vegada ens en sortirem, oi?

]]> <![CDATA[Estructures d’estat… del benestar]]> Si no vigilem, arribarà el dia D, ens trobarem a les portes d’una de les decisions més importants que ha de prendre la societat catalana en la seva història recent, i no ens haurem dedicat al debat que més importa. Aquell que fa referència als pros i els contres de la independència.

]]> <![CDATA[24 de maig, primera volta?]]>

Podem llegir les eleccions municipals del 24-M com una primera volta de les eleccions plebiscitàries del 27-S? Vista des dels partidaris de la independència, la resposta a aquesta qüestió sembla òbvia. Els alcaldables i regidors que han signat el compromís de l’ANC, les candidatures dels partits signants del “full de ruta” i d’altres també netament independentistes, tot això, ha sumat ara molt més que fa quatre anys. Concretament, CiU, ERC i la CUP junts han fet 300.000 vots més que l’any 2011 i han passat del 33% d’aleshores a l’actual 44%. Com han resumit encertadament l’ANC i Òmnium: “El got de l’independentisme està més ple després del 24-M que abans”.

]]> <![CDATA[La llibertat de tots]]> Avui, a Europa i al món, hi ha un grapat de partits que, més enllà de les seves sigles, es defineixen com a socialistes o socialdemòcrates. Quin significat poden tenir, als inicis del segle XXI, aquestes definicions? ¿Té sentit, avui, seguir parlant de socialisme? Un llibre publicat fa un any i escaig, La libertad de todos, de Ricardo García Manrique, ajuda i molt a respondre a aquests interrogants. Perquè ho fa des d’una perspectiva molt particular, la pròpia de la filosofia del dret, que permet fer del concepte de desmercantilització la clau de volta de tot el relat.

]]> <![CDATA[La independència, els de dalt i els de baix]]>

Sovint s’explica la pluralitat de l’esquerra catalana pel que fa a l’eix nacional amb el següent argument: a Catalunya hi ha diverses esquerres perquè cadascuna participa d’algun nacionalisme, ja sigui l’espanyol o el català. Així, totes les esquerres partidàries de seguir a Espanya -ja siguin federals, confederals o autonomistes- estarien adscrites, poc o molt, al marc mental del nacionalisme espanyol. I totes les partidàries de la independència, adscrites al nacionalisme català. Dos nacionalismes oposats explicarien diverses esquerres, que en l’eix nacional, per tant, serien irreconciliables. Una explicació eficaç i que pot semblar coherent, però que diria que no ajuda gaire a comprendre bé la nostra realitat política.

]]> <![CDATA[Podem i el sobiranisme: aliats o rivals?]]> Fa algunes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, un article de Jaume Asens responia a aquesta pregunta en els següents termes: “En aquest entorn [d’una part del sobiranisme català] es veu el nou actor com una mena de competidor il·legítim que ve a pertorbar el seu son. […] La veritat és que, no obstant això, el bloc independentista d’esquerres té motius per veure’l com un fort aliat”. Una conclusió que justificava en la convicció que la independència basada en “la via unilateral de la desobediència sembla poc factible”. I continuava: “Requereix, per començar, amplis suports interns i externs ara inexistents. I una voluntat ferma d’insubmissió que pocs estan disposats a assumir”. Una idea que la portaveu de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, ha explicat en altres ocasions en els següents termes: si el govern de CiU no va desobeir explícitament el 9-N, per què hem de pensar que ho farà en el futur? I sense desobediència explícita, al·lega, la via unilateral és senzillament impossible.

]]> <![CDATA[El procés, la Trinitat i Jahveh]]> Entre els fulls de ruta de Mas i de Junqueras en relació al com (al full de ruta) hi ha diferències rellevants, sí. Però, sincerament, no crec que cap sigui insalvable. Per exemple: per Junqueras, un cop celebrades les eleccions plebiscitàries només tindria sentit fer un referèndum d’independència (no confondre’l amb el referèndum de ratificació de la Constitució) si fos amb garanties que l’estat espanyol n’acceptarà el resultat, mentre que Mas proposa que se celebri un referèndum divuit mesos després de les plebiscitàries, però no especifica si s’ha de fer igualment encara que l’Estat en negui la validesa. Una altra: tots dos assumeixen que, si a les plebiscitàries guanya el sí, immediatament cal posar-se a construir les estructures d’estat. Tanmateix, per a Junqueras és impossible fer això sense que es generi una ruptura institucional amb l’estat espanyol -d’aquí que consideri que posar en marxa les estructures d’estat és, per definició, el mateix que començar a exercir la independència de facto -. En canvi, Mas considera viable iniciar la construcció de les estructures d’estat sense entrar en conflicte més o menys obertament amb el marc jurídic espanyol. Una tercera: per a Mas la construcció de les estructures d’estat i el procés constituent haurien de ser fases consecutives, en tant que considera que la primera és condició de possibilitat de la segona, mentre que Junqueras les veu com a fases simultànies, en la mesura que considera que es condicionen mútuament l’una a l’altra.

]]> <![CDATA[Federalistes pel sí-sí]]> El 9-N jo tenia previst trobar-me dues espècies davant de les urnes -això, esclar, si Rajoy no envia la policia perquè les retiri-. Una espècie que a ningú se li escapa que aquell dia serà molt majoritària: aquells que votaran sí-sí, perquè aposten per la independència. I una segona espècie, la del sí-no, que somia encara en la viabilitat d’una Espanya federal o confederal. Tanmateix, aquests darrers dies estic descobrint una tercera espècie, rara però interessant: aquells que se segueixen considerant federalistes, però tenen decidit votar sí-sí. És la gràcia de tenir amics de tota mena.

]]> <![CDATA[Planeta inexplorat]]> Amb permís dels lectors, torno al darrer debat de política general. La imminència de la consulta es va endur el protagonisme absolut de les intervencions. És normal i, fins i tot, necessari. Però l’omnipresència del debat nacional no va impedir que, en un dels intercanvis dialèctics més interessants de la jornada, el portaveu de la CUP i el president Mas obrissin un inesperat debat sobre el futur del capitalisme.

]]> <![CDATA[Lideratge compartit]]> El procés que està vivint Catalunya des de fa quatre anys és un cas evident de lideratge compartit entre institucions i societat civil. Sabem que els processos de transformació social i econòmica, si volen ser realment profunds, només avancen sòlidament quan caminen sobre dues cames: la del govern i el poder polític -amb els seus instruments jurídics i administratius- i la del carrer i els moviments socials -amb els seus instruments axiològics i culturals-. Aquesta llei, tantes vegades verificada en el cas dels projectes d’emancipació social, ara també s’està confirmant de manera inapel·lable en un cas d’emancipació nacional com el que la societat catalana protagonitza avui.

]]> <![CDATA[Consulta és llibertat]]> Per què un poble hauria de renunciar a la seva llibertat? Per què la societat catalana -amb les seves institucions i la immensa majoria de la seva societat civil al capdavant- hauria de renunciar a la consulta del 9-N? Cal que quedi clar: el 9-N vol ser un exercici de llibertat. L’exercici de llibertat més complet, el més intents, autèntic i radical -que ve d’arrel- que hagi fet fins ara Catalunya en democràcia. El 9-N no és el nostre dia D : és el nostre dia L. Amb L de llibertat.

]]> <![CDATA[El procés i la metàfora dels trens]]> Darrerament abunda l’ús del tren com a metàfora per interpretar l’anomenat procés. Aquí, però, no voldria fixar-me en la celebèrrima imatge del “xoc de trens”, que de tan repetida ja comença a ser avorrida. Per cert, algú hauria d’assenyalar que si dos trens xoquen a 0,5 quilòmetres per hora normalment no hi ha cap ferit, ni tan sols lleu.

]]> <![CDATA[La mala síntesi i la bona síntesi]]> Un lector sagaç m’interroga a propòsit de l’article sobre el socialisme de mercat titulat “Karl Marx i Adam Smith, aliats inevitables”, publicat fa poques setmanes en aquestes pàgines. Explicàvem allà que no són pocs els intel·lectuals i científics socials que al llarg del segle XX han explorat la idea d’un tercer sistema -ni estatalista ni capitalista- que sumi el millor de la tradició liberal i de la tradició socialista. El liberalisme ens ha deixat una idea més aviat bona -els mercats efectivament lliures i competitius, com a font d’eficiència, de productivitat i de prosperitat material- i una idea més aviat dolenta -la propietat privada del capital, que, com tan bé explica el bestseller de Piketty, és la mare de totes les desigualtats i injustícies del capitalisme-. Amb el socialisme passa una cosa similar: una bona idea, que és la propietat col·lectiva del capital, en tant que condició sine qua non per a una distribució justa de la renda i la riquesa i del poder que se’n deriva; i una de dolenta, que és l’estatalització i la planificació més o menys centralitzada que inevitablement se’n deriva.

]]> <![CDATA[Com s’esperen els miracles (mancomunats)]]> Agosarada, des del meu punt de vista, ha estat la intervenció de l’apreciat Antón Costas a les jornades del Cercle d’Economia d’enguany. Va dir que la reforma constitucional i la consulta sobre la independència “no són excloents” i que “el temps de la negociació política no s’ha esgotat”. Agosarada perquè, fins ara, el PSOE ha explicat a tort i a dret que la seva proposta de Constitució acordada a Granada exclou de manera irrevocable la consulta catalana. I el PP ha repetit fins a la sacietat que la unitat d’Espanya és innegociable.

]]> <![CDATA[Autorèplica (tres anys després)]]> Just ara fa tres anys, en aquestes mateixes pàgines, vam publicar amb en David Elvira un article escrit a quatre mans titulat “Independentisme i federalisme: camins difícils”, en què, entre d’altres, dèiem coses com aquestes: “La independència de Catalunya no és un impossible. Però la independència de Catalunya entesa com un acte unilateral és una ficció. […] Si algun dia arriba, serà sempre com una independència pactada, negociada amb la resta d’Espanya, ni que sigui a contracor. Evitem malentesos: una independència negociada no significa, ni de bon tros, una independència volguda [...] per part de l’estat matriu. Vol dir només que la correlació de forces, les circumstàncies o els factors que siguin han portat aquest estat a acceptar el que avui li sembla completament inacceptable. En el cas de Catalunya, no qüestionem que una independència pactada seria, en qualsevol cas, fruit de la pressió d’una majoria de la societat catalana”.

]]> <![CDATA[Karl Marx i Adam Smith, aliats inevitables]]>

El liberalisme i el socialisme han estat les dues grans tradicions ideològiques de la modernitat. L’ideal liberal és senzill: no hi pot haver llibertat sense prosperitat material. D’aquí el seu compromís innegociable amb el lliure mercat: només per mitjà de la lliure competència s’activa adequadament “la riquesa de les nacions” (Adam Smith). La competència, doncs, no és un fi en ella mateixa sinó un mitjà per garantir l’eficiència productiva. Però quan no serveix per millorar la productivitat de les empreses, que és la clau de la prosperitat dels països, la competència queda fora de la lògica liberal.

]]> <![CDATA[Pacte fiscal: l'hora de la veritat (i 2)]]>

La justícia i la viabilitat són les dues condicions que, segons explicàvem ahir, hauria de satisfer qualsevol proposta catalana de pacte fiscal. Quines garanties ofereixen els dos models que hi ha ara mateix sobre la taula -el de tall federal i el basat en el concert- en relació a cadascuna d'elles?

]]> <![CDATA[Pacte fiscal: l'hora de la veritat (1)]]>

Falta poc perquè els partits catalans visualitzin al Parlament la seva posició definitiva en relació al pacte fiscal. Aleshores sabrem si han pogut acordar un proposta consensuada, sobre quines bases i a quins partits inclou aquest eventual consens.

]]>