L’austríac Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) és un escriptor agraït editorialment. Després d’uns anys d’oblit, l’èxit gaudit en vida va ressuscitar amb el canvi de segle, i el va convertir en un habitual long-seller, en un referent del “món d’ahir” i en un exemple icònic de la destresa del desaparegut Jaume Vallcorba (Barcelona, 1949-2014), fundador de les editorials Quaderns Crema i Acantilado, per consolidar un catàleg estel·lar amb la justa barreja de recuperacions i novetats. Per tant, era lògic esperar que, a partir de gener del 2023, amb el pas de la seva obra a domini públic, fossin molts els segells que, com ha fet Viena a la seva col·lecció Petits plaers amb (de moment) cinc títols, però també editorials com Edicions de 1984 i La Segona Perifèria, incorporarien el seu nom.

Durant decennis les classes dirigents espanyoles es van estimar més un estat incompetent i barat que no el contrari. Sobretot perquè l’eficiència equivalia a un sistema impositiu amb un impacte directe i proporcional sobre les rendes més altes. Escapolir-se dels impostos era ahir –i, per desgràcia, sembla que la cantarella insolidària retorna– justificat i, fins i tot, encoratjat per certs discursos. A més, el caràcter espantadís dels diners s’accentuava davant de qualsevol de les incerteses polítiques contemporànies. Ja fos per la proclamació de la Segona República, per l’inici de la Guerra Civil, per uns primers passos dubitatius de la Transició o per una possible declaració unilateral d’independència, les fortunes sempre són les primeres a prendre el camí del paradís fiscal més pròxim.

El millor camuflatge comença amb les paraules. Així, mentre els règims dictatorials alemany i italià es caracteritzaven inicialment en referència al seu màxim dirigent (hitlerisme, mussolinisme), a poc a poc es va imposar el més genèric nazisme i feixisme. En canvi, a Espanya va succeir a la inversa i la figura del general Francisco Franco ho va acabar tapant tot, incloses –i de forma oportuna– les connivències d’alguns, les evolucions de bastants i la contemporització de molts. Aquesta sobredimensió del Caudillo també ha tingut conseqüències historiogràfiques perquè moltes figures cabdals del franquisme no compten amb bones biografies o, pitjor encara, han estat a temps de maquillar la trajectòria.

Hi ha episodis icònics de la lluita antifranquista: el moviment obrer del Baix Llobregat (de la vaga de la Siemens el 1946 a la general de trenta anys després), la senyera penjada durant l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947, la vaga dels tramvies del 1951, la manifestació de capellans el 1966, etc. Entre aquests episodis hi situaríem la defenestració d’un bust del general Franco i de la bandera espanyola des d’una finestra de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) de la mà d’uns 150 estudiants que, després d’una assemblea al Paranimf, havien ocupat el rectorat el 17 de gener del 1969.

“Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquests versos formen part de Campanades a morts, de Lluís Llach, cançó que recordava l’assassinat de cinc persones el març del 1976 a Vitòria arran d’una vaga obrera. En un país en transició de la dictadura a la democràcia, els responsables mai van respondre pels seus crims i només amb el canvi de segle es va retre homenatge oficial a les víctimes i, posteriorment, davant la impossibilitat de recórrer a la justícia espanyola, va intentar-se, també infructuosament, la via internacional a través de l’anomenada querella argentina.

La literatura també pot ser un refugi, especialment en moments turbulents. Ho vam veure amb la recuperació de La pesta d’Albert Camus durant la pandèmia o d'un grapat de novel·les distòpiques durant el primer mandat de Donald Trump. Un cop el plutòcrata taronja ha tornat a la Casa Blanca, no és estrany que, amb bon criteri, Edicions de 1984 –creada aquell mateix any i batejada en homenatge a la novel·la homònima de l'autor anglès— hagi volgut ampliar el seu catàleg de George Orwell (Motihari, 1903 - Londres, 1950) –on ja trobàvem Dies a Birmània (2011)— amb una tria de peces escrites entre el 1931 i el 1948. La selecció personal i, per tant, discutible –escollida, traduïda i contextualitzada per Pau Dito Tubau— agrupa textos de diversa extensió, origen i interès, en què la literatura –sigui la de tercers a través de ressenyes, sigui la vivència pròpia— hi apareix com a fil conductor.

Lluny dels quarters generals i de les grans síntesis històriques, la guerra perd èpica. Arran de terra –en la proximitat de les trinxeres o de la quotidianitat bèl·lica—, s’imposa l’absurda espera entre la violència i l’avorriment i la mateixa proximitat tant impedeix entendre el gran dibuix com facilita la comprensió d’allò essencial. Precisament, dues de les darreres novetats editades per L’Avenç, La guerra que jo he vist, de Joaquim Ventalló, i Cartes de Barcelona, de Lois Orr, coincideixen en narrar experiències d’aquesta mena.

L’assaig també té els seus clàssics i Orientalisme –publicat en anglès el 1978— del palestino-estatunidenc Edward W. Said (Jerusalem, 1935 - Nova York, 2003) és una d’aquestes pedres de toc de la reflexió col·lectiva capaç de crear un concepte i un debat. Des de la crítica literària i la vivència vital, aquest professor de Colúmbia va posar les bases dels estudis postcolonials i va agitar les aigües de la recerca sobre representacions culturals. El concepte orientalisme denunciava com les potències dominants havien creat una imatge a mig camí de l’exotisme simplificador i de la superioritat intel·lectual que era alhora una eina de justificació de l’imperialisme colonial i una forma de crear per contrast el tòpic de l’Occident civilitzat i civilitzador.

Tot i que no calia que La Ludwig Band cantessin a la Manela “no vull currar per vostè, / però la pela és la pela / i alguna cosa hem de fer”, aquesta és sens dubte una de les millors evidències de com s’està transformant la nostra relació amb la feina. Aquesta era del posttreball barreja la precarietat reflectida a Nomadland, el desgast de les velles formes homenatjades per Ken Loach i el canvi postpandèmic de prioritats amb l’anomenada “gran dimissió” de treballadors que s’estimaven més renunciar a antigues feines massa exigents. Òbviament, sempre es fa difícil generalitzar, però sembla evident que el treball ja no dignifica o, en altres paraules, que ha perdut bona part del seu pes definidor i identitari.

El Nautilus se situava sota l’advocació de la divisa llatina "Mobilis in mobili". D’aquesta manera, el capità Nemo feia referència a com el seu submarí regnava enmig de les aigües de mars i oceans i a com les úniques constants eren els moviments de la seva nau i del seu entorn aquàtic. Precisament, aquesta tensió entre continuïtat i moviment és al cor de la reflexió de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) a Caure del cavall.

La Guerra Civil Espanyola bateja un fet històric concret però, com totes les etiquetes, té limitacions. Així, en bona part de la geografia no va existir guerra, sinó només repressió; en molts llocs el protagonisme fou militar i amb actuacions poc civils o civilitzades; i, sobretot, arreu s’hi van implicar gents de més enllà de les estrictes fronteres estatals. Potser, cap territori mostra tant aquest desajust com Mallorca on, malgrat quedar ràpidament en mans dels rebels i amb un únic intent de desembarcament republicà limitat a quinze dies, la violència es va desencadenar amb gran cruesa, capitanejada entre altres pel fals comte Rossi enviat per assegurar els interessos de Mussolini sobre la gran de les Balears. Literàriament, ja ho va explicar el catòlic conservador francès Georges Bernanos a Els grans cementiris sota la lluna (publicat el 1938) i, històricament, fa anys que el pare Josep Massot i Muntaner va marcar el camí.

En la seva darrera reencarnació, Bob Dylan inclou una peça inspirada en els famosos versos de Walt Whitman: “I contain multitudes”. La descripció encaixaria per a Pere Portabella (Figueres 1927), que al llarg de la seva trajectòria ha combinat exitosament –o almenys amb prou ressò— interessos, etapes i vincles ben diversos. Aquesta multiplicitat de vides ha anat en paral·lel amb una clara preocupació per reflexionar i preservar els diferents llegats acumulats. Gràcies a aquesta previsió i a la complicitat amb el crític i cineasta Esteve Riambau, responsable de l’edició i el pròleg, sorgeix un retrat on els textos del mateix biografiat serveixen per il·lustrar els tres grans talls temàtics i cronològics en què s’organitza Impugnar les normes.

Arran del partit de vuitens de final de la Champions entre el Barça masculí i el Nàpols va córrer per internet un mem on el rei Alfons V d’Aragó (1396-1458), dit el Magnànim, es mostrava dubtós sobre a quin equip donar suport. L’anacrònica conya no podia ser més encertada perquè, tot i deure el seu poder a ser l’hereu del Cap i Casal, va ser al sud d'Itàlia on va excel·lir i on va passar la major part del seu regnat. Segon monarca de la casa dels Trastàmara, va succeir el seu pare Ferran beneficiat pel compromís de Casp, va governar més de quaranta anys i, coincidint amb la pèrdua de pes a Castella, va consolidar la dimensió mediterrània de la Corona i va estendre la seva ombra fins a les costes orientals més llunyanes, fent realitat l’estirabot de Roger de Llúria sobre que cap peix s’atreviria a treure la cua sense dur la quadribarrada.

Com que el coneixement és infinit, ens veiem abocats a la síntesi. En el cas de la història, això provoca un biaix del relat cap als grans noms, descartant pel camí el tramat de vides comunes que donen consistència al teixit del passat. Tota vida té punts d’interès, però només de la mà d’un bon especialista pot transcendir de l’esfera privada per esdevenir categoria singular d’un temps i d’un país.

Coincidint amb el centenari de la mort de Lenin, Agustí Pons (Barcelona, 1947) s’aproxima a com els intel·lectuals catalans van situar-se políticament en el marc de la Guerra Freda. Perquè l’enfrontament entre els dos blocs ideològics va tenir també un front cultural on sota grans conceptes –la llibertat versus la pau– i paraigües diplomàtics i institucionals més o menys encoberts, artistes i literats van haver de posicionar-se amb diferents graus de convicció, ingenuïtat i encert. I en aquest repàs a mig camí entre la història cultural i la biografia col·lectiva, l’escriptor i periodista barceloní hi creu trobar un fet diferencial: la persistència en l’error d’alguns mandarins locals, incapaços de trencar el vincle o exercir la crítica cap al món comunista.

A les construccions nacionals contemporànies europees hi juga un paper cabdal la dimensió imperial. Més enllà del seu valor econòmic, estratègic o de prestigi, les colònies van actuar com a vàlvula d’escampament i com a projecte patriòtic compartit per damunt de les divisions regionals i socials. En el cas espanyol, tot i la modèstia de les possessions africanes i transoceàniques, Cuba era la província més rica i dinàmica (el primer ferrocarril s’hi va construir onze anys abans del Mataró-Barcelona), on molts peninsulars es dirigien per fer fortuna i on s’estava consolidant dos blocs ideològics. D’una banda, trobàvem una opinió pública autòctona que demanava millores respecte del tracte metropolità; i, de l’altra, un espanyolisme creixentment exaltat.

Peter Burke (Stanmore, 1937) és un dels grans historiadors culturals del nostre temps, amb una trajectòria consolidada i llibres referencials sobre aquesta disciplina que és, alhora, una manera de mirar-se el món. Aquest bagatge –en què es barreja erudició, curiositat i poliglotisme— va tenir la seva culminació en els dos volums de la seva Historia social del conocimiento, on el primer cobria De Gutenberg a Diderot i el segon De la Enciclopedia a la Wikipedia (Paidós, 2002 i 2012, respectivament). Després d’uns anys de parèntesi editorial, amb algun intent no reeixit com El polímata (Alianza, 2022), torna a lliurar-nos una nova i estimulant aproximació al(s) saber(s).

El jurista Philippe Sands (Londres, 1960) s’ha desdoblat des de fa temps en un dels millors escriptors contemporanis de no-ficció demostrant que res és aliè a la bona literatura. Partint de l’experiència personal, professional i acadèmica, l’advocat i professor de l’University College construeix tots els seus llibres trenant el relat autobiogràfic amb el desenvolupament del cas concret i el seu rerefons historicojurídic. Amb aquesta fórmula ha bastit la tríada formada per l’obra mestra Calle Este-Oeste (2017), la seva seqüela Ruta d’escapada (2021) i l’anunciada Londres 38 sobre el vincle entre el nazi Walter Rauff i el dictador Augusto Pinochet. L’expectació respecte a aquesta peça final ha provocat l’anunci d’una futura sèrie a càrrec de HBO i la BBC, i de la publicació de la traducció a Anagrama –segell en català i castellà de l’autor—un dia abans que l’original anglès.

Segurament, el conegut humorista En Peyu no va inspirar-se en la feina del periodista estatunidenc Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) per imaginar el seu exitós El búnquer a Catalunya Ràdio. Tanmateix, tots dos comparteixen, tot i que amb un grau de profunditat ben diferent –una hora de programa radiofònic contra un llarg article al New Yorker–, la fascinació humana per la biografia com a eina per conèixer l’altre... especialment quan aquest altre respon al perfil establert al subtítol del llibre: estafadors, assassins, rebels i malfactors.

A primera hora del matí del 7 d’agost de 1974, el francès Philippe Petit creuava, fins a vuit vegades i gràcies a un cable d’acer estès subreptíciament, els 42 metres de distància entre els terrats de les Torres Bessones, a 417 metres d’altura. Aquell desafiament de l’abisme va impactar fortament Rafael Argullol (Barcelona, 1949). No era per voler-lo emular perquè el vertigen li ho impediria, sinó perquè, en la dansa aèria de l’equilibrista, l’assagista –atès que rebutja les etiquetes de filòsof, professor...— hi veia una analogia de la seva pròpia escriptura memorialística, dins d’un fràgil equilibri entre el dietari contemporani, la reconstrucció biogràfica (la infantesa marcada pel matriarcat, la joventut polititzada –amb un retrat impagable de Manuel Sacristán— i la maduresa formativa) i la digestió d’una vida de lectures, viatges i coneixences.