La creació de l’Orfeó Català el 1891 va lligar per sempre més el cognom Millet a l’excel·lència però, sobretot, a la bona reputació, el prestigi. En la botifarra de cognoms que penja de l’arbre genealògic d’allò que s’anomena l’oasi català, l’aparell econòmico-social i familiar que en teoria sustenta l’alta societat catalana, el nom de Lluís Millet i Pagès és el que fixa el tronc central. Ell és el Mestre, cofundador, amb el collbatoní Amadeu Vives (el compositor de dos himnes, L’emigrant i La Balanguera ), de l’Orfeó Català.

"Sóc milionari, però amb dòlars"

El 23 de juliol del 1965 a la matinada es va produir un miracle a l’hospital Clínic de Barcelona. Contra pronòstic, i amb l’oposició majoritària de la classe mèdica, l’uròleg Josep Maria Gil-Vernet Vila i l’internista i nefròleg Antoni Caralps Riera van aconseguir, amb èxit -el detall és important-, el primer trasplantament de ronyó a Catalunya, i a l’Estat. Aquesta fita va obrir la porta per fer els trasplantaments de pàncrees, testicle, fetge i cor, i convertiria Barcelona en capital mundial dels trasplantaments.

El 23 de juliol del 1965 a la matinada es va produir un miracle a l’Hospital Clínic de Barcelona. Contra pronòstic, i amb l’oposició majoritària de la classe mèdica, l’uròleg Josep Maria Gil-Vernet Vila i l’internista i nefròleg Antoni Caralps Riera van aconseguir, amb èxit -el detall és important-, el primer trasplantament de ronyó a Catalunya, i a l’Estat. Aquesta fita va obrir la porta per fer els trasplantaments de pàncrees, testicle, fetge i cor, i convertiria Barcelona en capital mundial dels trasplantaments. Avui aquests dos metges reben per primer cop un reconeixement públic, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, amb la presència del president Artur Mas.

Vaig conèixer la Mireia Grangé (Benissanet, 1979) l’any 2004, quan m’interessava pel gran narrador benissanetà Artur Bladé i Desumvila. Ella i dos riberencs més, la Núria Grau i l’Albert Pujol (posteriorment també el Jordi Montagut), de manera entusiàstica capitanejaven l’Associació Cultural Artur Bladé, que havien creat i que va contribuir amb escreix a situar l’escriptor ebrenc en el lloc preeminent que li correspon. Vaig descobrir la Ribera d’Ebre, una gent i una manera d’entendre la vida que, amb el temps, han canviat la meva.

He fet una petita enquesta: una pregunta ràpida, esbiaixada, entre amics, gairebé familiar. Els he preguntat quin els semblava que era el poble més bonic de Catalunya, amb tota la dificultat de judici que la qüestió pot suscitar, perquè la resposta és tan subjectiva com la pregunta, i fer afirmacions sobre l’atractiu d’un municipi pot resultar, fins i tot, perillós. El lloc perfecte no existeix. Tanmateix, hi ha una coincidència majoritària a assegurar que un dels més especials del país és Castellar de n’Hug.

Aquesta història m’ha cridat poderosament l’atenció per dues raons concretes. La primera és que Pastes Sanmartí, situada a la plaça de l’Església número 8, a Caldes de Montbui, elabora bona part de la pasta amb sèmola de blat però, sobretot, amb aigua termal, tan típica del municipi. El fet que aprofitin l’escalfor natural de les populars termes per elaborar el producte m’ha semblat netament singular. La segona és que ho fan des del segle XVIII. Els Sanmartí són fideuers des del 1700, ni més ni menys, que és quan Isidre Sanmartí va començar a experimentar les propietats de la transformació del blat en farina i la famosa barreja amb l’aigua termal.

No hi ha so més agradable que el xipolleig de l’aigua, el murmuri irregular de les fonts i, fins i tot, el xerroteig atabalat que produeixen els salts. L’excursió que avui proposo és còmoda i circular, amb arribada i sortida a les Borges Blanques, per resseguir un petit paradís, un tram del canal d’Urgell, una de les obres d’enginyeria hidràulica més importants d’Europa, que rega -amb aigua vinguda del Segre- la superfície agrícola més extensa de Catalunya. La transformació que va provocar la seva construcció (1852-1865) i les consegüents derivacions positives per al reg són evidents: setanta mil hectàrees de regadiu entre les comarques del Pla d’Urgell, l’Urgell, les Garrigues, el Segrià i la Noguera, que converteixen el seu recorregut, per qualsevol de les diverses rutes, en un dels racons més màgics i recomanables.

La Vall d’Aran és una comarca que fins no fa gaires dècades vivia aïllada de la resta de Catalunya. És l’única vall del Pirineu català que mira cap al vessant atlàntic i sempre ha estat condicionada per una situació geogràfica complicada. També pel clima, que és fred i humit. Amb la neu de l’hivern les comunicacions amb el món exterior quedaven tallades i durant setmanes la vall restava pràcticament aïllada. Aquest fet, però, reporta certs avantatges, perquè va contribuir de manera substancial a la conservació d’un paisatge i d’un patrimoni realment únics, a vegades en extrem valuosos, com la preservació del tret distintiu més destacable i ric de tots, la llengua pròpia, l’aranès, que tants catalans, de manera incomprensible, ignorem de manera completa.

Cinquanta-cinc anys després de la seva mort, l’esperit de Francesc Sabaté Llopart (l’Hospitalet de Llobregat, 1915 - Sant Celoni, 1960), el conegut i popular Quico Sabaté, el Quico, l’últim maqui en actiu en territori espanyol, màxim exponent històric de la guerrilla urbana amb José Luis Facerías, segueix viu a l’Hospitalet.

Hi ha pocs plaers comparables al de nedar al mar: la impressió de petitesa en la immensitat fosca i desconeguda que t’envolta, la sensació de fragilitat quan mires al voltant, o avall, i et veus flotant en l’element més poderós i desconegut; a vegades, enmig del blau, t’envaeix una punta d’angoixa, una por mítica, que es pot arribar a fer gustosa i que em recorda un dels passatges estel·lars de la novel·la Moby Dick, de Herman Melville. En una de les batalles de la tripulació del Pe- quod amb la llegendària balena blanca, el jove Pip, el mariner afroamericà, l’últim i més insignificant del Pequod, es tira a l’aigua terroritzat, des d’un dels bots que assetja la balena; quan l’animal colpeja el seu bot, en Pip es tira al mar. Perdut en la grandesa, el pobre mariner perd el cap, es torna boig. És un dels moments àlgids de Moby Dick i el lector reconeix fàcilment la desesperació del noi, fins al punt d’identificar-se amb l’angoixa que l’acaba dominant. En algun moment de la nostra vida hem sentit aquesta desesperació inevitable. Cadascú de nosaltres és en Pip: l’únic remei és nedar o enfonsar-se.

Apartir dels anys 60, els nois de Manresa, i també de la resta de la comarca del Bages, però sobretot de Manresa, anaven a ballar a Sant Vicenç de Castellet. Se sortia d’una època insòlitament fosca, d’una postguerra duríssima que havia escapçat diverses generacions, en molts aspectes. Però aquella tongada de joves, la primera generació de postguerra que no havia sentit trets, estaven a punt d’encapçalar una autèntica revolució, potser la més important del segle XX al món occidental.

Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937 - Barcelona, 1989)és un dels autors més destacats de la literatura catalana a l’Aragó, amb totes les particularitats que ser escriptor i investigador del Matarranya -en català- pot significar. Literàriament, Lombarte ho tenia tot, gràcies a un talent que abraçava diversos àmbits. Va sobresortir com a poeta - Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, publicat per l’Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceit (1995), i també Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses -, i també com a autor de teatre -Pena-roja i Vallibona, pobles germans - i novel·lista.

Campredó és un poble petit, tranquil, situat entre Tortosa i l’Aldea, amb gent oberta, simpàtica i acollidora, un tarannà que ha hagut d’aprendre a conviure amb dos aspectes d’absoluta actualitat, en principi dispars: d’una banda, la tradició deltaica i camperola dels camps de conreu, amb l’Ebre a tocar del municipi, una proximitat importantíssima per a moltes famílies i que marca aquestes terres, i de l’altra, l’aspecte comercial, empresarial, també remarcable per la presència d’un polígon industrial de primer ordre.

Acabo de fer un descobriment, per partida doble. El mes d’abril passat em van convidar a la 9a Fira Literària Cid i Mulet, que cada any se celebra a Jesús, una població que un servidor desconeixia i que m’ha semblat la mar d’interessant i curiosa. Primer de tot pel nom, tan evocador, per l’alta concentració de comunitats religioses que històricament ha tingut aquest antic barri de Tortosa, en concret un convent franciscà, que justament es deia el convent de Jesús. El poble està enganxat a Tortosa, però l’any 1994 es va constituir com a entitat municipal descentralitzada (EMD); o sigui, que se’n va independitzar, i puc assegurar que la secessió està justificada. Jesús té vida pròpia. Belluga.

El problema dels personatges potents és que sovint la pròpia biografia els tapa aspectes importants d’ells mateixos. Però, en els inicis, en els orígens de la trajectòria és on acostumem a veure-hi els trets bàsics per entendre’ls. Un cas flagrant és el de l’empresària Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973), considerada una de les tres catalanes contemporànies més importants, juntament amb Víctor Català i Francesca Bonnemaison.

Es deia Alfred Attwood Aldea, va néixer a Barcelona el 1922 i va morir fa poques setmanes a Ramsgate (sud d’Anglaterra), als noranta-tres anys. Me’l va descobrir la Montserrat Baró Arias, que viu a les Fonts (Terrassa), gràcies a la insistència de la seva mare, la Maria Rosa Arias: “Li has d’explicar la història de l’Alfred”. I tenia raó: era el retrat sorprenent d’una gran majoria de gent anònima que havia patit enormement per culpa de les guerres. I, malgrat tot, l’Alfred Attwood no tan sols havia sobreviscut, sinó que s’havia mantingut íntegre i bondadós.

Vull demanar al lector que vagi a Ampans.cat i cliqui en el requadre superior de més a la dreta, on diu: “Mira-ho en HD, la nostra força, la nostra gent, amb Pep Guardiola”. És el vídeo complet del 50è aniversari d’Ampans, la històrica entitat de Santpedor dedicada als discapacitats intel·lectuals. La celebració va tenir lloc el 23 de juny, al Teatre Kursaal de Manresa, i culminava amb la intervenció de Pep Guardiola, que parlava de lideratge. Evidentment, l’acte va ser concorregut, i la intervenció del de Santpedor comença al minut 1:12:00. Són quinze minuts d’impacte, i ell està visiblement emocionat.

Diuen que s’hi han arribat a fer trobades espiritistes i que, no fa gaire, la policia va desmantellar-hi una plantació immensa de marihuana, una operació en què es van detenir 21 persones d’arreu d’Europa. La plantació constava de 460 plantes, distribuïdes per les habitacions de l’antic hotel i alguna de les terrasses, el mateix edifici que tantíssims estiuejants recordaran d’haver-hi anat de vacances, i on també nombroses parelles hi van celebrar el convit de boda. Almenys en la primera fase de vida de l’antigament famós Hotel del Vallès, de gran prestigi turístic, en actiu del 1969 al 1994, quan va tancar. A partir d’aleshores, l’Hotel Panik, rebatejat així pels grafiters, seria notícia per altres fets.