Alemanya es troba en estat de xoc. Dimarts, el Tagesschau de la pública ARD obria a les 20 h amb la notícia de possibles acomiadaments massius a Volkswagen. No es descarta el tancament d’alguna fàbrica. Dimecres, la portada del conservador Frankfurter Allgemeine Zeitung parlava de la “feblesa general” del sistema alemany com a hub econòmic i industrial. “Cal entendre” l’anunci de VW com a “senyal d’alarma” de fins on ha arribat l’empitjorament del país com a seu productiva, reblava Reinhard Bingener. VW segueix sent en part pública, gràcies a la participació del Land de la Baixa Saxònia, governat per l’SPD d’Olaf Scholz i els Verds, dos dels tres partits de la coalició de Govern federal a Berlín, tots tres castigats massivament pels electors a les recents eleccions a Turíngia i Saxònia. 

El psicòleg Florian Kaiser parla del "dir que no com a darrer bastió de la llibertat de decisió". Al Kurier austríac, Guido Tartarotti descriu el fenomen de l’època d’abans dels navegadors en cotxes i mòbils: com més temps fa que es va en la direcció equivocada, menys predisposició es té a girar cua –fins i tot si cada cop hi ha més i més dubtes sobre el camí triat—. El motiu: s’hi ha invertit tant de temps, nervis i combustible, i tot això no es pot pas perdre a la babalà! L’efecte és conegut en psicologia i pel mateix motiu hi ha persones que s’aferren a relacions personals tòxiques i que les fan infelices, miren una pel·lícula dolenta fins al final o segueixen fidels al seu grup de música, fins i tot quan ja fa temps que el cantant ha perdut la veu. El mateix és aplicable als antivacunes: com més proves hi ha que s’equivoquen, més tossuts són. A casa nostra, ben bé podríem parlar dels partidaris de la República d’Ítaca. És més fàcil repartir premis al botifler de l’any que no pas reconèixer que el llarg camí no duu enlloc. A finals del 2017 Laura Fàbregas reflexionava a The Objective sobre "la traïció". "El meu poble té un alcalde de la CUP [...] i la meva pàtria sentimental és Catalunya, [...] però no soc independentista". Des d’altres llocs d’Espanya se’ns pregunta "Per què heu trigat tant de temps a parlar?" Però és que amb les polítiques identitàries i amb el nacionalisme una persona se sent "part d’un col·lectiu, se sent catalana", i aleshores "és molt difícil debatre des dels sentiments; no hi ha un punt de trobada, perquè cadascú té els seus i tots són legítims".

Fareed Zakaria va començar el seu programa a la CNN amb una advertència: "Es van perdre vides en aquells llocs que no van reaccionar prou de pressa". Pocs dies abans, Devi Sridhar, professora de salut pública global de la Universitat d’Edimburg, parlava al xou de James O’Brien a la LBC. "Calia […] voluntat política i una estratègia clara des de bon començament". Segons l’experta britànica, era previsible que hi hauria una pandèmia, i "el govern va escollir una estratègia moralment equivocada davant la crisi".

Com d'habitud i malgrat que la salut sigui una competència transferida, el govern de Quim Torra porta dies queixant-se de tot a Madrid. Per contra, una anàlisi reposada dels fets ens pot dur a aclarir com s'ha arribat a la crisi més gran que patim des de la postguerra. Hem perdut molts, massa, centenars, aviat milers, de catalans, i això és senzillament inacceptable. Quan el meu pare ens va deixar fa uns dies, no vaig poder evitar preguntar-me si a Alemanya també s'hauria mort. Com a mínim, li haurien fet un test quan tocava. Aquí s’ha decidit ignorar els precs de l’OMS, i als únics a qui sabem que han fet el test ben de pressa és als polítics. Les persones cridades a exercir responsabilitats no poden dir-nos que “no busquem culpables”, com ha fet la consellera de Salut darrerament. Els familiars de les víctimes hi tenim tot el dret. Els nostres morts mereixen el respecte de les institucions que els representaven.

L’hivern de sol i anticicló comporta que aquest cap de setmana s’hagin activat a l’àrea de Barcelona els protocols d’aplicació de mesures per excés de contaminació atmosfèrica. Això es combina amb la caiguda d’un mite: les estadístiques del Servei Català de Trànsit han posat de manifest que la velocitat no és la responsable de la majoria de morts en accident, sinó les distraccions, sobretot amb el mòbil. Però el que causa encara deu vegades més de víctimes que els accidents de trànsit és la contaminació atmosfèrica, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut. Tal com destacava en declaracions al setmanari alemany Die Zeit la directora del departament de salut pública de l’OMS, María Neira, les xifres són “xocants i molt preocupants”, i s’han duplicat en el període 2008-2014. L’estudi de l’OCDE titulat Impactes per a la salut del trànsit per carretera, publicat el maig passat, xifrava en 3,5 milions els morts cada any a tot el món per causa de la pol·lució atmosfèrica. L’estudi relacionava directament aquest fenomen amb la proliferació de vehicles dièsel, tot afirmant que “els governs dels països de l’OCDE haurien de plantejar-se els seus processos de presa de decisions, que han abaratit la transició cap als vehicles dièsel”. L’estudi anava més enllà i qüestionava “per què no s’ha estat capaç fins ara de prendre mesures que [...] redueixin de forma efectiva la contaminació atmosfèrica”. Finalment, reblava que aquells qui parlen dels alts costos de la mobilitat elèctrica haurien de tenir també en compte els costos amagats de la mobilitat mitjançant combustibles fòssils.