Aquesta mateixa setmana el departament d’Educació del govern de la Generalitat de Catalunya ha facilitat unes dades preocupants sobre la involució de l’ús del català a les nostres escoles. Segons el conseller González-Cambray, en els últims quinze anys l’ús del català dins de l’aula ha caigut del 64% del 2006 al 46,8% actual. Més preocupant encara és la caiguda en l’ús fora de les aules, és a dir, a les activitats de grup entre l’alumnat, que l’any 2006 les feien en català el 67,8% de l’estudiantat i, ara, només el 21,4%. Més enllà de polèmiques estèrils sobre si des del govern s’ha d’intervenir en l’ús del català al pati de les escoles, una polèmica interessada que no ha fet més que estigmatitzar l’ús de les llengües als centres educatius, ens cal fer una reflexió profunda, si més no des del catalanisme inclusiu. El nostre model d’immersió lingüística, però sobretot la no instrumentalització de la llengua per part dels partits polítics, havia aconseguit un delicat equilibri d’ús bilingüe del castellà i del català que és la base del nostre sistema. 

Els meus pares fa cinquanta-cinc anys que viuen a Catalunya, ell fent de metal·lúrgic i ella de treballadora del tèxtil reconvertida després de la crisi del sector en treballadora de la neteja; ara estan tots dos jubilats. Cap dels dos parla català, tot i que l’entenen, i recordo de molt petit que sempre eren els més interessats que jo aprengués la llengua del meu país. Sabien que parlar català no em faria més bona persona ni tampoc em garantiria feines amb més bones condicions, però que m’ajudaria en la necessària cursa per la igualtat d’oportunitats. Per això, des de l’AMPA del Joan Montllor, primer, i de l’Agnès Armengol, després, les dues escoles públiques de Torre-romeu, el meu barri de Sabadell, van lluitar perquè les classes fossin en català.