<![CDATA[Ara.cat - Modest Guinjoan]]> 10 <![CDATA[CaixaBankia, bona per als directius i per a l’Estat]]>

CaixaBank ha fet saber als seus accionistes la intenció de fusionar-se amb Bankia a través d’un lacònic comunicat en què informa que es troba en negociacions amb aquesta entitat i que s’estan intercanviant informació per valorar l'operació. S’està a l’espera d’una decisió, prevista per al 13 de setembre, que donaria lloc al banc més gran del mercat espanyol.

]]> <![CDATA[Tres grans sectors davant el postconfinament]]>

L'actual crisi sanitària està tenint uns impactes molt negatius sobre l’economia, tant si s’agafa a escala global com si s’agafa a escala més reduïda i propera, com és la catalana. Més enllà de les conjectures que fan organismes de previsió econòmica sobre quant caurà el PIB el 2020 i en quant es recuperarà el 2021, la realitat és que en el temps que portem de confinament es pot calcular sense gaire risc d’equivocar-se que anem a ritme de perdre d’un 2% a un 2,5% del PIB anual cada quinzena que passa.

]]> <![CDATA[Lluitar contra el canvi climàtic des de Catalunya]]> La lluita contra el canvi climàtic provocat per l'acció de l’home ha adquirit la categoria d’emergència, tal com ens adverteix la comunitat científica. El benefici que esperem obtenir de la lluita no és revertir el mal que ja hem provocat al planeta en els darrers 250 anys, sinó parar d’empitjorar-lo amb emissions de gasos d’efecte hivernacle, pensant en nosaltres i ens els nostres nets.

]]> <![CDATA[Econòmicament viable, malgrat tot]]> Al llarg de la dècada que tanquem, molts economistes han fet contribucions a l’anàlisi de la viabilitat d’una Catalunya independent. En múltiples articles i llibres s’han analitzat les conseqüències d’una hipotètica separació d’Espanya tant en l’àmbit públic com en el privat. La conclusió recurrent és que una Catalunya sobirana seria perfectament viable, com ho són Dinamarca, Portugal o Noruega.

]]> <![CDATA[La clau és el menyspreu de Freixenet]]> Gràcies al seu lideratge en el sector, Henkell-Freixenet marca la pauta del que fan els altres grans productors a l’hora de pagar el raïm que compren per fer cava. La reducció d’enguany (fins a 30 cèntims el quilo) situa el preu a nivell del 1998, lluny dels 40 cèntims mínims necessaris per cobrir costos. A la cruesa del preu del 2019 s’hi ha d’afegir la possibilitat que el líder compri bastant menys, perquè es veu que té un problema d’estocs. Doble càstig per a un sector viticultor que no té poder de negociació. Si Freixenet pagués a 40 cèntims el raïm, mantenint la resta de costos constants, el seu Carta Nevada passaria, al supermercat, de 5 a 5,25 euros, aproximadament. Tenint present que no perdria quota de mercat -perquè els competidors també comprarien com a mínim a 40 cèntims- es traslladaria al consumidor un augment de 25 cèntims. No sembla excessiu. A més, s’actuaria amb responsabilitat social envers els proveïdors de raïm i amb una responsabilitat territorial que ara mateix Freixenent no practica.

]]> <![CDATA[La DO Cava busca el que d'altres ja han trobat]]> La de la DO Cava és una història d’èxit en alguns aspectes, el més important dels quals ha estat la penetració en mercats exteriors, encara que hagi estat a base de vendre-hi producte a preus de vi de taula. Els líders de l’estratègia de preus van ser Freixenet i Codorníu, als quals es va afegir un nouvingut al sector, García Carrión. La deriva cap a un predomini d’imatge de baixa qualitat va convertir la DO en un marc incòmode per a cavistes especialitzats en bons vins escumosos.

]]> <![CDATA[Catalunya i l’impost de societats]]> L’actualitat ha portat darrerament als mitjans de comunicació generalistes el món empresarial català: eleccions a les cambres de comerç, representativitat acordada entre Foment del Treball i Pimec, desaires del Cercle d’Economia al president de la Generalitat, pressions de l’establishment sobre pactes a l’Ajuntament de Barcelona, etc.

]]> <![CDATA[Quin futur volem per als centres de les nostres ciutats?]]> No fa tants anys que als centres de les nostres ciutats la gran majoria dels locals amb accés directe des del carrer eren botigues. Aquesta concentració d’oferta es justificava, d'una banda, per la demanda de comerç de proximitat al servei dels residents de la zona i, de l'altra (i sobretot), per la demanda de comerç de centralitat, d’oferta de béns per a tota la ciutat i per a municipis del voltant, que sumaven uns volums de compra que feien viables els establiments.

]]> <![CDATA[En què treballen els immigrants]]> Uns dies abans que comencés aquesta campanya electoral, els diferents partits amb representació al Parlament de Catalunya van signar un acord inèdit en contra del racisme i la xenofòbia, que incloïa el compromís de tractar de manera responsable el debat sobre el fenomen de la immigració. Encara que alguns van signar el document mig remugant, és destacable que coincidissin en no fer servir d’arma llancívola un tema delicat, que no és cap amenaça sinó que és, senzillament, una realitat com un temple que s’ha fet molt gran en menys de 20 anys. Per situar-nos, el 2018 a Catalunya hi havia 1,1 milions d’estrangers enfront dels menys de 200.000 que hi havia l’any 2000. Si al començament del mil·lenni representaven menys de 3% de la població, ara superen el 14%.

]]> <![CDATA[¿És greu que disminueixi el turisme espanyol?]]> És sabut per tothom que el sector turístic té una gran importància per a l’economia catalana (algunes estimacions situen aquesta activitat en l’origen del 12% del PIB). Reforça el seu protagonisme el fet que en una economia industrial tan exportadora com la que tenim, que no para de batre rècords any rere any, el turisme és el primer sector exportador de serveis, que tampoc para de batre rècords.

]]> <![CDATA[Alguns marxen i Seat es queda]]> El trasllat de seus empresarials fora de Catalunya després del referèndum de l’1-O no es pot considerar en cap cas positiu perquè en el futur les seus operatives (els serveis centrals) es podrien traslladar allà on hi ha la seu social (amb la pèrdua de llocs de treball qualificats que això comportaria) i perquè, de fet, el trasllat és una mostra de desarrelament, per molt que es digui que es tracta de decisions tàctiques i que potser un dia tornaran. Quan tornin en parlarem.

]]> <![CDATA[Llarena: un agent perfecte?]]> El magistrat Pablo Llarena s’ha convertit en un home públic per la seva gestió del cas 1-O, després de polèmiques decisions. Aquest senyor, al qual els contribuents li paguem el sou de 109.072 euros anuals, ha desenvolupat durant més de 25 anys la seva carrera a Catalunya. Ha donat mostres d’un cert arrelament, si més no immobiliari: té casa a Sant Cugat del Vallès, el municipi amb la renda disponible més alta de Catalunya, i a Das (la Cerdanya), un poblet petit ple de segones residències cares.

]]> <![CDATA[És l’animositat, estúpid!]]> La frase del titular és una adaptació d’una d’original i molt coneguda relativa a l’economia, ideada pel cap de campanya de Clinton a les eleccions americanes del 1992, J. Carville. Més precisament, era un dels tres punts en què aquest director va voler focalitzar una campanya que va resultar guanyadora contra Bush pare, que literalment deia “The economy, stupid” i que va fer fortuna.

]]> <![CDATA[Rajoy: 600 milions d’euros per unes urnes]]> És evident que el mal anomenat desafío independentista català té i tindrà impacte econòmic. La frivolitat amb què en parlen els mitjans unionistes, tot magnificant notícies de poc abast econòmic i minimitzant notícies de gran abast, fa que la informació que arriba a la població no sigui prou, diguem-ne, objectiva. Avui vull centrar l’atenció en un efecte econòmic del referèndum de l’1-O, amb la màxima objectivitat que em permet la informació disponible. Ja se sap que el govern espanyol ha declarat secret d’estat aquesta qüestió (d’aquí potser la “recompensa” de Julian Assange a qui reveli la informació suprimida). En aquest article, que estava escrit abans d’aquests dues novetats d’actualitat, miro de posar una mica de llum sobre alguns costos econòmics de l’1-O i el que se n'ha derivat.

]]> <![CDATA[Boicot comercial: ja el tenim aquí]]> Per bé que hi ha molts àmbits en els quals es pot aplicar el concepte de boicot (polític, econòmic, legal, judicial…), en aquest article centrarem l’atenció en el més habitual, que és el comercial. Es pot definir de manera sintètica com l’elecció individual o col·lectiva de no comprar algun producte (bé o servei) per tal d’aconseguir determinats objectius, com ara castigar un proveïdor o forçar-lo a un canvi de comportament a base de perjudicar-lo econòmicament. Com? Deixant de comprar els seus productes i procurant que d’altres també ho facin.

]]> <![CDATA[Què està en joc diumenge (i després)]]> Com tothom sap, fer un referèndum no és una cosa ni estranya ni difícil en contextos democràtics, i si no que ho preguntin als suïssos, que en celebren diverses tongades cada any. Només el 2017 n’han fet set, sumant els de febrer, maig i setembre. A Catalunya aquest 1 d’octubre n’hi ha un de convocat per preguntar als catalans si volen esdevenir un estat independent en forma de república, però Espanya no és Suïssa.

]]> <![CDATA[Barcelona, maleta, terrassa i...]]> Les caricatures acostumen a ser cruels quan realcen els aspectes menys estètics de les faccions d’una cara. Tanmateix, descriuen una realitat. Amb els pobles passa una cosa semblant. Potser a causa de rivalitats històriques entre municipis veïns, és fàcil trobar dites negatives sobre la manera de ser o de fer de la gent de tal poble o tal altre. En el meu cas personal, al Baix Camp és coneguda la dita “Riudoms, sac, podall (o senalla) i bona lluna”, que vindria a indicar que en la societat agrària de la qual venim hi havia riudomencs que, de nit, eren amics de la propietat aliena. Asseguro, perquè ho conec, que el municipi no es mereix actualment aquesta diguem-ne fama, i si mai se la va merèixer segur que descansava en casos puntuals i no representatius.

]]> <![CDATA[Apropiadors: més dels que voldríem]]> Afortunadament per a la humanitat, després de molta sang, suor i llàgrimes, els temps en què unes persones eren amos de la llibertat dels altres s’han acabat, i si se’n donen casos, són puntuals, almenys en el món desenvolupat i, més concretament, en les democràcies. L’esclavatge va ser segurament la darrera expressió massiva d’apropiació de la llibertat d’humans per part d’altres humans, amb la finalitat pràctica de disposar de la seva força de treball. En l’època moderna l’apropiació segueix practicant-se, però en altres àmbits. Alguns exemples permetran il·lustrar on actuen els apropiadors i sobre quins objectes d’interès ho fan, conscientment o inconscientment.

]]> <![CDATA[Almendralejo, 1 - Catalunya, 0]]> Almendralejo és un municipi extremeny inclòs dintre la DO Cava que fa poc ha estat d’actualitat perquè el seu ajuntament, amb el suport en ple del sector empresarial de la comunitat autònoma, es va oposar a la pretensió del Consell Regulador del Cava (amb seu a Vilafranca del Penedès) de limitar l’autorització de noves plantacions de vinya destinades a raïm per a cava. El ministeri d’Agricultura, en resolució de 24/01/17, va desestimar aquesta pretensió i, per tant, el municipi extremeny, que té capacitat per créixer, podrà augmentar la seva producció de vi base per a cava.

]]> <![CDATA[Sense Catalunya]]>

He perdut el compte de les vegades que, després de fer alguna xerrada sobre l’impacte econòmic de la independència de Catalunya, algun assistent em demana què passaria amb Espanya sense Catalunya. Com quedaria, econòmicament parlant? Seria viable? Dedicaré aquest article a donar algunes idees i dades que poden ajudar.

]]>