L’alto el foc a Gaza explica millor que cap manual com funciona el sistema internacional: els forts actuen amb impunitat, els ciutadans organitzats poden alterar equilibris, els aliats desconfien –i a vegades es confien massa–, tot és negociable i –sovint disfressades de raó d’estat– les decisions dels protagonistes responen a interessos personals i egos desmesurats.

Després dels atemptats de l’onze de setembre, Fred Halliday –un dels grans especialistes en l’Orient Mitjà– va advertir que hi ha dues respostes predictibles i gairebé sempre equivocades davant de qualsevol gran commoció internacional: dir que tot ha canviat o que no ha canviat res. 

Una de les cites més repetides sobre la guerra és del militar prussià, pensador i historiador de la guerra, Carl von Clausewitz. La va descriure com “la continuació de la política per altres mitjans”. Podem reinterpretar-la entenent que si hi ha guerra és perquè els altres mitjans disponibles no han donat resultats. Des d’aquesta relectura, les guerres sí que serien el fracàs de la política, incapaç d’aportar respostes menys costoses, doloroses i arriscades.

La crisi europea no és només econòmica o de projecte. També és geopolítica. Fa més de dotze anys els líders europeus van deixar per escrit que la seva visió era la d’una Europa rodejada de països amics, pròspers i ben governats. En canvi, davant seu s’acumulen conflictes, crisis humanitàries, economies amb problemes estructurals i líders que esclafen dissidents.

La Unió Europea està desbordada per la gestió de la crisi de refugiats. Turquia no només ho sap, sinó que és plenament conscient que en les circumstàncies actuals s’ha tornat indispensable. Els discursos de molts líders europeus són inequívocs: o en les properes setmanes es troba una solució, i qui diu una solució diu un pedaç, o els pilars de la construcció europea trontollaran. I aquesta solució, o aquest pedaç, només el pot proporcionar Turquia.