Si Joe Biden arriba a la Casa Blanca al mes de gener, a l’altra riba de l’Atlàntic trobarà un panorama molt diferent del que va deixar com a vicepresident. Europa -a la qual Trump, encantat d’explotar-ne les divisions, ha ignorat, alliçonat o vexat segons el moment- ha redescobert la fermesa i podria ser un actor de més pes.

Mentre molts dels encarregats de la política exterior nord-americana estan centrats en la Xina i en el Mar de la Xina Meridional, alguns haurien de mirar de prop Turquia i el Mediterrani oriental, que podria ser el pròxim focus de tensió geopolític per a Europa i l'OTAN.

quan Jean Monnet, un dels pares fundadors de la Unió Europea, va avisar fa dècades que Europa es forjaria en les seves crisis i "seria la suma de les solucions adoptades en aquestes crisis", poc es podia imaginar que un dia un virus posaria a prova el seu vaticini. Dilluns de la setmana passada, en una conferència de premsa conjunta per via telemàtica des de les seves respectives capitals, la cancellera Angela Merkel, d'Alemanya, i el president Emmanuel Macron, de França, van anunciar, en el context del que la cancellera va definir com "la crisi més greu de la història de la UE", que hi havien trobat una solució.

És una guerra que passa inadvertida a la majoria de pantalles de radar. Els francesos, que des de fa set anys tenen tropes lluitant al Sahel, es fan poques preguntes sobre la seva intervenció. Se n’haurien de fer. En aquest gresol on es combinen, en una barreja explosiva, la insurrecció islamista, antics conflictes locals, uns estats fràgils, les vacil·lacions europees i una estratègia nord-americana canviant, tenen moltes probabilitats de perdre aquesta guerra o, en el millor dels casos, potser no la guanyaran mai.

Amb el seu diagnòstic de la “mort cerebral” sobre l’aliança militar transatlàntica en una entrevista a The Economist, Emmanuel Macron va sacsejar l’establishment de la política exterior occidental. Alemanya hi va reaccionar amb una contundència especial: “Això és una bajanada”, va contraatacar Norbert Röttgen, un parlamentari conservador que dirigeix el comitè d’Afers Exteriors al Bundestag. I tanmateix, la cimera de l’OTAN que es va fer prop de Londres i que se suposava que havia de servir per celebrar el 70è aniversari de l’organització, va acabar incòmodament fa una setmana amb un acord formal de països malavinguts que es comprometen a mantenir-se units en un futur que ningú s’atreveix a definir.

El 9 de novembre del 2016, quan els europeus es van despertar amb la notícia de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, la majoria enteníem que tindria un impacte significatiu en la política mundial, però no vam preveure fins a quin punt sacsejaria els fonaments de les relacions internacionals.

Divendres el president Donald Trump vindrà a Davos per explicar el seu programa Amèrica primer a les menyspreades elits reunides aquí. No serà l’única estrella, però. Emmanuel Macron, que va derrotar Le Pen, hi parlarà dimecres, i oferirà un contramodel per a Occident. Malgrat que tots dos són considerats uns heterodoxos, Trump, de 71 anys, i Macron, que en va fer 40 el mes passat, són animals polítics molt diferents, i és fascinant observar la seva rivalitat. La diferència que més crida l’atenció és l’impacte que han tingut en l’escena internacional.

Al febrer Trump va parlar d’un amic que es deia Jim, un tipus de “molta categoria” a qui “li encanta la Ciutat de la Llum” però que ja no hi va: “París ja no és París”. Potser el Jim s’hauria de plantejar tornar-hi. I també s’hauria de plantejar visitar França el mateix Trump, que va demostrar que la coneixia ben poc quan dos dies abans de la primera volta va tuitejar fredament que l’últim atac terrorista tindria un “gran efecte” en la votació i va dir que ajudaria Marine Le Pen, de l’ultradretà Front Nacional.

Ara ja ho sabem. Ara ja sabem que hi ha derrotes electorals inesperades, que els pronòstics s’equivoquen i que les enquestes no són de fiar; i ja sabem que als mitjans de comunicació molts donem per fet, injustificadament, que els votants tendeixen a pensar com nosaltres.

Un dels continguts més populars a les xarxes socials després que el mes passat Nicolas Sarkozy anunciés la seva nova candidatura a la presidència va ser un vídeo d’una entrevista que va concedir al canal d’actualitat francès BFM-TV el 8 de març del 2012. L’aleshores president s’enfrontava a François Hollande per ser reelegit per a un segon mandat quinquennal. En preguntar-li si deixaria la política si perdia, va respondre rotundament: “Sí”. El periodista va quedar de pedra. “¿Deixarà la política?”, va demanar de nou, incrèdul. “M’ho pot preguntar una tercera vegada -va replicar el president-. Ja li dic que sí”.