Hi ha un munt de coses incomprensibles en el terrorisme islàmic. Són fanàtics, però el que no s’entén no és el fanatisme en si mateix, del qual tenim exemples de tota mena. No s’entén un fanatisme que va acompanyat del menyspreu absolut de la vida, aliena i pròpia, no s’entén que els fanàtics que maten també estiguin disposats a immolar-se en nom de l’islam. S’especula amb l’explicació que són joves maltractats per la vida, sense futur ni esperança, perdedors a la recerca d’un ideal que ompli de sentit la seva existència. La paradoxa és que el sentit vulguin trobar-lo en una forma de vida que nega la vida mateixa. Són entrenats per matar i no dubten a convertir-se en màrtirs, testimonis d’una fe cega en l’islam, vist com el camí que porta directament a la veritat.

En el govern de Syriza no hi ha cap dona. Ha estat una de les notícies més comentades sobre el nou govern grec, juntament amb el pacte amb el partit nacionalista i conservador. Dues incoherències d’un partit que es presenta com a progressista i disposat a acabar amb totes aquelles polítiques que només han contribuït a augmentar la pobresa i les desigualtats. Les reaccions de les feministes que es mouen en l’òrbita del partit guanyador han estat més aviat fluixes: demanen paciència, diuen que el tema ara no toca, que hi ha altres qüestions més importants a les quals cal donar prioritat.