Torna el 8 de març i moltes dones tornarem a sortir al carrer per denunciar tot el que ens manca per aconseguir la igualtat, i, sobretot, per assenyalar la insuportable violència de tota mena que, de nou, sembla créixer contra nosaltres. Que lluny aquell 8 de març del 2018, quan van envair els carrers les nenes, les mares i les àvies i, per un moment, vam pensar que el camí cap a una igualtat real ja seria imparable!

Des que Trump va començar el seu segon mandat, el món sembla viure en un estat de xoc i de fascinació alhora. Mai ens havíem imaginat que, en tan poc temps, algú pogués destruir un ordre internacional creat amb tant d’esforç, pogués anorrear el respecte a les institucions que ens semblaven més sòlides, pogués mostrar amb tanta claredat que el seu caprici és llei. Cada dia un ensurt, una sorpresa, un nou atac a la convivència aconsegueixen mantenir-nos en tensió, pendents dels acudits de Trump.

Per molt que vulguem ignorar-ho, l’any comença fosc, políticament parlant. Trump capgira l'ordre global, i ens trobem davant un ràpid creixement de les opcions d’extrema dreta, molt amenaçadores i que, en aquest moment, semblen tenir una força imparable. Per als que som grans i hem viscut sota la dictadura, aquesta tendència és gairebé incomprensible, i és inevitable que ens preguntem com hem arribat fins aquí. 

Segons la tradició, una nit molt freda va arribar a Betlem una parella pobra, que no tenia on aixoplugar-se i que estava a punt de tenir un fill. Jesús va néixer en una cova i, veient tanta desprotecció, tot l’entorn es va commoure: àngels, pastors i fins i tot reis. 2.000 anys més tard, encara repensem aquesta història.

Aquest mes es tornarà a parlar de la violència contra les dones i contra les criatures, allò que s’anomena "violència vicària". Estem veient com la violència masclista augmenta i en parlem molt, però no s’hi posa remei; ara són, en molts casos, els nois menors d’edat els que se senten amb dret a exercir-la i a vantar-se'n a les xarxes, cosa que ens mostra com s'està posant de moda el masclisme més agressiu. 

Vivim una etapa en què la presència de persones immigrants s’ha convertit en una arma política, i quan això succeeix es deixa de pensar i actuar de manera raonable i el panorama s’omple de fantasmes. Però, més enllà dels interessos partidistes, cal tractar d’ordenar aquest procés per estalviar-nos tota mena de conflictes, que sorgiran cada vegada més si no es fan polítiques adequades.

La Diada ens convoca de nou a pensar-nos com a poble, a decidir què volem ser, en els propers anys. Comença a ser hora de preguntar-nos de nou cap on volem anar, i de fer-ho tranquil·lament, sense exclusions ni baralles, sinó enraonant, una de les nostres paraules precioses que ens convoca a la raó treballada i compartida. La nostra festa nacional és la commemoració d’una desfeta, però Catalunya sempre s’ha crescut davant les derrotes: pensem si no en el gran creixement al segle XVIII, just després del 1714, com ens va ensenyar Pierre Vilar.

Moltes persones es pregunten, aquests dies, com és possible que un dirigent polític que conviu intensament amb membres del seu equip no sigui conscient de la corrupció sistemàtica que es produeix en alguns casos. I aparentment tenen raó, sembla impossible haver estat al costat, durant anys, d’un trampós consumat, i no haver detectat cap indici de la seva activitat fraudulenta. ¿Tan poca vista, tan poca sensibilitat tenen aquests dirigents per no adonar-se d’allò que, forçosament, ha de tenir algunes manifestacions externes?

El 13 d’octubre de 1909 va ser afusellat, al castell de Montjuïc, Francesc Ferrer i Guàrdia. Un tribunal militar l’havia condemnat a mort atribuint-li, sense cap mena de prova, haver promogut els aldarulls de la Setmana Tràgica, aquella revolta barcelonina provocada per la decisió de Maura, president en aquell moment del consell de ministres, de cridar a files els reservistes per portar-los al Rif a combatre contra els aixecaments que s’iniciaven en aquell moment. La majoria dels reservistes eren grans, pares de família, d’origen humil, i no van acceptar aquesta decisió. Les lluites van ser molt dures: van morir gairebé 100 persones –la majoria civils–, se’n van empresonar unes 2.000 i 5 van ser afusellades. Un era Ferrer i Guàrdia, per dur a terme un càstig exemplar.

La masculinitat no és un fet derivat de la naturalesa, sinó dels models socials construïts a cada etapa, que atribueixen característiques diferents a homes i a dones en funció de les necessitats socials de cada època, i també, esclar, de qui té més poder. Amb els canvis de les societats, els models de masculinitat i de feminitat necessiten canviar, perquè queden desfasats, i, llavors, el seu manteniment acaba perjudicant a tothom, però sobretot les persones del gènere que més s’aferra al passat. 

Una constatació freqüent en l’anàlisi sociològica és que les societats canvien més ràpidament que les idees que hi predominen. Ens formem en la infància i la joventut, que és quan adquirim les nocions de com són les coses, de quins són els valors que cal defensar i quines són les opcions adequades en cada moment. Amb l’acceleració dels canvis socials es fa molt difícil que les nostres creences i els nostres valors es transformin al mateix ritme que les circumstàncies en què vivim; i aquest fet, tan constatable en aquest moment, té moltes conseqüències, tant en la dificultat dels acords entre generacions com en la gairebé impossibilitat d’acceptar opcions noves, encara que ens hi vagi la vida. Allò que sempre havíem cregut no pot ser, de cop, abandonat i negat, perquè en el fons pensem que les coses són com són i que, passats certs ensurts, tot tornarà a ser com abans. 

Trump assenyala cada dia nous col·lectius humans que cal anorrear, i ja no es conforma, com en el seu primer mandat, amb fer el fatxenda i anomenar les plagues bíbliques que els cauran damunt, sinó que ara està disposat a desencadenar l’infern damunt nostre. De fatxendes n’hem conegut molts al llarg de la història, tampoc és una innovació, sinó que, simplement, no comptàvem que això pogués succeir ara. De cop, veiem que no és així, que tot pot retrocedir o ensorrar-se, que, en una paraula, tot pot anar pitjor, com ha succeït altres vegades en la història. 

Ha tornat Trump. El personatge sembla tan potent que té tothom fascinat, uns aplaudint i altres tement el que aquest home pot provocar. Que, des del meu punt de vista, pot ser molt greu. Però, per entendre què ha passat, cal mirar més enllà d’ell: sempre, en determinades situacions socials, apareix algun ego desmesurat, aparentment causant de tots els canvis, quan, de fet, el cabdill sol ser fruit d’unes circumstàncies que el fan possible. I quines són les que han propiciat l’arribada de Trump?

Estem iniciant el 2025, un any especial, perquè se’n compleixen 50 de la restitució de la democràcia, fet que sens dubte ens omplirà de mirades comparatives i balanços. Segur que més enllà del que es pot inferir de les dades, les conclusions que se’n trauran seran molt diverses, ara que hi torna a haver gent que creu allò que Vázquez Montalban va dir amb tanta ironia, que contra Franco vivíem millor.

Som ja a les portes de Nadal. Es prepara la festa; però, quina festa? Quin és el seu sentit entre nosaltres? Aparentment, s’anuncia sobretot la gran festa del consum, eix ara de la nostra cohesió social i les nostres celebracions. Benvinguda l’abundància i tant de bo fos per a tothom. Però més enllà de plats tradicionals i regals diversos, què ens diu Nadal, a quina celebració se’ns convida?

Aquests darrers dies, a les portes del mes de novembre, que es dedica justament a reflexionar sobre la violència contra les dones, diversos fets m’han semblat especialment colpidors: la pel·lícula sobre Nevenka; la que potser no veurem sobre els abusos dels Jesuïtes a Bolívia; les informacions sobre els abusos sexuals d’Errejón, un home que semblava íntegre i compromès amb la causa feminista. Tot això no és nou, però pres així, de cop, i amb el teló de fons d’unes guerres genocides, fa pensar que, en comptes de progressar, la humanitat retrocedeix cap a etapes de destrucció i crueltat que semblaven superades i que, malauradament, se’ns mostren totalment vigents i sense aturador. Quants horrors haurem de viure encara per adonar-nos que la civilització no és sinó una aparença en aquesta societat que es diu avançada?

Quan s’ha cavalcat la utopia, l’aterratge sempre és difícil, i més quan el final ha estat un xoc frontal amb la realitat, un mur tan espès que esmicola les forces que s’hi han anat a estampar. I cal valorar i donar suport a qui és capaç de reconèixer els fets, de recollir els fragments escampats i començar a reconstruir sobre una base més realista i més sòlida.

Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions. 

Estem en un moment especialment important per a Catalunya, en el qual, amb la negociació d’un nou acord econòmic amb l’Estat, pot augmentar la sobirania real i els recursos de què disposa el país, i, per tant, aconseguir una part d’allò que s’intentava amb la independència. No tot, és evident, però sí, segons el resultat al qual s’arribi, una millora substantiva per a la hisenda catalana. 

Corren temps d’astorament i sorpreses creixents. Cal constatar, una vegada més, que la racionalitat no és el vent de la història, un vent que a vegades arrossega en direccions diabòliques. I, amb tot, perfectament comprensibles, si ens fixem en un conjunt de fets que s’han anat gestant al llarg de molts anys, sense que els donéssim gaire importància.