No és la primera vegada que la política espanyola arrenca el bull i passa de la seva condició líquida (mai ha estat sòlida) a una altra de gasosa. La transició d'una fase a l'altra es produeix dins d'una olla de pressió l'única sortida de vapor de la qual són les eleccions del 2027. Alguns volen reescalfar l'olla de manera que no aguanti fins llavors i exploti prematurament.

Encara que la motivació última resulti impenetrable i només l'interessat en tingui la resposta, el fet és que l'episodi de la carta de Pedro Sánchez ha suposat un fort canvi de direcció de la legislatura. Fins a la publicació de la carta, l'amnistia ho omplia tot. De cop, la conversa ha canviat i ens trobem tots discutint sobre democràcia, boles, clavegueres, màquines de fer fang i crispació.

Des de la mort de Franco, la societat espanyola ha donat mostres de tolerància en molts àmbits. La Transició, de la qual una gran majoria se sent orgullosa, es va basar en acords inclusius entre forces polítiques molt diverses, amb un passat d’enfrontaments. No es va observar una oposició important a mesures tan controvertides com l’amnistia. No vull dir que no hi hagués dissensions importants, però es van saber canalitzar institucionalment.

Analitzem el tema com si fos una partida d’escacs. Fins a les eleccions autonòmiques del 2015 els partits independentistes tenien un relat democràtic impecable. El suport a la independència anava en augment, les mobilitzacions eren massives i es van fer propostes raonables que el govern espanyol i l’establishment es van negar a prendre en consideració.