<![CDATA[Ara.cat - Liz Castro]]> 10 <![CDATA[Quan el voluntariat és la teva feina]]> “Si vols regalar-los, fes-ho tu”. Així és com algú va respondre a la meva petició d’ajut per enviar exemplars de Muchos pequeños granos de arena arreu de l’Estat perquè els espanyols tinguin una visió més clara de la nostra realitat. Em pica, perquè vaig dubtar molt. No m’agrada demanar diners (o ajuda en general) a ningú. Aquest moviment té la força que té entre la societat civil malgrat una desconfiança palpable dels polítics, en part perquè som tots voluntaris. I és com hauria de ser. Però com més gran es fa el moviment, i més hores ocupa, més difícil és mantenir el ritme. Porto cinc o sis anys dedicant-me exclusivament a compartir informació sobre Catalunya a l’estranger, a través de xarxes, amb xerrades, parlant amb periodistes. Gràcies a haver venut molts llibres sobre HTML i EPUB tenia tant el know how per publicar informació com els recursos econòmics per mantenir-me econòmicament mentre no treballava.

]]> <![CDATA[La força de la revolució dels somriures]]> Els corresponsals estrangers inevitablement acaben demanant quan arribarà la violència en el moviment d’independència de Catalunya. No és que els catalans estrictament no violents els hagin donat cap motiu per sospitar que això passi, sinó que aquests periodistes no s’acaben de creure que una nació pugui fer una cosa tan remarcable i difícil com crear un nou estat d’una manera completament democràtica, no violenta, creativa i fins i tot alegre. Com si no acabessin de creure en la democràcia mateixa.

]]> <![CDATA[Vot exterior, segona ciutat de Catalunya]]>

Més del 90% dels catalans a l’exterior no van votar en cap de les darreres eleccions. Només ho van fer el 7,5% dels residents inscrits tant el 27-S com el 26-J i el 6,6% el 20-D. La xifra fa posar els pèls de punta, sobretot amb un referèndum a l’horitzó. I encara més quan traduïm els percentatges a números reals. L’INE comptabilitza 212.500 catalans inscrits com a residents permanents a l’exterior, als quals s’han de sumar els residents temporals i els qui opten per no inscriure’s. La comunitat catalana a l’exterior podria arribar a representar l’equivalent a la segona ciutat de Catalunya, amb uns 260.000 habitants.

]]> <![CDATA[El vot exterior: per a qui?]]>

Democràcia. Aquest concepte tan antic com de moda que s’ha convertit en el taló d’Aquil·les de Donald Trump i que a casa nostra justifica el que molts defensen de fa anys des de les institucions i des del carrer. Justament per facilitar la democràcia, el Parlament ha aprovat estudiar la consideració dels catalans residents a Espanya com a comunitat exterior, talment com els més de 200.000 expatriats repartits pel món, i incloure’ls al Registre de Catalans a l’Exterior, un projecte de cens exterior propi que vol també ser revifat.

]]> <![CDATA[Fer callar la veueta]]> L’altre dia vaig veure un tuit que s’enfotia dels independentistes recordant tuits de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) d’altres anys que preveien una independència que encara no ha arribat. La insinuació era evident: el fet que encara no hàgiu guanyat vol dir que mai no guanyareu.

]]> <![CDATA[Buscant el Superdimarts català]]> Diumenge, molt tard, vaig imprimir la butlleta que havia rebut uns dies abans per correu electrònic, vaig jurar firmant que sóc ciutadana dels Estats Units i que no he votat ni votaré en cap altre lloc ni de cap altra manera, i que no havia ensenyat la butlleta a ningú, vaig marcar la casella corresponent, ho vaig escanejar tot, vaig adjuntar-ho a un correu i vaig clicar a “Enviar”. Així és com s’hauria de votar des de l’exterior al segle XXI.

]]> <![CDATA[Saltant els porters amb 140 caràcters]]> Entre l’assemblea de la CUP i la investidura del nou president van passar les dues setmanes més depriments i crispades a les xarxes que s’han viscut des de fa temps. Hi havia moments en què em preguntava si era així com començaven les guerres.

]]> <![CDATA[En resposta a Alex Salmond]]> D’ençà que sé què és Catalunya que he intentat explicar-ho a tothom que he pogut. “Com va la vida per Espanya?”, em demanaven els amics quan tornava als Estats Units per visitar els de casa. “Doncs, vaja, no és ben bé Espanya”, començava, i, segons el nivell d’interès que els veiés als ulls, afegia més o menys detalls. Al principi era una qüestió personal: volia que la gent entengués la meva nova vida. Però al cap d’un cert temps va passar a ser una qüestió política: em frustrava el tracte que Catalunya rebia d’Espanya i volia que canviés.

]]> <![CDATA[La necessitat de la necessitat]]> Molt sovint, quan la gent s’assabenta que sóc americana, em diuen: “Ui, m’agradaria aprendre anglès, fa anys que vaig a classe, però encara no el puc parlar”. Em miren amb enveja a mi i als meus fills, que vam aprendre l’anglès naturalment, és a dir, sense classes. Sempre els dic el mateix: per aprendre un idioma, has de passar temps allà on es parla i has de tenir la necessitat de parlar-lo. No hi ha res com tenir una persona davant teu esperant sentir el que tens al cap. És l’única manera. Temps i necessitat. I no ho dic només jo, ho diu tota la sociolingüística.

]]> <![CDATA[Per què Joan Baez va cantar Llach al Palau de la Música?]]> Vaig anar a veure la Joan Baez al Palau ahir al vespre. La seva música era una part fonamental de la meva educació. Vaig aprendre francès per entendre la lletra de dues cançons a 'Wildflower'. Vaig apropar-me al piano per aprendre a tocar la introducció tan maca de 'Both Sides Now'. Però sobretot tinc uns records molt dolços de ma mare, una feminista empedreïda als anys 70, que treballava moltes hores i sempre havia d'assistir a alguna reunió i, només molt de tant en tant, cosa que ho feia més especial encara, agafava una guitarra i cantava. Com a mare, la veig cantant. 'Don't think twice, it's all right'. 'Suzanne'. 'Hey, that's no way to say goodbye'. 'Where have all the flowers gone?'.

]]> <![CDATA[Who told you a calf to be?]]> I went to see Joan Baez at Barcelona's incredible Palau de la Música last night. She and her music were a fundamental part of my growing up. I learned French partly to understand the words on Wildflower, I learned some piano to play the lovely intro to Both Sides Now. But mostly I remember my mom, an outspoken feminist in the 1970's, who worked long hours and then seemed always at a meeting to fix one thing or another, once in a while, to my delight, picking up a guitar and singing. Singing was my favorite image of her as a *mom*. Don't think twice, it's all right. Suzanne. Hey, that's no way to say goodbye. Where have all the flowers gone?

]]> <![CDATA[#onsónlesdones]]>

Comença poc després de néixer. Es veu que, si ets nen, els pares sobreestimen la teva habilitat física i, si ets nena, la infravaloren. Dit d’una altra manera, els pares tenen més tendència a dir a les nenes que vagin amb compte i als nens que ho provin més fort. Ja us podeu imaginar què en resulta, de tot plegat.

]]> <![CDATA[Nacionalisme? No, polítiques de quilòmetre zero]]> Els crítics acusen els nacionalistes catalans d’embolicar-se amb l’estelada mentre fan cas omís de qualsevol problema que no sigui la independència. Sobretot des de l’esquerra, els crítics qüestionen que tot es vegi des del prisma de la independència, quan hi ha problemes més urgents, com la justícia social, els drets de les dones, la pobresa, la igualtat d’oportunitats.

]]> <![CDATA[La força del fum]]> Durant la campanya parlamentària del 2012, el president Mas evitava la paraula independència, i preferia l’eufemisme estat propi. Deia coses com: “La independència no existeix, som tots interdependents”. Aquesta mitja veritat tenia la virtut d’atreure els que volien acabar amb la subordinació a la llei i la Corona espanyoles sense espantar els de l’ statu quo. Però tenia un altre efecte encara més important: despertar l’interès de qui no havia considerat mai que un estat propi fos possible.

]]>