Galícia és un país complex i divers, tot i que tot ens empeny a l'assimilació, la simplificació i la concentració. Aquesta Galícia que està cremant sense fre és, per simplificar, la Galícia interior, un territori que en conjunt va ser abandonat per la majoria dels seus habitants a la segona meitat del segle passat.

Un intenta repassar una vegada més el text d'una novel·la, és el seu ofici, al capdavall, però no pot. Intenta absentar-se amb la imaginació del que l'envolta, d'allò a què pertany, però no pot. El meu país, Galícia, viu un tràngol peculiar. Ens van convocar eleccions i suposadament es tracta de decidir la representació que han de tenir els diversos partits, però en realitat això està sent un referèndum per escollir bé aquest present que trepitgem, que és passat, o bé un futur. I el futur mai no es coneix, és un país per néixer.

No estem bojos. La impressió que tenim cadascun de nosaltres de viure en un Estat amb una vida pública embogida, on el cinisme va unit a una total incompetència tant del govern com de l'oposició, i que tot això està sotmès a la violència, no és una impressió subjectiva sinó que també és la que tenen fora d'Espanya, a Europa, cosa que condueix a la desesperació.

Fins ara tenia clar que les generacions que ocupen l'espai públic estaven caracteritzades per una cosa que considerava una anomalia històrica: no havien conegut cap guerra. Per descomptat aquesta no és una manera de pensar gens científica, la cronologia del passat no assegura que s'hagi de repetir necessàriament una guerra de tant en tant. Reconec que és un pensament mític: la creença que les desgràcies són una part inevitable de la vida. El que passa és que funciona.

És curiós que s'escriguin poques reflexions, o cap, sobre l'actuació de l'actual cap de l'estat, sobre l'empremta que el Borbó Felip VI està imposant a la política espanyola.

Quan M. Rajoy va marxar, fem memòria, els problemes continuaven però vam sentir alleujament. Qualsevol cosa que vingués no seria tan catastròfica. De la mateixa manera, després d’una trobada que va ser un pols entre govern espanyol i Govern, els problemes continuen igual, però alguna cosa ha canviat i cal constatar-ho.

Ningú es pot enganyar, l’Estat va dissenyar una estratègia per liquidar l’enemic i ha vençut. Una altra cosa és que l’Estat ha quedat també molt malmès i que se li posen límits des de fora per administrar la seva victòria sobre el sobiranisme català. L’amargor que travessa l’opinió pública compromesa amb el seu país és indicativa d’aquesta derrota, el moviment cívic s’ha anat diluint i queden minories d’activistes compromesos, però el seu mateix coratge també mostra la seva desesperació. D’altra banda, la divisió i la competitivitat que mai van saber superar els partits que van expressar políticament la demanda cívica nacional és el signe més clar de la derrota. No saben què fer amb els passos fets fins aquí, gairebé sembla que es tracta de disputar qui “ha de carregar el mort”.

Vaig brindar per la sortida de M. Rajoy del govern, és cert, però sense alegria. Són tan miserables la política i la vida social espanyoles que vaig haver d’alegrar-me que Pedro Sánchez, que em mereixia tan poca confiança, arribés al govern.