La veu de Donald Trump es propaga amb la ferocitat d’un gos rabiós. Davant la impenetrable immoralitat de l’home més poderós del planeta, veus combatives com les de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia, es fan més sonores davant l’estupefacció de la gent.

Caçadors d’escriptors, escriptors caçats. Per Sant Jordi, els lectors fan de sant i els autors de drac, uns amb els telèfons intel·ligents com a arma; els altres, amb la ploma o el bolígraf a la mà. Encara que de tot se’n diu selfie, el que més abunda són les instantànies fetes darrere la tanca metàl·lica o a traïció. “Somriu, Basté!” En Jordi alça la mirada i flaix: ja l’han immortalitzat i el seu retrat ja està preparat per fer un viatge de whatsapp en whatsapp a bord d’un particular Enterprise.

“Podem descansar de ser qui som?”, es pregunta el periodista i escriptor Suso de Toro en un dels seus articles. De Toro és a Barcelona, Sant Jordi és a tocar, i sobre la taula del Centre Artesà Tradicionarius hi ha dos llibres: Humildar: rituales para después de Dios, i La lliçó catalana, un recull d’articles escrits a l’ARA i a Eldiario.es.

En arribar, totes les fileres capdavanteres romanen nues a l’espera que les nostres “atrocitats”, tal com les anomenava en Raimon, ocupin les seves cadires. A l’auditori de la Fundació RBA, Milagros Pérez Oliva i Josep Ramoneda han estat reunits per conversar al voltant del llibre Pasqual Maragall, pensament i acció (RBA-La Magrana). El president de la Generalitat i alcalde Maragall és a la primera filera, com toca, al costat d’un altre president, Ricardo Rodrigo. “Aquell que es dedica a la cosa pública no està destinat a conservar les amistats”. Josep Maria Vallès, introductor de l’acte, evoca una frase de Ciceró. No ha sigut el cas de Maragall, una figura controvertida i genial.

Com m’agradaria que aquest cas de furts i guilles d’alta i baixa estofa acabés conegut en els almanacs amb el títol El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant. Lamentablement, ens falta conèixer l’amant. El cuiner el tenim en les bodes de Laila i Clara Millet. Les dones les trobem en les mullers de Millet i Montull convertides en presidentes d’empreses fantasma. I els lladres... Bé, en aquest cas, m’agradaria cantar la cançó de Sisa: “Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors, en farem fum, a casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”.

El cinema ha convertit els judicis en una atracció, encara que el setè art parteix amb l’avantatge de poder comptar amb la tècnica narrativa de l’el·lipsi. Si aquest país no tingués aquesta flaire de merda escampada, el cas Palau seria, sens dubte, un dels judicis de la dècada. Els dos protagonistes, Fèlix Millet en el paper de Sundance Kid i Jordi Montull en el de Butch Cassidy, han aconseguit superar els dos actors originals de Dos homes i un destí. Tot sigui dit, assegut a la cadira de rodes i empès per un camàlic, en Fèlix Millet recorda un Doctor Strangelove una mica atrotinat després d’un llarg exili a la selvàtica Ametlla del Vallès.

Hi ha un sector dins del transversal món sociològic de l’independentisme que és una mica friqui. El sobiranisme també té els seus Sheldon, Leonard, Howard i Rajesh. El Big Bang en què està immersa la societat catalana ha esclatat per culpa d’altes densitats i temperatures polítiques espanyoles.

Quan surto de la Sala B de Luz de Gas queden mes demòcrates esperant els resultats finals que parelles incendiàries aparcades al mirador de Vallvidrera. Des de l’inici de la nit l’eufòria era continguda i, mentre passen les hores, l’entusiasme s’esbrava com una beguda edulcorada. Està a punt de caure Florida a les mans de Donald Trump, un estat crucial.

La tardor ha entrat poruga i la olor de mar desperta el més fervent dels sentits. Sóc al port de Mataró i amb l’olor d’aigua salina em ve de gust cantar “Tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història, però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar”. Manel i els banjos. L’indret exacte de la trobada és davant de l’Escola de Vela de Mataró i el motiu de la reunió és la comunió d’interessos altruistes promoguda per diverses entitats.

El president de la Generalitat fa el discurs del debat de política general amb tranquil·litat. Al llarg dels 29 folis -el periodistes que hem assistit al discurs en tenim una còpia-, Carles Puigdemont ha viatjat per tots els punts cardinals de la política catalana amb un esperit de descobridor de nous horitzons. D’aquestes terminals abans en deien Ítaca: economia, agència tributària, política lingüística, cultura, sanitat, habitatge, Mossos, política antiterrorista i ciberseguretat, seguretat vial i justícia. El discurs presidencial ha anat d’est a oest, de nord a sud de la geografia catalana en un to, segons Inés Arrimadas, la cap de l’oposició, triomfalista. En aquests temps terribles, la lírica queda fora de lloc.

Quan em situo a la tribuna del Parlament, Xavier García Albiol està fent el seu discurs de rèplica al president de la Generalitat. En una cambra tan petita l’exalcalde de Badalona sembla més alt del que ja és i, emmarcada darrere de l’immens volum cranial d’Albiol, Carme Forcadell agafa l’aparença, tan pàl·lida i quieta, d’una Moreneta d’ivori amb el cap de l’opositor fent de bola del món. “Ni vostè ni ningú convocarà un referèndum”, diu en un to desafiant. S’ha estrenat una versió nova d’ Els set magnífics i Albiol creu que n’eren vuit.

El Dia Sense Cotxes ha resultat ser el dia de la llengua fora. Arribar a la sala major de l’Ajuntament, el Saló de Cent, per escoltar el pregó de Javier Pérez Andújar s’havia convertit, vistes les expressions cansades dels assistents, en una veritable odissea. I per afegir sal al caldo, davant l’Ajuntament s’hi havia reunit un grup de manifestants protegits darrere d’una pancarta que exigien a crits un turisme digne per a Catalunya. La dignitat ja no és el que era.

Diuen, diuen, diuen, que l’Onze de Setembre és la festa de tots els catalans. He baixat amb els Ferrocarrils en direcció al passeig de Sant Joan escoltant un resum informatiu de la pre-Diada. A les 12.28h, el senyor Albiol parlava de confrontació i dels catalans com si tots fóssim militants de la Catalunya silenciosa; a les 13.55h, la senyora Arrimadas criticava els partits que busquen la confrontació en contraposició a Ciutadans, suposo, el partit de la llibertat, la igualtat i la fraternitat; ahir, el ministre Margallo declarava que “ de una crisis se sale, un ataque terrorista se supera, pero la disolución de España es absolutamente irreversible ”. Reconec que he arribat informativament baldat al centre neuràlgic de la manifestació. El meu caràcter, de tendència ciclotímica, em fa veure les ampolles mig buides i pensava que els carrers viurien certa apatia participativa. Per sort, el caràcter, a diferència del cotó fluix, sí que enganya.

Fa calor al metro de Barcelona. La xafogor a les andanes és tan asfixiant que els turistes amb prou feines poden dissimular el neguit. Al carrer, el sol colpeja amb força però, comparat amb la temperatura dels ventres del metro, emergir de les profunditats es converteix en la promesa de la felicitat.

Segons les doctrines de l’Església catòlica, el 15 d’agost és el dia en què el cos i l’ànima de la Mare de Déu van ser duts al cel després d’acabar els seus dies a la Terra. Lluny d’assumpcions teològiques, però, aquest és el dia en què el barri de Gràcia mostra la seva ànima agnòstica i comença la seva festa major. Som dilluns al matí i el barri més barceloní dels que es fan i es desfan és ple de gom a gom. Graciencs, barcelonins d’altres barris, catalans d’adopció, fins i tot un munt de guiris amb els bioritmes adaptats a la rumba que sona per megafonia caminen embadalits superant els paranys. “Ari, que ya no puedo más, és que peses molt”, li diu un pare a la seva filla en un perfecte catanyol, l’idioma de Barcelona.

ATeià sembla que el temps no passa. Fa sol, sonen les campanes de l’església parroquial, l’aire fa olor de brisa marina, els nens passen l’hora del pati al Parc de Can Godó. Teià sembla un poble immers en un ecosistema privilegiat, protegit per una cúpula de vidre que el manté aïllat d’un món en convulsió. Sembla que com el Maresme no hi ha res.

L’Empar no arriba i, a la cua, els lectors l’esperen impacients amb els exemplars a la mà. A la taula dels signants només hi ha en Carles Capdevila, amb un somriure tan immens com el seu magnífic llibre Educar millor. Des que les xarxes socials han estès els seus tentacles i han trencat la relació entre el lector i l’escriptor, Sant Jordi ja no és només el dia de les dedicatòries, sinó també el de les selfies. I mentre Capdevila signa i es deixa immortalitzar, la cua de l’Empar s’impacienta. Alguns lectors acaben de repassar els contes de Tot això ho faig perquè tinc molta por, com si la trobada amb l’Empar fos un examen de tercer de revàlida.

La llibreria Negra y Criminal ha dit adéu. A la porta verda de la llibreria, ja barrada als lectors, hi penja un cartell en què hi ha escrita una adaptació de la frase que va eternitzar el detectiu Sam Spade a la pel·lícula El falcó maltès, i que té el seu origen en l’obra de Shakespeare La tempesta : “Llibreria Negra y Criminal, estava feta del material amb el qual es construeixen els somnis”.

Rebo la notícia de la mort de Carmen Balcells via WhatsApp al pitjor lloc on et poden donar una mala notícia: en una UCI hospitalària. Els pocs que em coneixen saben que no mantenia unes relacions gaire afortunades amb la Balcells, però sol passar que quan t’anuncien la mort d’un ésser que ha format part indissoluble de la teva vida, les confrontacions queden aparcades per una estranya melangia. Tot el que s’ha dit de la Carmen és cert. Ella, l’agent literària més poderosa de la literatura hispanoamericana del segle XX, es va dedicar a cultivar el mite d’una manera calculada al llarg de totes les dècades en què va regnar i no seré jo qui ara posi en qüestió tot els clar-obscurs que l’envolten.