Hi ha realitats que incomoden. No perquè siguin noves, sinó perquè ens recorden allò que preferim no veure. El sensellarisme n’és una. No és una anècdota urbana ni un paisatge inevitable; és el símptoma d’una fallida col·lectiva, d’una societat que ha normalitzat que hi hagi persones que no tenen on dormir. I, encara més greu, que ha començat a dissenyar espais perquè no hi puguin ser.

L’estiu del 2023 publicava l’article "Pantalles: a totes les edats i sense límits?", en què plantejava una pregunta incòmoda però imprescindible: com és possible que hàgim normalitzat l’accés il·limitat a les pantalles, especialment durant la infància i l’adolescència, sense un debat col·lectiu profund sobre les conseqüències que comporta?

Fa uns dies que els graduats de medicina s’han presentat a l’examen MIR, una prova obligatòria per poder formar-se en una especialitat mèdica. En aquest article reflexiono sobre la naturalesa de la prova. No qüestiono el sistema de formació especialitzada que tothom reconeix que ha suposat una gran millora per a la població atesa en els centres sanitaris.

En els últims anys l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària i la ideació suïcida, entre altres problemes de salut mental, han augmentat de forma alarmant entre la població infantil i juvenil. Psiquiatres, psicòlegs, comunitat educativa... han fet un crit d’atenció, i fins i tot els mitjans de comunicació en alguns moments ho han arribat a qualificar d’emergència social. Paral·lelament, en els últims anys també ha crescut substancialment l’ús de les pantalles (telèfons mòbils, tauletes...) i, a la vegada, l’edat d’inici a aquesta tecnologia ha anat disminuint.

Aquesta frase provocadora d’Aldous Huxley resumeix perfectament la medicalització de la nostra societat, un concepte que no és nou. L’any 1923 Jules Romains estrena a París l’obra de teatre Knock o el triomf de la medicina, una comèdia que narra l’arribada d’un ambiciós, cruel i megalòman metge a un petit poble rural, per substituir el metge de “tota la vida”, on, malauradament per a ell, la majoria dels habitants gaudeixen d’una bona salut. Per tant, decideix fer creure a tothom que en realitat estan molt més malalts del que realment estan. El primer pas és convidar tots els habitants del poble a una visita gratuïta. En un moment de l’obra el Dr. Knock pronuncia la frase: “Les persones sanes són malalts que ho ignoren”. 

Les necessitats de salut, els valors i les preferències de la ciutadania no són les mateixes avui que fa unes dècades, i aquests canvis s’han accelerat en els últims anys. La pandèmia ens ha fet veure els problemes del sistema sanitari que s’han de solucionar a curt termini, però també que necessitem transformar-lo de manera profunda i crear resiliències per planificar i afrontar les properes emergències. Això requereix grans dosis de lideratge a diferents nivells, criteri expert, participació ciutadana, consens polític i social, humilitat i, sobretot, una mirada a llarg termini, amb visió global i disruptiva, que sembla difícil d’assolir en un món dominat cada cop més per la immediatesa, on vivim exclusivament el present, un present continu sense consideracions pel demà i encara menys pel passat demà.

Aquests dies s'estan presentant els pressupostos de les diferents conselleries en les respectives comissions parlamentàries. Es tracta d'explicar als representants de la ciutadania, els parlamentaris, en què gastarem, quants i de quina manera els recursos assignats als respectius departaments de la Generalitat.

Vull viure a casa és el títol d’un llibre, escrit per Montserrat Vilaseca, que narra la història de la Remedios, una dona que va viure al barri del Raval. El llibre dona peu a reflexionar sobre el concepte tenir cura que, més o menys tímidament, s’ha anat instal·lant en els últims temps en el discurs polític i assistencial. L’ètica centrada en la cura mira de trobar un equilibri únic entre dependència i autonomia establint una relació respectuosa de proximitat i reciprocitat entre una persona que té una necessitat i una altra que, reconeixent la seva singularitat, intenta ajudar-la. Vetlla per no actuar des de posicions de poder, ja sigui amb actituds paternalistes o autoritàries. Un escenari que no es va donar amb la Remedios. La vida de la protagonista va ser dura, difícil, plena d’entrebancs, amb uns últims mesos internada en una residència en contra de la seva voluntat. Finalment, però, va trobar un centre que li va permetre recuperar l’equilibri amb la família, els amics del barri i la comunitat de Sant Egidi.

La setmana vinent comença un nou curs universitari amb més de 200.000 estudiants que tornen a les aules. Aquest és un fet molt important. Després de més de 16 mesos, les universitats de Catalunya tornaran a recuperar una certa normalitat amb una presencialitat a les seves aules que s’incrementa fins al 70%. Aquesta realitat, que pot semblar poc rellevant, representa un gran pas endavant en la recuperació de les activitats acadèmiques després d’un curs precedent molt restringit.

El seguiment i control de la pandèmia requereix disposar de bona informació. El nombre efectiu de reproducció (Rt), el risc de rebrot o la incidència acumulada són alguns dels indicadors més utilitzats, que tenen en comú l’ús del nombre de casos diagnosticats per PCR, i des de fa unes setmanes pels tests d’antígens ràpids (TAR). L’inconvenient de la PCR és que els seus resultats poden trigar des d’hores, en una situació d’urgència, fins a dies, en altres circumstàncies. És precisament aquest retard en l’obtenció dels resultats el motiu pel qual els indicadors de Dadescovid.cat es publiquen amb tres dies de retard.