<![CDATA[Ara.cat - Joan Nogué]]> 10 <![CDATA[Paisatges de la desolació]]> Poques coses esberlen tant el cor com un incendi forestal. En els moments àlgids de l’incendi, l’angoixa, la ràbia i la impotència suren a flor de pell. Un cop ha passat, la tristesa i la desolació envaeixen l’estat d’ànim. Estem acostumats que les modificacions profundes del paisatge es donin de manera gradual, pausada, a voltes molt lentament. Però quan un paisatge canvia radicalment en dies, fins i tot en hores o en minuts, el nostre imaginari es trasbalsa i la nostra capacitat de percepció i assimilació del nou paisatge es redueix dràsticament. Com deia el geògraf italià Eugenio Turri, quan la transformació d’un paisatge es dona en una escala temporal reduïdíssima i a sobre és violenta, intensa i no desitjada, el quadre psicològic de la gent és incapaç d’assimilar-la. Necessitarà molt de temps per fer-ho, probablement el mateix temps que li caldrà per superar el trauma personal que li haurà suposat aquest terrabastall. Vet aquí ‘els paisatges de la desolació’, aquells paisatges generats per riscos naturals com inundacions, erupcions volcàniques, terratrèmols o tsunamis...i també per riscos ambientals de base antròpica, com és el cas de la majoria d’incendis forestals. Per no parlar, esclar, dels paisatges de la guerra.

]]> <![CDATA[Som paisatge]]> Què està passant? Per què aquest interès que es detecta a tort i a dret per repensar els espais de la vida quotidiana i intervenir-hi? Per què aquest interès pel governo del paesaggio, manllevant una expressió dels col·legues italians que ha fet fortuna?

]]> <![CDATA[Micropobles: canvi de paradigma]]> Ara fa poc més de dos mesos, aquest diari, sempre amatent a qüestions punyents i d’interès social i cultural, va dedicar un dossier a la temàtica dels micropobles. En aquell precís moment l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l’Associació de Micropobles de Catalunya, estava dissenyant un seminari amb el títol Els micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial, que finalment tindrà lloc el 15 d’abril a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l’Estany). Feliç coincidència i mostra palpable que el tema interessa, i des de molts punts de vista.

]]> <![CDATA[Paisatge, patrimoni i polítiques públiques]]> Tendim a ser bastant binaris: això és bo i allò és dolent; això val la pena i allò gens; això s’ha de protegir i allò no cal. Tinc la impressió que aquest deix afecta també les polítiques públiques, tant les de caràcter territorial, ambiental i paisatgístic com les de caràcter patrimonial i cultural. Allò que està catalogat i inventariat, ja sigui un espai natural o un bé cultural, serà objecte de protecció, en diferents graus i en funció de l’ordenament jurídic vigent; però allò que no ho està, romandrà en l’oblit i en la indiferència, en una mena de terra de ningú on no se sap ben bé què cal fer ni com.

]]> <![CDATA[El retorn al lloc]]> Tinc la impressió que vivim uns moments especialment interessants i esperançadors, molt propis de tot final d’etapa. És veritat que són també moments incerts i que la incertesa pot provocar inseguretat i indeterminació, però la il·lusió i les expectatives que genera tot canvi de cicle superen a bastament les incerteses. Semblaria, en efecte, que una determinada forma d’entendre el nostre entorn, de gestionar-lo i de relacionar-nos-hi està arribant a la seva fi. Estem assistint a un canvi de paradigma, en el sentit més ampli de la paraula. Les clàssiques estructures materials i ideològiques que crèiem infal·libles s’estan esquerdant, estan perdent la seva aura de solidesa i el seu caràcter de dogma. Els pilars del sistema de producció i de consum hegemònic mostren esquerdes, i el model de creixement i els valors socials imperants fins fa quatre dies es veuen qüestionats per noves actituds davant el treball, davant els recursos naturals, davant el lloc. Es reclama una vida més completa, més plena de sentit, en la qual l’individu sigui l’amo del seu destí, controli el seu propi temps, s’alimenti de manera més sana i visqui una existència en plenitud.

]]> <![CDATA[‘Luoghi di valore’]]> He escrit el títol d’aquest article en italià no perquè tot sona bé en aquesta preciosa i melòdica llengua, sinó perquè l’experiència Llocs de valor que vull comentar es va engegar a Itàlia, concretament a Treviso, a la seu de la Fondazione Benetton Studi Ricerche, la fundació més important i prestigiosa d’Europa dedicada exclusivament a la temàtica del paisatge.

]]> <![CDATA[Els nous neorurals]]> La població es trasllada a viure d’un lloc a l’altre molt més del que a vegades ens imaginem. Els censos oficials no ho reflecteixen amb la finor i immediatesa que desitjaríem, com tampoc capten en detall les tipologies d’aquesta població que es desplaça i encara menys les seves motivacions, aspiracions i maneres de ser i de fer. A més, sovint som captius de mitges veritats, com la que diu que el camp es despobla. És cert que molts petits poblets estan perdent població i que, malauradament, en perdran encara més en el futur si no hi ha ben aviat un relleu generacional en l’agricultura, però també és cert que en molts altres s’estan donant processos de repoblament enormement variats i esperançadors, si bé encara són poc significatius des del punt de vista quantitatiu. Són nous pobladors que no s’aboquen a un sol sector productiu, com el primari, sinó a diversos, a una pluriactivitat i pluriocupació difícil d’etiquetar i d’encaixar en les categories estadístiques convencionals. El neoruralisme en seria una mostra.

]]> <![CDATA[Les paraules i els llocs]]>

Les paraules creen llocs, el llenguatge conforma el lloc. La toponímia, el nivell més elemental del llenguatge geogràfic, no només ens explica com és un paisatge, sinó que ens mostra com aquest paisatge ha estat percebut, viscut i sentit al llarg de generacions per part d’una determinada cultura. Quan anomenem, fem néixer quelcom, tornem visible l’invisible, convertim l’espai abstracte en lloc concret. Les paraules fan que els llocs existeixin, encara que aquestes paraules s’articulin en forma d’una narració fictícia, en forma de novel·la, de llegenda, de conte.

]]> <![CDATA[País, paisatge, futur]]> Enguany celebrem els 10 anys de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb seu a Olot, i de la llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge, i també els 15 anys del Conveni Europeu del Paisatge, el document que està inspirant bona part de les polítiques de paisatge europees, en especial la catalana. Els aniversaris són sempre una bona excusa per meditar sobre el camí recorregut i el que queda per fer.

]]> <![CDATA[Reinventar la Mediterrània]]> Ara que ens plantegem l’impacte de les eleccions gregues a casa nostra, potser fóra oportú posar sobre la taula algunes consideracions directament i indirectament relacionades amb el que viu aquest petit país. Per començar, ¿no estem massa obnubilats per si ens treuen o no de la Unió Europea -que no d’Europa, no ens confonguem- per haver gosat decidir el nostre futur com a país? Jo estic segur que, a l’hora de la veritat, això no passarà, o passarà durant un període de temps molt curt. I, si realment succeís, què volen que els digui... Ni aquesta és la Unió Europea que molts havíem imaginat i ens havien promès, ni a fora s’hi està tan malament (Noruega i Suïssa no en formen part), ni és l’única entitat geogràfica i geopolítica a la qual pertanyem. No seria hora de dirigir també la mirada cap a altres conjunts geogràfics i geopolítics com, per exemple, la Mediterrània?

]]> <![CDATA[Karavan, Benjamin i el diàleg amb el paisatge]]> Per què hi ha artefactes (edificis, construccions de tota mena, també intervencions artístiques) que dialoguen fàcilment amb el paisatge en el qual s’han inserit i d’altres que no? No cal ser cap entès en la matèria per adonar-se que, efectivament, determinades intervencions encaixen perfectament en un lloc determinat i d’altres no. Hi pensava fa unes setmanes arran de la celebració, a Portbou, del vintè aniversari del monument Passatges, de Dani Karavan, dedicat a la memòria de Walter Benjamin, una excel·lent iniciativa de Pilar Parcerisas i de l’associació Passatges de Cultura Contemporània.

]]>