Amb les algarades de juliol a Nanterre protagonitzades per joves i adolescents en protesta per la mort d’un noi d’origen algerià s’ha tornat a projectar l’ombra de si una situació semblant podria acabar passant a Catalunya. La por és que aquest esclat s’hagi produït per la combinació explosiva de la pobresa imperant en els barris marginals amb majoria d’immigrats i la desigualtat entre els descendents dels immigrats i la població autòctona.

Com cada estiu, les notícies sobre naufragis i rescats a la Mediterrània esquitxen els mitjans de comunicació. Amb la globalització, la Mediterrània, des que tenim constància estadística, ha esdevingut la frontera més letal del món. Segons l’Organització Mundial de les Migracions, l’any 2022 es varen documentar 2.406 morts –a 1 de juliol de 2023 ja se n’enregistren 1.874–, el 35% de totes les defuncions d'immigrants i refugiats provant de travessar fronteres enregistrades al planeta. Si hi afegim les 867 morts imputades a la ruta transsahariana el mateix 2022 –que al cap i a la fi forma part del sistema migratori mediterrani–, aquestes se situen molt per damunt de les 1.083 defuncions de la segona zona més perillosa, la que marca les múltiples fronteres americanes, començant per la que separa Mèxic i els Estats Units. Pensem que es tracta de la punta de l’iceberg: estem parlant només de les morts documentades. Aquestes dades i les imatges dels naufragis ens commouen, com a mínim provoquen un minut o dos d’esgarrifança empàtica.

El discurs reaccionari històricament ha explotat el filó argumental de la demografia. La davallada de la fecunditat, l’envelliment de la població, la immigració i, més recentment, el despoblament rural han estat utilitzats com a coartada que permetia desplaçar les causalitats de l’economia a la demografia, de les constriccions estructurals als comportaments individuals, i amb aquests al camp dels valors. L’emmarcament d’aquests fenòmens demogràfics ha pres la forma de metàfores: “Suïcidi demogràfic” per la davallada de la fecunditat, “Hivern demogràfic” per l’envelliment, “Gran reemplaçament” per les migracions i “L'Espanya buidada” pel despoblament rural. La síntesi de la problematització d’aquests fenòmens demogràfics en metàfores té l’avantatge de la seva capacitat persuasiva i efectivitat mediàtica, degut al seu component creatiu, eloqüent i sorprenent, que facilita acaparar titulars. Les metàfores actuen, doncs, com a píndoles informatives, d’un gran efecte emotiu i, per tant, amb poder de mobilització, i enquadren tot el debat en el marc del discurs de la involució.

Pel cap baix, des d’inicis del segle XX a Catalunya s’ha anat construint un sistema de reproducció demogràfica i social que progressivament ha anat posant la immigració al centre. La particularitat de Catalunya, respecte a altres països desenvolupats, és el caràcter secular d’aquest sistema, que ha transcendit el llindar purament demogràfic: amb més d’un 70% de la població actual producte directe o indirecte de la immigració arribada del 1900 ençà, ni l’economia, ni la societat, ni la cultura del país es podrien entendre sense el fenomen migratori. Tampoc el concepte sempre controvertit d’identitat –per això parlem també de reproducció social.

En èpoques de crisi, recurrentment ens assalta la pregunta sobre la nostra identitat: qui som? En la seva formulació, aquest interrogant porta inevitablement associades les derivades temporals: cap on anem?; i d’on venim? La resposta des de la demografia és que som una població i una comunitat que s’autoreprodueix demogràficament i socialment gràcies sobretot a la immigració, que constituïm el que la demògrafa Anna Cabré anomena un sistema complex de reproducció. Assumir aquesta evidència demogràfica en termes identitaris significa reinterpretar la nostra història i redefinir el nostre futur. En quin sentit?