La societat del demà, la resposta a les futures crisis, depèn del que fem avui. L'anomenada "gran crisi del confinament" s'ha iniciat, i han començat també les especulacions sobre com serà la societat postconfinament. Sobre aquesta qüestió vull assenyalar una obvietat que sovint s'oblida: la sortida a la crisi dependrà en gran mesura de com l’afrontem: dependrà dels valors en què es basen les polítiques, dels seus criteris de prioritat, dels programes i projectes que impulsin, de com organitzin la col·laboració pública amb la iniciativa social i privada.

El tercer sector social es troba en una situació ben difícil i de crisi interna inèdita. El seu posicionament a favor d’una societat civil forta, pluralista i socialment compromesa com a garantia d’una democràcia extensa i intensa, i com a expressió de progrés social i humà, està molt amenaçat per un mercat que s’ha fet més fort arran de les respostes donades davant la recessió econòmica i d’una administració que, lluny de ser el garant del que és públic, de la producció compartida dels béns comuns, es presenta cada vegada més com un sector independent i enfrontat a la societat civil. Una administració que corre el perill d’endinsar-se en l’apropiació burocràtica del que és públic, mitjançant la funcionarització de serveis que tradicionalment ha gestionat l’economia social.

Segons les últimes dades publicades per l’Idescat l’octubre passat, 358.100 persones a Catalunya no poden mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada. Aquests casos quantificats posen de manifest, altra vegada, l’augment de la pobresa energètica al nostre país. Un escenari que no ha de sorprendre ningú, si tenim en compte que el 10% de les llars amb menys renda han perdut un 43% del poder adquisitiu des de 2006, mentre que el rebut de l’electricitat ha pujat un 60%, el de l’aigua un 66%, i avui ja estem pagant la tercera energia més cara d’Europa.