“No millorem”. Amb aquest cridaner i premonitori titular, el diari ARA obria l’edició del 4 de desembre de 2013. Exactament deu anys després, el titular només pot ser dolent. Hem empitjorat. El reportatge de la notícia s’ampliava amb valoracions d’experts, segurament sensates i encertades, que venien a dir un parell o tres de coses: la incertesa legislativa (moltes lleis en pocs anys), la formació de professorat (sempre millorable) i la inversió en educació (mai resolta). Ara afirmaríem el mateix.

Quan escrivim en minúscules un mot que prové d’una marca comercial i n’adaptem la grafia és que ja ens l’hem fet nostre: les vambes o el clínex, i tot el que gaudeix d’un elevat ús quotidià, en són exemples. En el tema que ens ocupa, no n’hi ha per menys, perquè potser mai com ara una aplicació tecnològica com el WhatsApp havia revolucionat tant les comunicacions entre persones. A més, si un organisme com el Termcat dedica temps i espai a informar-nos sobre com l’hem d’escriure, la cosa és que va de debò.

D’aquí uns anys les facultats estudiaran el pas de José Ignacio Wert pel ministeri d’Educació i Cultura com un forat negre en la història de l’educació. Una anàlisi en perspectiva sabrà situar-lo com a peça d’un govern que ha pretès l’empobriment general de la cosa pública i el desmantellament de l’estat del benestar, amb una manera de fer política pensada només per acontentar els seus electors. I és que la seva actuació no ha estat aïllada, malgrat les insistents imatges periodístiques que ens el mostren tot sol assegut al Congrés, amb aquell somriure sorneguer i pensant en somnis de grandesa per guanyar-se el cel de la vergonya pedagògica.

L’actualització i renovació dels continguts escolars ha de ser acollida com una bona notícia. Lluny dels que opinen que el sistema educatiu és una entelèquia estàtica i immòbil, la revisió permanent dels programes educatius segons les necessitats de cada moment demostra el dinamisme del sistema i hauria de ser catalogada com una pràctica normal.