Avui és freqüent l’ús polític de disjuntives que presenten com a antagònics conceptes que fins fa poc semblaven complementaris, i sense cap demostració. Una fórmula útil per desqualificar els adversaris polítics i eludir el compromís de fer propostes positives per a la comunitat.

A principis de març, la premsa es feia ressò de la crítica al govern de la Generalitat, per part de Foment del Treball i de l’Associació de Promotors i Constructors (APCE), pels acords subscrits en matèria d’habitatge. Els esmentats acords eren relatius al registre i impostos als grans tenidors, a l’ampliació del dret de tempteig i retracte, i d'altres, i la crítica blasmava la limitació al lliure mercat i deia que volia protegir les expectatives del negoci immobiliari. Amb tot, no eren habituals el to d’enuig ni l’argumentació emprada, ja que aquestes associacions van gosar recomanar al Govern, titllant-lo d’ignorant, que no escoltés les propostes d’ERC i els Comuns, per finalment reclamar que s'atengués la veu dels "veritables professionals del sector".

Darrerament el Priorat ha estat notícia pels incendis de Cabacés i Porrera i pels efectes de l’extrema sequera. Una situació d’emergència que ha creat incertesa social i econòmica als prioratins, i que ha estat recollida per mitjans d’informació que han situat les causes en la fragilitat dels nostres boscos davant del foc i en els efectes del canvi climàtic. Causes recurrents que, per si soles, situen les esperances de millora en la sort o en les rogatives al cel.

Sovint, l’il·lusionisme és un recurs de governabilitat en temps difícils, com els viscuts l’any 2011, quan Artur Mas desvià l’atenció de la confrontació social del 15-M –amb el corresponent assalt al Parlament– apujant el nivell d’exigència independentista. En un altre àmbit, l’il·lusionisme d’Eurovegas, un macrocomplex d’oci turístic i casinos, s’utilitzà per emmascarar la situació de retallades socials i d’atur no desitjat.

Aquest estiu l’alcalde de Barcelona ha visitat París per conèixer la política urbanística encetada per l’alcaldessa Anne Hidalgo. De tornada, i contràriament al que calia esperar, va refermar la intenció de derogar la mesura de l’anterior consistori de qualificar el 30% per a habitatges assequibles en les noves construccions i grans rehabilitacions, argumentant ineficàcia i escàs interès dels promotors. En compensació va proposar convertir en aportació monetària l’exempció d’aquella condició urbanística.

Avui no resulta desproporcionada la comparació entre ambdues ciutats, Barcelona i París. Capdavanteres en oferta turística, pèrdua de població, escassetat d’habitatge assequible, gentrificació, contaminació mediambiental, manca de sòl lliure i desequilibri social. Avui, amb la coincidència d’un govern socialista. A París, Anne Hidalgo, alcaldessa des del 2014, ha revalidat el càrrec fins al 2026, amb prou veterania per dissenyar una estratègia de ciutat davant les Olimpíades del 2024. A Barcelona, el també socialista Jaume Collboni necessàriament haurà de definir una nova estratègia després d’una campanya caracteritzada per la negació de les actuacions de l’anterior consistori.

Avui que el referèndum es presenta com la manera de conèixer la voluntat de la societat, convé recordar que aquesta pràctica no ha sigut aliena als moviments en defensa del territori i del paisatge.