Fa prop d’una trentena d’anys es publicava a França un recull d’articles del sociòleg Michel Seurat: Síria: l’estat barbàrie. L’autor es referia al règim de Hafiz al-Assad i a la massacre de Hama, on van morir al voltant de 15.000 persones l’any 1982. A Hafiz al-Assad no li va agradar com Michel Seurat retratava els mecanismes d’un sistema sinistre, així que va donar ordres. El sociòleg va ser segrestat per una milícia libanesa pròxima a Hezbollah i, esclar, al servei de Síria. Els captors van torturar i deixar morir Seurat. Paradoxalment, l’obra de Seurat i també la seva mort –les seves restes no es van trobar fins a l’any 2005– són la millor explicació de com ha funcionat el règim sirià fins a la caiguda de Bashar al-Assad. El jove de 34 anys que l’any 2000 prenia el relleu del seu pare es va presentar als sirians amb una aurèola de reformador que va durar ben poc. Aquella època va suscitar l’esperança entre els opositors laics i de totes les confessions i va rebre fins i tot un nom: “La primavera de Damasc”. El somni es feia visible en fets extraordinaris fins llavors: una amnistia parcial i el tancament (temporal) de la presó de Tadmur en són dos exemples. Eren pures operacions de maquillatge: aviat va quedar patent que qui s’atrevia a criticar el règim era durament castigat.