Que es pugui parlar en català a l’hemicicle i que els ciutadans puguin fer consultes i rebre respostes en aquesta llengua és una de les conseqüències més vistoses i comentades que es derivarien de l’oficialitat del català a la Unió Europea. Però tot i la seva importància, pràctica i simbòlica, aquest reconeixement també tindria avantatges en el desenvolupament tecnològic. De fet, és un element vital per potenciar aquest desenvolupament.

El llançament del primer satèl·lit artificial per part de la Unió Soviètica el 4 d’octubre del 1957 va tenir un efecte positiu per a l’educació científica als Estats Units. La por provocada per l’èxit de la superpotència enemiga va dur a promoure i dotar de fons l’educació en ciències a tots els nivells. Fins i tot la teoria de l’evolució de Darwin, arraconada per pressions d’influents grups religiosos, va tornar a ocupar el seu lloc als instituts. Va ser el moment Sputnik.

Quan Charles Darwin s’havia d’embarcar en el Beagle per fer la volta al món, una de les seves germanes li va dir que s’endugués un exemplar de Persuasió, però ell va dubtar perquè, deia, se sabia la novel·la de memòria. A Darwin l’apassionaven les obres de Jane Austen i va tenir la sort de compartir aquest entusiasme amb Robert FitzRoy, el capità del vaixell. Potser per això al naturalista no li hauria sabut tant de greu veure com l’any 2017 la imatge de l’escriptora suplia la seva en els bitllets de deu lliures. De fet, cedia el lloc a una de les seves autores preferides.

"Jo temeria infinit que perdessin o bescanviessin les seves etiquetes invertint les seves regions”, afirmava al segle XVI, en relació amb les diferents medecines que prenia un malalt, el pensador francès Michel de Montaigne. Era una interessant preocupació d’un visionari, perquè segles després encara generen problemes els fàrmacs que no van al lloc adient del cos o que interactuen també en altres punts. Aquesta és una de les causes dels efectes secundaris dels fàrmacs o de la seva manca d’eficàcia.

“Com m’agradaria parlar-vos d’Einstein”, escrivia Marcel Proust en una carta a Armand de Gramont, duc de Guiche, el 1921. Segons li explicava aquest aristòcrata i investigador de l’aerodinàmica, a Londres els que tenien pretensions intel·lectuals només parlaven de dos personatges: d’Einstein si eren científics i de Proust si eren literats. Però a la mateixa carta Proust reconeixia sobre Einstein: “No comprenc ni una paraula de les seves teories perquè no sé àlgebra”.

On trobem referències científiques en obres literàries? En autors com Jules Verne o H.G. Wells no costa gens. Fins i tot és força fàcil en Aldous Huxley i George Orwell. Però pot ser molt més enriquidor i sorprenent mirar què deien sobre medicina, astronomia i altres disciplines Shakespeare, Goethe, Balzac o Eça de Queirós.

Twitter va reconèixer fa unes setmanes que els seus algoritmes afavoreixen la difusió dels continguts de dretes. Twitter va dir que no sap per què passa. Aquesta segona afirmació només es pot acceptar si Twitter és dels que creuen en l’angelical objectivitat dels algoritmes. És possible que encara no sàpiga per què passa això, però té prou experiència, coneixements i eines per plantejar diverses opcions. Com ara la que apunten alguns tecnòlegs: potser la dreta, en general, utilitza de forma més eficient la inèrcia inherent als algoritmes, que recomanen els missatges que circulen més i, per això, circulen encara més.

Ara que s’ha traduït al català Llampecs, la peculiar i interessant biografia novel·lada de Nikola Tesla escrita per Jean Echenoz, m’han vingut al cap referències literàries al seu gran rival, Edison. Aquest va jugar molt brut amb Tesla, físic d’origen serbi que va descobrir, entre altres coses, el corrent altern. El menys condescendent amb l’inventor nord-americà deu ser John Dos Passos. A El paral·lel 42 (1930) li dedica una de les semblances biogràfiques incloses a la novel·la. La titula El mag elèctric. No n’estalvia els mèrits, com tenir una gran empenta i aconseguir centenars de patents. Tampoc n’amaga els primers fracassos ni l’avidesa pels guanys.

Els homes van perdre “el seu poder terrible i la seva grandesa” als ulls d’aquella jove quan estudiava medicina i es va trobar davant un cadàver totalment despullat a la sala de disseccions. La noia és la protagonista de Memòries d’una doctora, que l’autora egípcia Nawal El Saadawi, morta el mes de març passat, va escriure el 1956, quan tenia 25 anys i en feia dos que havia acabat la carrera de medicina. L’obra va ser publicada en català per L’Albí el 2006, en traducció de Montse Vancells Flotats.

“Harmonia i bellesa en grau superior”, “una sensació inaudita i impensada de plenitud”, “per aquest moment es podria donar tota una vida”. Són paraules de la novel·la L’idiota, de Fiódor Dostoievski (1821-1881). I aquests adjectius tan elogiosos es refereixen al que probablement sentia realment l’autor rus abans d’un atac epilèptic. Dostoievski -enguany es commemora el bicentenari del seu naixement- feia que el protagonista de la novel·la, el príncep Mixkin, es preguntés: “Què hi fa que sigui una malaltia” si el resultat era aquesta sensació?