Feia anys que la NBA necessitava un cop d’efecte per al Partit de les Estrelles. Per sort, LeBron James va sortir al rescat. L’edició número 83 de l’All-Star Game va alterar, per primera vegada, el tradicional esquema de dos equips representant la Conferència Est i la Conferència Oest. Aquesta vegada es van escollir, després de les votacions dels aficionats per elegir els millors jugadors, dos capitans que van triar alternativament els seus companys d’equip. Així, els capitans James i Stephen Curry van formar dos equips, el Team Lebron i el Team Stephen. L’objectiu, fer més competitiu el partit i acostar l’aficionat als jugadors i les seves motivacions personals. ¿Veure LeBron jugar amb Kyrie Irving de nou? ¿I Durant amb Westbrook? Un escenari perfecte. El resultat, immillorable, en gran part gràcies a James.

La segona jornada del cap de setmana de l’All-Star és la dels concursos, el plat fort per a molts aficionats i un dels esdeveniments més difícils de predir. Sense estrelles consagrades que hi participin, sobretot en el d’esmaixades, les esperances dels aficionats estan posades en la possibilitat que algun jove descarat els sorprengui. En l’edició d’aquest any el resultat va ser agredolç perquè, malgrat veure-hi bones esmaixades, sobretot una de Dennis Smith, que no va passar el primer tall, el concurs va ser fred i entrebancat. El rookie dels Jazz, Donovan Mitchell, va guanyar després de rememorar Vince Carter en la seva última esmaixada. L’altre finalista, Larry Nance Jr., va emular el seu pare, guanyador del concurs del 1984, amb uniforme vintage inclòs. La nostàlgia pot ser un recurs efectiu, però davant una audiència eminentment jove l’efecte pot ser limitat. Abans, en el concurs de triples, Devin Booker dels Suns va fer un rècord de 28 punts en una final i va derrotar un notable Klay Thompson a la final. L’espectacle a la pista, i l’entreteniment al pavelló al voltant dels concursos, va tenir el segell NBA però no serà recordat com a memorable. Però fora de la pista sempre hi ha fets rellevants que poden deixar empremta.

Los Angeles és la ciutat amb una concentració d’estrelles del cinema més gran del món. Però durant aquest cap de setmana acull també els millors jugadors de bàsquet. L’All-Star torna a la ciutat on se n’han celebrat més edicions -sis- des de la primera el 1951. L’All-Star representa cada mes de febrer una ocasió per a l’entreteniment, però també per veure cap a on s’encamina aquest esport en aspectes com la difusió, l’economia i la innovació. De l’esdeveniment se’n poden fer dues lectures: la del que passa dins de la pista i la del que passa fora.

Michael Jordan és el millor jugador de tots els temps. Tant per la seva dimensió com a jugador com pel que representa culturalment. MJ és l’absolut que ens permet mesurar la resta de jugadors; els anteriors a ell, els seus coetanis i els que han vingut després. Cap d’ells s’hi ha acostat tant com LeBron James, que pacientment construeix cada dia el seu llegat. Però quan Kevin Durant va decidir l’estiu passat fitxar pels Warriors i deixar els Thunder, després de nou anys de buscar títols, i trobar-se a ell mateix imitant, precisament, James -que havia deixat els seus Cavaliers per anar a Miami a guanyar anells abans de tornar a casa-, el paradigma va canviar. Els Warriors ho tenen tot per dominar la NBA durant anys gràcies a la peça perfecta que és KD, un jugador únic, un aler de 2,10 que anota de totes les maneres, versàtil, defensor i generós. És possible que, emulant-lo, Durant no permeti mai que James atrapi Jordan, però el que és segur és que pel camí KD està construint el seu propi llegat al costat dels millors.

En la ciutat de la música era evident que aquesta havia d’aparèixer a escena durant el partit de les estrelles en el 66è All-Star de la NBA. Liderats per la bateria de l’omnipresent Questlove, The Roots van fer de mestres de cerimònies, enllaçant amb actuacions com la del pianista local Jon Batiste o la del polifacètic John Legend, atracció de la mitja part. Tots músics que abracen la tradició però que ens porten al present, a diferència de l’últim All-Star a la mateixa ciutat, l’any 2014, quan van actuar llegendes com Dr. John.

El segon dia de l’All-Star és el dels concursos i a la seu d’aquest any, Nova Orleans, l’expectació era gran, potser per l’alt nivell de les dues últimes edicions. Però l’interès va anar de més a menys i va acabar en decepció. Tot i això, els objectius de la NBA no es concentren només al parquet, i durant el cap de setmana l’activitat al voltant de la lliga és intensa i productiva. És una maquinària que no s’atura.

L’arquitectura, la música, la història en si d’una ciutat amb moltes influències culturals que provoca en els seus habitants una sensació de pertinença única als Estats Units. La celebració de l’All-Star de la NBA a la ciutat del jazz és una oportunitat per celebrar aquesta tradició -especialment quan l’esdeveniment coincideix amb la festa major de la ciutat, el Mardi Gras.

Bé, efectivament, a Toronto fa fred. Molt de fred. Dels -5º de la primera jornada als -25º de la segona. Els locals hi estan acostumats i els visitants, que són molts, no tenen més remei que adaptar-s’hi. A l’Air Canada Center, divendres a la nit, el Rising Star Challenge inaugura el primer dels grans esdeveniments. Els millors jugadors joves de la lliga s’enfronten en un partit en què, realment, el de menys és el resultat -o la defensa-. Sí que és remarcable i important l’enfocament de la NBA en l’esdeveniment.

Les primeres hores de l’All-Star Weekend a Toronto tenen un protagonista clar: el fred (-5º). Tothom n’està pendent i tothom comenta si en fa més o menys que ara fa un any a Nova York. Qui no sembla gaire preocupat pel fred, ni per res més, és Kristaps Porzingis, el rookie letó dels Knicks, probablement la sensació de la temporada a la lliga. Aliè a les festes a les quals la resta de jugadors joves frisen per anar, dijous a la nit Porzingis va demanar servei d’habitació per sopar i va anar a dormir a l’hora que la majoria de jugadors començaven la gresca. Educat, centrat i amb accent sevillà -va jugar al Cajasol dels 16 als 20 anys-, Porzingis serà una de les cares del futur de la Lliga.

L’All-Star Weekend és més que un partit entre els millors jugadors del món: és un cap de setmana de festa, celebració, negoci i màrqueting. En diuen break però l’activitat és frenètica i hi ha poc temps per al descans. És més que un partit, però el partit en si és l’acte central que tothom espera. I sempre hi ha un moment, una jugada, que fa que valgui la pena.