Mentre míssils, bombes i drons sobrevolen el golf Pèrsic, les perspectives d'una guerra encara més devastadora al Pacífic s'estan reforçant. La desescalada de la nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina ha de convertir-se ara en la màxima prioritat mundial. Amb aquest objectiu, és essencial desmuntar un mite poderós que fa la guerra més probable: la idea que la Xina ha arribat a la prosperitat fent trampes.

La fusió recent de SpaceX i xAI, un espectacle financer rebut amb crits d'alegria dels de sempre, és un alleujament per als ulls adolorits. Més ben dit: és una visió per als ulls encara adolorits pel que van presenciar fa uns 25 anys, quan Wall Street va perfeccionar l'art fosc de les fusions corporatives i va enviar valoracions falses a l'estratosfera abans que tornessin a caure a la Terra. Mentre Elon Musk en treu profit, ens trobem mirant un defecte perpetu del capitalisme modern: un mercat sempre ansiós de comprar les seves pròpies il·lusions.

Aquest ha estat l’any en què s’han ensorrat els pilars que encara sostenien l’ordre de finals del segle XX, deixant al descobert el nucli buit del que passava per un sistema global. Tres cops han estat suficients.

Admetem per un segon la fantasiosa hipòtesi que a Europa li interessen els seus valors. Imaginem una Europa on els principis tan generosament inscrits en les banderes del projecte europeu (l’estat de dret, la dignitat de l’individu, el compromís amb l’autonomia estratègica) siguin alguna cosa més que una filigrana retòrica per pronunciar grans discursos a Brussel·les.

Estic segur que han sentit a parlar de l'extraordinària transformació de Grècia, de la seva metamorfosi de cas perdut a història d'èxit, de ser l'alumne més gandul d'Europa al millor de la classe. Però aquest article no és sobre Grècia. Va dirigit als europeus que poden patir el mateix que ha patit Grècia si se'ls enganya perquè imitin la història d'èxit grega.

Margaret Thatcher va dir que el problema dels socialistes és que, al final, se'ls esgoten els diners aliens. Però què passa quan als banquers se'ls esgoten els diners aliens, com sembla que passarà aviat? Podem acabar en un altre desastre financer o innovar per servir l'interès públic d'una manera que Thatcher hauria anomenat socialista.

Les reunions de primavera del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial solen ser tranquil·les i oblidables. Però aquest any no ha estat així. Alguns presidents de bancs centrals van tornar a casa amb una sensació de por visceral. Per quin motiu? El fantasma del projecte de la llei GENIUS sobre stablecoins (criptomonedes estables), que avança cap a la seva aprovació al Congrés dels EUA després de l'ordre executiva del 6 de març del president Donald Trump, que estableix una reserva estratègica de criptomonedes.

El neoliberalisme no era ni nou ni particularment liberal quan es va imposar fa cinquanta anys. El seu gran avantatge era la seva marcada desviació respecte del liberalisme clàssic: encara que rendia acatament als pensadors liberals, no compartia ni el seu mètode ni la seva idea del mercat. Avui ens trobem a punt d'una altra innovació ideològica igual de profunda.

Incorporar Ucraïna a l'OTAN després d'obligar Rússia a tornar a les fronteres anteriors al 2014 ha estat l'únic objectiu estratègic que els líders de la UE s'han permès considerar des de la invasió russa de fa tres anys. Per desgràcia, molt abans de la reelecció del president nord-americà, Donald Trump, aquest objectiu ja havia caigut al terreny de la inviabilitat. Feia temps que hi havia senyals que indicaven que les coses es posarien difícils.

Occident està en peu de guerra. El govern alemany treballa en una aplicació que ajuda la gent a localitzar el seu búnquer més proper. A Suècia es va publicar un pamflet de 32 pàgines titulat Si la crisi o la guerra arriben, i un altre de similar s'ha descarregat innombrables vegades a Finlàndia. Diaris venerables publiquen escenaris de jocs de guerra en què Rússia, amb el suport de la Xina, envaeix les illes àrtiques de Noruega.

Amb Donald Trump de nou a la Casa Blanca, els alts aranzels que s’ha compromès a aplicar a les importacions xineses no són la principal preocupació de la Xina. Els líders de la Xina entenen que els aranzels són més importants per a Trump com a moviments polítics i simbòlics que com a armes econòmiques per dificultar greument el creixement i el desenvolupament de la Xina.

Un grup d'experts centristes d'Europa, del Sud Global i, després de la victòria electoral de Donald Trump, dels Estats Units, creu que Occident està en declivi. Sens dubte, mai no s'havia concentrat tant poder en tan poques mans (i en tan pocs codis postals) a Occident, però això vol dir que el poder occidental està condemnat?

Reconèixer un estat palestí és un imperatiu ètic i és l'única manera d'aconseguir una pau justa al Pròxim Orient. Per convèncer el pròxim govern israelià que els palestins han de tenir plens drets polítics, cal que una nova onada de països reconegui formalment Palestina, com han fet Espanya, Irlanda i Noruega. Però perquè l'onada no quedi reduïda a un bassal de simbolisme performatiu, els partidaris de l'estat palestí han d'emfasitzar que no ha de ser ni el mirall d'Israel ni una manera de crear una barrera estricta entre jueus i palestins.

Fa tres setmanes, em van prohibir l’entrada a Alemanya. Quan vaig preguntar a les autoritats alemanyes qui ho va decidir, quan i amb quin argument, vaig rebre una resposta formal que, per motius de seguretat nacional, les meves preguntes no rebrien cap resposta formal. De sobte, vaig fer un ràpid salt mental a l’època en què tenia deu anys i veia Alemanya com un refugi de l’autoritarisme.

Europa s'ha tornat irreconeixible. Els defensors de la unitat europea solien celebrar la UE com un projecte de pau que oposava un esplèndid cosmopolitisme al nacionalisme, que, en dramàtica expressió del president francès François Mitterrand el 1995, “és la guerra”. Però molt abans que Rússia envaís Ucraïna, la visió europeista d'un camí pacífic cap a una prosperitat compartida havia començat a enfonsar-se. La invasió de Rússia no va fer més que accelerar la mutació de la UE en una cosa molt més desagradable.

Els presidents del Consell Europeu i la Comissió Europea, Charles Michel i Ursula von der Leyen, van assistir el 7 de desembre a la 24a Cimera UE-Xina per transmetre un missatge dur al president xinès Xi Jinping. Per a l'opinió pública europea i nord-americana, i amb el teló de fons de la nova Guerra Freda entre els Estats Units i la Xina, va semblar que els caps de la UE estaven augmentant la pressió sobre la Xina amb amenaces creïbles sobre quatre qüestions concretes, però és probable que a les autoritats xineses els hagi resultat més graciós que alarmant.

Els tranquils dies d'agost són un bon moment per reflexionar sobre l'any que ve. Mirant el meu calendari del 2024, les eleccions al Parlament Europeu són un dels grans esdeveniments. Malauradament, no em poden inspirar com ho van fer fa cinc anys.

L'any 2008, els europeus van guanyar, en conjunt, un 10% més que els nord-americans. El 2022, els nord-americans van guanyar un 26% més que els europeus. Aquesta setmana, el Wall Street Journal ha confirmat que els europeus s'estan empobrint no només col·lectivament sinó també privadament. Aquest formidable canvi es deu al nivell sense precedents d'austeritat que els governs europeus han infligit a les seves economies després de la crisi financera global del 2008.

La setmana passada ens va portar una bona notícia ben curiosa: la intel·ligència artificial ha permès a un grup d'investigadors desenvolupar un antibiòtic capaç de matar un superbacteri exòtic que havia desafiat tots els medicaments antimicrobians existents. Un algoritme generat per IA va mapejar milers de compostos químics en proteïnes clau d'Acinetobacter baumannii, un bacteri que causa pneumònia i infecta les ferides de manera tan greu que l'Organització Mundial de la Salut l'havia classificat com una de les tres “amenaces crítiques” per a la humanitat.

El meu pare era la personificació de l'individu liberal, una esplèndida ironia per a un marxista de tota la vida. Per guanyar-se la vida, venia la seva mà d'obra al cap d'una planta siderúrgica a Elefsina. Però aprofitava les pauses dels àpats per passejar alegrement pel pati a l'aire lliure del Museu Arqueològic de la ciutat, on admirava el descobriment d’esteles antigues que indicaven que els tecnòlegs de l'antiguitat estaven més avançats del que es pensava.