Aquest pròxim 12 d’agost hi haurà un eclipsi total de sol que es podrà veure ben a prop nostre. Serà visible al llarg d’una ampla franja transversal que travessarà la península des de Galícia fins a les Balears, inclòs un important territori de Lleida i les Terres de l'Ebre. Localitats exhaurides i preus astronòmics als hotels. Ens ho explica la Maria Àngels Gil, de Còsmik, la botiga del carrer de Viladomat especialitzada en astronomia. Fa mesos que venen ulleres protectores i com més s’apropi el dia ben segur que les vendes no minvaran. És una feliç coincidència, la de l’eclipsi. I l’any que ve i el següent també hi haurà eclipsis de sol visibles per nosaltres. Una sort! Exclama la Maria Àngels, que juntament amb el seu marit, Xavier Górriz, ja porten molts anys capbussats en un negoci que sembla extremadament especialitzat, però que s’adreça a una franja de públic més àmplia del que un es pugui imaginar. L’astronomia és popular? I tant que sí!

S’imaginen que avui, 2026, en un quiosc o un Good Coffe, entre l’oferta de revistes, col·leccionables, guies turístiques, mapes de la ciutat, cromos i joguines –els diaris de paper resisteixen en un raconet– poguessin comprar un joc de taula que en lloc d’estimular l’usuari a superar proves i paranys en terres llunyanes i regnes imaginaris, el fes transitar pel Raval per contractar serveis sexuals, esquivar navalles de proxenetes i pagar per no contraure la sífilis? S’imaginen que avui, 2026, hi trobessin una guia eròtica de Barcelona que els ensenyés les zones i els locals idonis per trobar els serveis d’una prostituta? Doncs això, que sembla ciència-ficció, era una realitat factible a la Barcelona de finals dels anys setanta i primers vuitanta.

Pot ser que entris a Ràdio Fabregat (Rosselló, 292) a comprar un parell de bombetes i surtis carregat amb una bona lliçó d’història. Però no la història dels llibres, no, la història que contenen els objectes, la vida quotidiana encarnada en andròmines casolanes que contenen memòria. Però, esclar, hi ha d’haver algú capaç d’interpretar-la i transmetre-la. Aquest algú es diu Antoni Fonoll i és l’ànima del negoci des del 1992, quan el fundador, Joan Fabregat, es va jubilar i ell se’l va quedar per mantenir-ne les essències intactes fins al dia d’avui. Té la botiga repleta de gènere.

És realment complicat passar per davant d’Aribau 84 i no quedar-se parat, embadalit, contemplant l’aparador de Fabre. I és habitual sentir-hi, mentrestant, comentaris sempre similars: “Quina botiga tan bonica”, “Quines joguines tan maques”, “Quin bon gust i quina calidesa”. Fabre és un petit paradís per aquelles persones que desitgen trobar un regal ideal per a un infant o un nen. Un regal ideal i una mica diferent. Treballen la literatura infantil i juvenil i les joguines de fusta i ecològiques, els jocs de taula, l’ajuda als aprenentatges i altres disciplines lligades amb l’oci, el lleure i allò tan important d’aprendre jugant. Parlem amb l’Eugènia Pujol, la seva actual responsable, implicada en el negoci des de l’any 2011, quan encara estaven al local de Rambla Catalunya. Des del 2015 es troben en aquest nou lloc tant de pas, en ple Eixample, proposant un oasi de calma. Un oasi carregat d’estímuls, això sí, amb un espai aprofitat al màxim en el qual costa que res t’embafi. D’això se n’ocupen les treballadores. Saben escoltar i assessorar. Això és molt important, destaca l’Eugènia. Penseu que l’ofici de botiguer en una jogueteria no és fàcil, ja que sempre –o quasi– qui entra a comprar mai vol res per a si mateix, sinó per regalar a algú altre. I cal afinar bé la punteria, tenir paciència, saber-se explicar i saber escoltar, detectar la peça idònia. Aquell puzle que segur que no falla. El joc de lletres per qui comença a escriure. El llibre per qui té dificultats d’aprenentatge. El retallable per qui ha de millorar la tècnica. Aquell mapamundi de dinosaures que segur que serà un èxit. O la lupa amb llum incorporada que farà servir inclús el pare del nen.

Singuerlín, tants anys passant per davant de la cotilleria del carrer d’Aribau 130 i tants anys repicant-me a dins el nom com si fos una campana. Pot ser que tingui a veure amb el barri de Santa Coloma de Gramenet? Era evident que sí, que havia de tenir-hi relació. I sí, esclar, ens treu de dubtes Pepita Simó i Singuerlín, que té 84 anys, treballa rere el mateix taulell des que en tenia 13 i conserva una energia i una eloqüència envejables. Sens dubte renovades perquè des de fa uns anys treballa braç a braç amb les seves netes, Marta i Maria, i té la satisfacció que s’hagin implicat tant en el negoci familiar. La Marta en serà la continuadora quan la Pepita decideixi plegar. Però diria que encara li queda corda per a una bona estona.

¿Un manyà pot ser també ferrer? Quina és la diferència entre un manyà i un serraller? Consultant les definicions dels diccionaris, sembla haver-hi consens en el fet que un serraller inclou la pràctica de manyà i de ferrer. Serraller: “Artesà o tècnic especialitzat en fabricar, reparar, instal·lar i ajustar panys, claus, forrellats i diversos objectes metàl·lics, especialment per a edificis i mobles”. Algunes definicions donen “manyà” com a sinònim. D’altres, en canvi, asseguren que un manyà és estrictament l’expert en panys de porta. Bé, sigui com sigui, al carrer de la Gleva número 2 trobem la serralleria La Gleva, que des de fa dotze anys és l’hàbitat quotidià de Javier Redonnet. Des del dia que va passar per allà i va veure que l’antic serraller que hi treballava estava a punt de jubilar-se i va acceptar traspassar-li el negoci. El Javier coneix l’ofici des de ben jove. Des que als 17 anys va fer un curset de soldador i va agafar-li el gust a la professió. Va treballar per compte d'altri durant uns quants anys, fins que va trobar aquest raconet al fantàstic barri del Farró i s’hi va establir per compte propi.

Marc Martínez acaba de fer seixanta anys i estrena pel·lícula, Balandrau, sobre el tràgic succés del desembre del 2000 al Pirineu. Hi interpreta el Siscu, el bomber voluntari de Camprodon que va liderar les tasques de rescat. Repassa la seva carrera, els inicis, la professió, l’emoció de la interpretació, el teatre com a escola imprescindible, els records de Tierra y libertad i Tot esperant Godot, la precarietat... i el llegat en el seu fill León, també actor.

Impacta entrar a l’obrador de la Bomboneria Pons, al carrer Olzinelles. És com deu vegades més gran que la petita botiga que es veu des del carrer. Carla Jodar, la responsable de gestió i comunicació del negoci, ens ensenya el magatzem on guarden les mones de Pasqua, a punt per ser exposades ja mateix. Una meravella de colors, de formes, de temes. Una filigrana del treball amb xocolata. Pokémon, Spiderman, Lego, Disney, Harry Potter, Star Wars, Stranger Things, K-Pop, Bluey, els Minions, el Mic, el Súper Mario, l’inevitable Barça i unes delícies en forma de moto, de futbolí, de gallina... Incomptables variables. Un estoc que arribarà aproximadament a les 2.000 figures de xocolata i als 7.500 ous de pasqua. És un autèntic espectacle que mobilitza una dotzena de treballadors fixos, més els eventuals en temps de les campanyes estacionals. La més forta és la de Nadal –poden arribar a tenir fins a vuit dependents a la botiga–, però la de Pasqua també deunidó. Aquests dies s’esprem el Sant Valentí –cors de xocolata per a tots els paladars– i ben aviat es farà el canvi de decoració per encarar la Pasqua a tot drap.

Potser no tothom n’és plenament conscient, però hi ha moltes maneres de pescar. A Casa Calicó, al carrer Àvila –al cor del Poblenou– se les saben totes des de sempre. Són un Fórmula 1 de la pesca, coneixen els secrets de la pesca esportiva de competició, la recreativa i la tradicional o alimentària. Les manies dels pescadors, les tàctiques per millorar la tècnica, els accessoris que et poden anar més bé, el que més li convé a un principiant i el que anhela el més expert dels pescadors.

100 anys dels cinemes Verdi s’han de celebrar com una festassa. I quina millor festassa que una ampliació de sales? Sembla una broma, oi? Doncs no ho és, no cal que ningú es fregui els ulls. Dins d’un farcidíssim programa d’actes, s’ha de destacar per sobre de tots que el supermercat veí dels Verdi es convertirà en dues noves sales. O sigui que l’estimat cinema del barri de Gràcia passarà de nou sales a onze. Xoca la notícia d’aquest viatge just a la inversa del que acostuma a passar des de fa dues dècades. Cinemes que tanquen i es converteixen en supermercats. Exemples? Doncs l’Urgell, potser el tancament més dolorós de tots. Però també l’ABC del carrer Balmes i la part posterior dels Lauren Universitat (abans Pelayo). I si no són supermercats, esdevenen franquícies, la llista és interminable: Alexandra, Fantasio, Publi, París... “És un acte de justícia poètica!”, exclama entusiasmat Adolfo Blanco, fundador i ànima d’A Contracorriente, que des de 2015 és la propietària dels Verdi i des de 2019 de tot l'edifici que els acull". Per això serà possible fer l’ampliació. Haurien fet aquest pas abans, però la covid va ser destructiva en molts aspectes, va truncar molts plans, també aquest. I ara, coincidint amb el centenari, ha arribat el moment. Un llibre commemoratiu, un documental, una exposició i projeccions i cicles especials formaran part també dels actes previstos pel centenari, la data oficial del qual és l’11 de febrer.

A Cafés Roure del carrer Comte Borrell de Barcelona, al cor de Sant Antoni, el cafè és una forma de vida. Des de sempre. Sense pretensions, sense modes, sense presumir d’aquella etiqueta avui tan de moda de “cafè d’especialitat” o “l’experiència del cafè”. Avui tot són “experiències”. Daniel Marín, l’actual propietari del negoci, li treu ferro i reivindica l’essència –mai més ben dit– del bon cafè.

Qui no sent fascinació per les botigues-porteria? En queden poques a Barcelona, però, si un rebusca una mica, encara en pot trobar un grapat. Són els comerços que ocupen una porció d’espai de la porteria de l’edifici. Petits perímetres que es resisteixen a claudicar al pas del temps. Ja fa anys que no se’n concedeixen llicències, però les que queden continuen injectant vida a un panorama comercial cada dia més repetitiu i desangelat. A Ciutat Vella en podem trobar unes quantes. Una d’elles és la Perfumeria Bonsuccés, al carrer del mateix nom, esclar, a tocar de la Rambla, un oasi de bon rotllo, caliu i també especialització.

“Un miracle”. Miguel Ángel Ortega ho té clar: que existeixi la seva llibreria Tesoros de Alejandría és un miracle. Va obrir fa dos anys al carrer de la Mare de Déu del Pilar, a dues passes del Palau de la Música, però l’ofici de llibreter li corre per les venes des de ben jove. De fet, aquesta és la sisena llibreria que regenta, entre Barcelona i el seu Valladolid natal. Entrar-hi és percebre de seguida una flaire inconfusible, aquella olor que només fan les llibreries de vell. És l’olor de les pàgines viscudes, de la memòria custodiada pel tresor més gran de la nostra (suposada) civilització: els llibres. Però Tesoros de Alejandría no és un contenidor, no és una llibreria low cost on cap de tot i hi regna el campi qui pugui. És un espai pensat des de l’amor al coneixement, a l’experiència de la lectura, a la varietat temàtica que pot oferir el món editorial, a les aficions, a les lectures de qualitat. Hi trobem literatura popular, grans autors, narrativa, art, filosofia, assaig, poesia, pensament... i també un espai interessant per a la passió gràfica, els gravats antics i el cartellisme. Però per què és un miracle la teva llibreria? “Una llibreria de vell oberta al públic? Apostar per això és un acte de rebel·lia, de militància, de coherència personal”.

L’Arca Barcelona és un temple del bon gust. Des de fa més de 50 anys Carmina Viñas i les seves filles, la Nina i la Carmina, treballen el vintage. Des de molt abans que aquí ningú sabés què era aquest concepte avui tan recurrent, tan incrustat dins del nostre llenguatge quotidià. El vintage aplicat a les peces de vestir, robes i complements de moda. Tot entre aproximadament el 1920 i el 1980, un arc temporal prou ampli per satisfer els gustos del seu públic fidel, i també de tots aquells que descobreixen per primera vegada la botiga del carrer dels Banys Nous. Fundada a mitjans dels anys 60 per la Carmina amb el nom L’Arca de l’Àvia i amb la personalitat de fusionar els orígens de les dues branques de la família: per la part paterna, el tèxtil, el món de la blonda, les mantellines i les puntes, i per la part materna, la tradició d’antiquaris. “L’Arca és la connexió dels dos influxos”, expliquen la fundadora Carmina i la seva filla Nina.

El Bagdad hi és sempre. Amb el seu cartell imponent, l’enllumenat quasi enlluernador, la inspiració òbviament aràbiga en els adorns i complements i la icònica imatge de la noia sortint de la llàntia d’Aladí. Són cinquanta anys de vida. Doncs sí, aquest desembre el Bagdad compleix mig segle. Avui és essencialment un reclam turístic, que alhora és un agent dinamitzador del barri on es troba, l’irreductible Paral·lel, l’avinguda dels teatres i la faràndula que ha viscut dècades millors, temps d’esplendor que molts desitgen fer reviure. La revitalització d’El Molino i l’etern projecte de reobertura de l’Arnau són epifanies encara no complertes. La Joana viu al veí carrer Vila i Vilà i recorda els temps en què el Paral·lel era un bullidor, un formiguer, un rusc d’energies en contacte. I el Bagdad? No hi ha entrat mai, però se l’estima igual com a part de la fesomia imprescindible del seu entorn quotidià de quasi tota la vida.

Que cap barri de Barcelona s’assembla a cap altre pot semblar una flagrant obvietat. I encara ho és més quan afirmem que en el cas de la Barceloneta aquesta òbvia certesa es quintuplica. L’Alfons Cánovas i el seu fill, també Alfons, són la segona i la tercera generació al capdavant de la joieria Cánovas, al número 16 del transitadíssim carrer de La Maquinista. Tal vegada serà casa seva l’últim reducte –o un dels últims— del comerç de proximitat –o de tota la vida, digueu-li com vulgueu— que queda en un barri tan especial, tan estimat i tan canviat com la Barceloneta. Queden, això sí, molts establiments de restauració emblemàtics –Salamanca, Chérif, L’Electricitat, La Bombeta, Can Ramonet, Cafè Salvador, La Cova Fumada, Casa Leo... la llista és prou llarga—, però la queixa dels dos Alfons és clara: “Ens hem quedat sols, al barri no hi ha sabateries ni llibreries i de botigues de roba en queda alguna de comptada”. Estan contents perquè el seu negoci va bé i es manté arreladíssim a la personalitat del barri. Han apostat per fer-lo créixer, per guanyar clientela, per adaptar-lo als nous temps, però alhora els queda la recança que la Barceloneta ja no és un barri per als veïns. “No s’ha fet cap esforç per protegir els comerços de proximitat, els emblemàtics, només fan que obrir supermercats, botigues de mòbils i restaurants iguals”, argumenta l’Alfons fill.

Qui era Josefina Güell? Potser és bona idea que ella mateixa es presenti: “Hola, em dic Josefina Güell Saumell. Vaig néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1925. El meu pare era ebenista i no li anava malament, però el 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, va haver de deixar-ho tot per anar al front. La meva mare es va quedar sola amb tres criatures: el Joan, l’Enric i jo. La pobra ho va passar molt malament i, a causa d’això, ens va posar interns en una escola a Tiana.

Hi ha botigues que no et planteges l’edat que tenen perquè sembla que no hagin d’envellir mai. Perquè formen part de la fesomia de sempre del seu entorn, de la seva ciutat. O això et sembla a tu. Em quedo parat quan l’Albert Mestres, fundador del negoci i encara avui al capdavant, em diu que són ja quaranta-sis anys de vida. El 23 d’abril del 1980, dia de Sant Jordi –millor dia impossible–, celebren l’efemèride com toca. Són un referent no tan sols de la venda de còmics, també de l’edició i distribució.

No està tan lluny el temps en què podrem il·luminar grans espais sense necessitat de tenir ni una sola presa de corrent elèctric. De fet, ja és força possible. Llums led amb imants o adhesius incorporats que es poden ubicar fàcilment i que porten bateria recarregable incorporada. Se'n venen moltíssims perquè resolen situacions abans complicades si no es disposava d’endolls o calia recórrer als empipadors allargadors. És un dels productes que a Monsó y Benet han multiplicat vendes. Ens ho explica Isabel Benet Monsó, l’actual responsable junt amb el seu marit Xavier i el seu cosí Jordi. Representa la tercera generació d’aquest irreductible de la il·luminació a Barcelona, que ocupa quasi tota la superfície d’una de les cantonades de Muntaner amb Consell de Cent. La quarta, l’Anna, la filla de la Isabel i el Xavier, també hi està implicada. Es troben immersos en plena campanya de vendes de Nadal i els deu treballadors de l’empresa treuen fum. Quin és el producte estrella de temporada? Ui, n’hi ha diversos. En general, tot el camp de les llums de Nadal. Des de les que es posen a l’arbre, al pessebre o a sobre el moble de l’entrada fins a les cortines de llum que adornen aparadors, separen els espais del restaurant o donen la benvinguda a l’oficina.

Potser guardeu a la memòria aquell càntir de ceràmica que adornava el prestatge de la sala d’estar dels vostres pares. O les orenetes que sempre volaven a la paret de la terrassa o del balcó dels avis. Potser us ve de gust fer revifar aquell record, fer-lo tangible a casa vostra o regalar-lo als vostres fills perquè els fa i us fa il·lusió que un objecte de decoració faci present una absència molt present. Doncs us podeu acostar a Ceràmica Villegas, al carrer Comtal a tocar de Via Laietana. Ho trobareu tot en ceràmica tradicional. També aquesta mena de desitjos. L’Eva Villegas és la segona generació de la família que se’n fa càrrec i és molt interessant sentir-la parlar –també al Pedro que coneix molt bé la clientela que entra cada dia– sobre els gustos dels barcelonins i dels turistes pel que fa al fascinant món de la ceràmica. Sorprenen quan t’expliquen que d’ençà de la pandèmia han recuperat amb força la venda de càntirs, un objecte molt associat a l’imaginari artesanal català i que feia anys que no venien, o molt testimonialment. Per què ha passat això? “Segurament perquè el confinament va despertar ganes a molta gent de tornar als orígens”, destaquen l’Eva i el Pedro. Tornar als orígens també vol dir en aquest cas, treure la pols als records, valorar més el llegat del passat.