<![CDATA[Ara.cat - Toni Sala]]> 10 <![CDATA[L'ecologia i la llei de la selva]]> De vegades em pregunto si els consellers s’estimen l’objecte de la seva conselleria. S’estima l’educació, la consellera d’Educació? S’estima la llengua, el conseller de Política Lingüística? S’estima la cultura, la consellera de Cultura?

]]> <![CDATA[La intel·ligència i l'artifici]]>

És molt famós que, al començament del cine, quan es projectava L’arribada d’un tren a l’estació i a la pantalla la locomotora s’acostava, els espectadors s’aixecaven espantats de la cadira perquè es pensaven que el tren estava a punt d’envestir-los. Ara mateix, en un xat, també som incapaços de detectar si conversem amb un robot o amb un humà. Però igual que vam aprendre a distingir entre el tren real i el filmat, aprendrem a separar la intel·ligència artificial de la intel·ligència.

]]> <![CDATA[Barques en terra]]>

Visc a la costa i surto a caminar sovint pels afores. Gràcies a aquestes passejades, amb el temps he anat descobrint aquí i allà una flota dispersa de barques de secà fondejades a terra, com si això fos l’Atlàntic i hagués baixat la marea.

]]> <![CDATA[El cementiri lliure]]>

L’altre dia es va morir en Llibori, una presència essencial, que donava caràcter i orgull a Sant Feliu. No el vaig conèixer personalment, però ensopegar pel carrer la seva figura alta i paradoxalment discreta, amb cabells llisos i llargs i bigoti, era alguna cosa més que veure el gran cantant de Quercus, la banda de rock que feia “música de roca”, fundador de l’enyorada Colla Jacomet i capaç de compondre tant Vell pescador com L’última havanera, que realment ho va ser. Cantava a la manera fosca, irònica i radical de la Velvet. “Caballero de la triste figura”, el presentava Jordi Riera, un altre gran cantant de la Colla Jacomet.

]]> <![CDATA[Escriptura zombi]]> Des d’ara, aquesta columna passarà de ser setmanal a sortir cada dues setmanes. No cal dir que em sap molt de greu després de més d’una dècada de periodicitat constant, però què hi vols fer.

]]> <![CDATA['Quanta, quanta guerra...']]>

Rodoreda és de tan bona fusta... Vivim, a més, uns temps ideals per entendre-la. A l’acte inaugural de l’exposició Rodoreda, un bosc, al CCCB (important no perdre-se-la), la comissària, Neus Penalba, va dir que Quanta, quanta guerra… concentra tot Rodoreda, i aquest comentari, venint de qui ha escrit un estudi impressionant sobre La mort i la primavera, m’ha dut a rellegir Quanta, quanta guerra… 

]]> <![CDATA[Suro des Llop]]> La fred i la previsió de nevades van fer marxar els forasters aquest cap de setmana. Els carrers estaven buits i la mar era tan llisa que un bot que sortia del port va semblar que la sobrevolava. Hi anava un sol home. Potser li passava com a mi, que, anant-se fent gran, se li havien anat morint els familiars i ara als dinars de Nadal i de Reis són molt pocs.

]]> <![CDATA[Uriços]]>

“Tan bé que s’ho havia passat el teu onclo, amb el trajo de submarinista i el fusell –diu la meva tia–. Ara no pescaria ni amb canya. Ha vist com s’ha anat buidant de peixos el mar, i ho troba un crim”.

]]> <![CDATA[Capvespre mig segle després]]> Em miro la badia de Sant Feliu des d’un balcó de la casa on vaig néixer. Me’n recordo de mi mateix aquí davant, a la sorra, quan tenia sis anys, corrent al límit de l’aigua amb la Daina, una pastor alemany juganera, just a la mateixa hora del capvespre, sortint de col·legi, just abans que es fes fosc.

]]> <![CDATA[La paraula]]> Som al cim d’una muntanya pelada, sobre un abisme. A baix de tot veig el riu prim com una agulla i l’estany d’alta muntanya. Riem satisfets d’haver arribat per fi a dalt; semblava que no podríem. Ens relaxem, deixem a terra les motxilles. La persona que m’estimo i que m’ha animat a fer l’excursió camina satisfeta per la roca, busca un lloc per seure arran del precipici i contemplar el paisatge, em mira somrient, s’allunya una mica potser perquè jo pugui fer-li una foto, s’ajup per seure a la roca, i la roca està humida o ha fet un mal gest, rellisca i cau i desapareix avall cap a l’abisme. És instantani, desapareix i només queda a l’aire una paraula de sorpresa i de rebuig, i la consciència encén aquesta paraula des de la primera ema fins a la vocal neutra final: merda.

]]> <![CDATA[Al Ridaura]]> Emboscar-me per sota una pluja d’arbres, netejar-te de notícies i opinions interessades, jo que vaig créixer a la desembocadura del Ridaura vaig remuntar-lo a peu l’altre dia, sortint per Llagostera i trescant amunt, d’unes ruïnes de molí a les altres, la tardor és molt millor com més freda i més solitària, la meva consciència va ser la consciència ara d’un vern, ara d’un gaig, ara d’una arrel, la consciència d’un camaleó amunt pels camins que ressegueixen el Ridaura ensotat emmirallant-lo per sobre, jo trepitjava fulles que per als ulls eren pètals i per a l’orella i els peus eren crostes de pa, i el camí estava fet del meu propi fang, la terra al cul de les basses com carn macerada, i a sota de cada suro hi havia una congregació de glans amb les closques marrons i lluents d’escarabat jove, i vaig sentir caure una gla a darrere meu, un dit de fusta del bosc que s’havia desprès del didal i m’havia fet un toc sonor a l’esquena, el suro s’havia mogut a la seva manera, ells caminen així, un pas endavant cada gla que germina, els arbres volien seguir-me, s’estiraven, es vinclaven, es tensaven, els troncs treien múscul, les venes d’heura s'inflaven, els pollancres obrien els braços mirant de volar, eren mans i expressions, i hi havia fulles que s'arrencaven d’una alzina i travessaven el camí volant per davant meu i anaven a clavar-se entre les fulles d’una altra alzina, però no eren fulles, eren ocells, totes les fulles eren ocells, el bosc se’n volia anar volant i no podia, arbre per arbre s’arrapava al cel amb la mà, lligava amb les cordes dels troncs el cel a la terra, i vaig fixar-me en els mitjons, camals i genolleres de molsa que duien els arbres, fina com tel o gruixuda com de vellut, les pedres fetes coixins tous, verds del verd que els arbres havien perdut com peixos transparents que perden l’escata de fulla i només veus l’espina, i vaig arribar per un corriol a un salt d’aigua que regalimava per una gran roca negra de carbó moll que tenia la forma d’un crani i gotejava sobre la llera fina, i de cop el sol va omplir els arbres de monedes d’or, la vegetació va daurar-se, una mica borratxa, com si pel Ridaura baixés xampany, les fulles dels verns balderes i a punt de caure eren efervescents i els ocells mateixos, sent d'or, volaven, fins que les falgueres van tornar al seu color i l’aigua aturada va esquerdar-se altre cop amb el reflex de branques pelades entre clapes de confeti verd i vermell de fullaraca que hi flotava, i jo a dintre uns budells que em digerien, amb l’escriptura arrapada com l'heura a la columna d’un tronc.

]]> <![CDATA[La responsabilitat i la democràcia]]>

Ningú ja s’estranya que persones com Mazón arribin al poder, i no és honest estirar-se els cabells ara que és massa tard. Després de les denúncies de censura, finalment s’ha pogut veure el documental Alerta inundable, que denuncia com les pressions a l’ACA han permès edificar en zones inundables. Qui havia de protegir-nos donava els permisos. El programa acabava amb aquesta frase d’una professora de geologia: “No s’hi val a jugar amb el risc dels altres per omplir-me jo les butxaques”.

]]> <![CDATA[Romanyà]]>

Pujo a Romanyà després de rellegir La mort i la primavera. Rodoreda va escriure aquesta novel·la a Ginebra a principis dels seixanta. A Romanyà només va repassar-la abans de morir. “Espero que amb el fred aquestes ganes tan senyores [d’escriure] tornin i que en un tres i no res enllesteixi un llibre molt esgarrifós”, escriu a Marta Pessarrodona el setembre del 1981. (Fa pensar en Kafka dient a Felice que ha escrit una història “bastant terrorífica. Es diu La metamorfosi i et faria una por horrorosa”.) “Vaig donar per enllestides vint-i-cinc pàgines i em vaig cansar tant que em vaig dedicar a reposar”, li escriu un mes després.

]]> <![CDATA[Clapés]]> L’enganxo al cotxe o fent alguna feina manual, o les nits que em costa dormir. Més que una veu, és un to que acompanya aquests anys d’un país tan necessitat de recers i refugis, d’espais on, perquè n’hi ha pocs, va a parar-hi la intel·ligència. L’èxit és quan l’amfitrió –un editor, un director de teatre, el realitzador d’un programa– té autoritat per aixecar el nivell dels que s’hi acullen. Al programa de Toni Clapés, els entrevistats, els col·laboradors o els imitadors s’hi tornen més brillants. És instructiu escoltar en altres programes les mateixes veus que participen en el Versió RAC1 per veure com el nivell d’un col·laborador puja en un lloc i baixa en els altres. No m’interessen el cinema actual ni les tafaneries del cor, però a Versió RAC1 és diferent. I viceversa, m’interessen la literatura i la política, però trobo insuportables molts programes que hi estan dedicats i que fan veure que parlen de literatura o de política però en realitat parlen de cine actual i de tafaneries del cor.

]]> <![CDATA[Lloret]]> Tots són iguals, deia el meu avi, que havia passat la guerra. Es va morir, i la meva mare també deia que tots eren iguals. També es va morir i, llavors, l’altre dia, em vaig sentir a mi mateix dient en una conversa: tots són iguals. Els últims temps la frase s’ha escampat de la política a les discussions literàries, inunda els carrers i les botigues. "Tots són iguals" s’aplica igualment a àmbits públics i privats. "Tots són iguals" és un senyal de fatalisme i cadena.

]]> <![CDATA[Maquinada]]>

Al migdia he estès una maquinada de roba blanca. És agradable penjar-la, perfumada i molla, fresca i carnal, depurades no les peces sinó el seu ús, com la bugada després d’una malaltia, com si penjant llençols i coixineres hagués penjat les nits passades entre ells, i penjant la samarreta hagués penjat el vespre que me la vaig posar per a un sopar amb els amics, i penjant els pantalons hagués penjat l’excursió de l’altre dia a muntanya, poc lluny perquè la gossa s’ha fet vella i no segueix.

]]> <![CDATA[Derelicte]]> Alguna vegada he escrit aquí sobre les lloses, aquests pics de les serralades de roca a sota mar, que no arriben a fer illots perquè han quedat a pocs pams de la superfície i només s’arriben a veure quan fa temporal i l’onada baixa. Les lloses són planes, de la mida d’una taula, i és divertit anar-hi nedant i aixecar-s’hi dret a sobre. No és fàcil, la mar ha d’estar plana i et claves als peus els musclos, petxines i caragols, però, si te’n surts, has fet un cim. Amb l’aigua fins als turmells, t’estàs palplantat sobre la gran esplanada marina, i tot són vistes.

]]> <![CDATA[Nacions]]> Com els imants, uns llocs atrauen unes persones. Per això cada any em passa igual quan l’allau turística es drena. Vaig a la biblioteca i me’l trobo, vaig a la fruiteria i és a la cua, vaig a l’estanc i també hi és, comprant un número. Me’n vaig a la muntanya, als afores, i el veig de lluny, que camina solitari amb un paraigua negre obert per protegir-se del sol i una bossa plena de pa, i s’ajup als tombants del camí i deixa molles als ocells.

]]> <![CDATA[Multes]]>

No hi ha llibertat sense risc. Precisament em ballava pel cap aquesta idea quan va arribar-me una carta, i era una multa. Sempre ve malament, una multa, per merescuda que sigui, però els últims temps jo diria que encara és pitjor. Conduint per una altra ciutat, vaig equivocar-me de carrer i es veu que vaig entrar per un de prohibit a la circulació. Fins ara no ho he sabut. Com és que no ho vaig veure? Potser estava mal senyalitzat? Tant és, perquè la multa funciona amb xantatge: si pago de pressa i renuncio a protestar em faran un descompte del cinquanta per cent. Com que recórrer és complicat i segurament no em donarien la raó, m’inciten a pagar i a callar. No és gaire edificant.

]]> <![CDATA[Setmana del Llibre]]>

L’any passat, com que la Copa Amèrica tenia prioritat, van traslladar la Setmana del Llibre del Moll de la Fusta al passeig Lluís Companys. Anant-hi ara, vaig pensar en aquesta jerarquia en relació al destí que Trump preveu per a Gaza i la seva població una vegada sotmeses: dedicar-les al turisme.

]]>