El ritual es repeteix un parell de cops cada curs des de ja fa molts anys. S’esbomba arreu que una associació ha convidat a la Universitat Autònoma de Barcelona un polític d’extrema dreta o afí, ja sigui Rosa Díez, Cayetana Álvarez de Toledo o l’últim d’aquesta sèrie, Vito Quiles. El dia fixat, les associacions estudiantils d’extrema esquerra ja s’han organitzat per rebentar l’acte i impedir que es pugui dur a terme la presumpta conferència. Els Mossos d’Esquadra han d’intervenir per evitar enfrontaments més violents. (Alguns dels policies, per cert, colpegen els estudiants amb una ràbia gens dissimulada.) Després, tothom cap a casa i au, tal dia farà un any.

La majoria de les primeres anàlisis sobre Lleó XIV diuen que el nou papa continuarà les reformes de Bergoglio i que el sector més conservador del conclave n’ha sortit ben escaldat. A risc d’equivocar-me, perdoneu que discrepi.

L’elecció de Lleó XIV planteja moltes incògnites sobre el futur immediat de l’Església. D’entrada, cal dir que els cardenals no han tingut en compte algunes pràctiques no escrites de la història de la Santa Seu, com que rarament es trien successivament dos papes provinents d’ordes religiosos –Bergoglio era jesuïta i Prevost, agustí– o que, per salvaguardar millor la independència de l’Església, no s’elegeix un pontífex d’una superpotència. Tanmateix, atesa la rapidesa del conclave, sembla clar que això no és casual i que a les reunions prèvies ja es devia forjar un consens ampli entorn del cardenal Robert Prevost.

Des que va morir el papa Francesc, les cases d’apostes han habilitat un espai als seus webs perquè, a més de pronosticar qui guanyarà un partit de futbol o una cursa de cavalls, tothom pugui jugar diners augurant quin cardenal serà papa. Aquestes multinacionals, sempre atentes a les ocasions de negoci, saben que, a priori, aquest conclave es preveu llarg i incert.

El 2013, la revista Time va designar el nou papa Francesc Persona de l’Any. El cardenal Jorge Bergoglio havia sorprès l’opinió pública mundial. No només per ser el primer pontífex jesuïta i americà, ni perquè, amb la renúncia de Benet XVI, hi hauria dos papes vius, sinó perquè la seva actitud va impactar en tothom. En sortir al balcó de la plaça de Sant Pere, Francesc es va inclinar i, referint-se a ell mateix com a bisbe de Roma, va demanar humilment la intercessió de la multitud. Un petit gest eclesialment revolucionari! Després va refusar desplaçar-se en cotxes luxosos i viure al Palau Apostòlic, parlava d’“una Església pobra entre els pobres” i deia que volia “pastors amb olor d’ovella”. El seu primer viatge va ser a l’illa de Lampedusa, per cridar l’atenció mundial sobre els milers d’immigrants que encara avui moren a la Mediterrània.

Com aquelles pel·lícules que, amb un gir de guió inesperat en l’última escena, transformen el sentit de tot l’argument, el pontificat de Benet XVI ha quedat eclipsat pel seu final sorprenent.

Com en la crisi de l’any 2008, tornen veus que blasmen el paper dels funcionaris. Es popularitza la noció d’un estat funcionarial despietat que obliga a tancar negocis, insensible al patiment dels milions de treballadors que perdran els seus ingressos. Aquesta imatge, a més, sembla ratificada per situacions del tot intolerables, com les deficients gestions que han fet el SEPE i la Generalitat dels ajuts als treballadors i als autònoms o els rastrejadors que, en soc testimoni, quan truquen a les persones que han estat en contacte amb malalts de covid, proposen concedir deu dies de baixa laboral amb una gran lleugeresa. Així, és fàcil oposar artificiosament un sector públic parasitari i un sector privat emprenedor escanyat sense cap remordiment pel primer.

Desapareguts –o només en hibernació– els kremlinòlegs, que escodrinyaven cada any la disposició dels manaires de la Unió Soviètica a la tribuna de les celebracions de l’1 de Maig, potser l’únic grup de periodistes especialitzats en descodificar els senyals, a voltes força hermètics, que provenen d’una capital europea són els vaticanòlegs, gremi de llarga tradició a la premsa italiana.

Els diaris s’omplen d’articles sobre les conseqüències socials, econòmiques i sanitàries de la pandèmia del covid-19, que seran, sens dubte, duradores i profundes. Tanmateix, crec que del que ha passat aquests dies en podem treure també, malgrat la immediatesa del que hem viscut, algunes conclusions sobre les pautes de comportament personal.

Aquests dies de confinament forçat, els pares d’infants en edat escolar s’han d’empescar tota mena de recursos per lluitar contra l’avorriment i les baralles entre germans. Però entre aquests nois i noies hi ha una diferència. Alguns passen força hores fent els deures que el seu professorat els envia per internet. N’hi ha que irònicament diuen que treballen més ara que quan anaven a escola! D’altres, en canvi, deixen passar les hores enganxats a la tele, la Play o les xarxes socials, a voltes per desesperació dels seus progenitors.

La polarització política a Catalunya sembla disminuir en els darrers temps, però la convocatòria imminent d’eleccions amb els partits independentistes dividits i els unionistes competint per veure qui la diu més grossa pot fer obrir altra vegada la caixa dels trons. Certament, al llarg dels últims anys s’han acumulat motius suficients perquè el teixit social es vegi corcat pel desencís i la ràbia dels dos costats. Però prolongar l’impàs actual només pot dur-nos a augmentar la incomunicació entre ells i a fer que sigui encara més difícil trobar una sortida d’aquest atzucac. En aquest sentit, l’establiment d’una taula de diàleg polític és una bona notícia, tot i que, torpedinada des de totes bandes, caldrà veure si pot sobreviure a mitjà termini.

Iara, Cervantes. La premsa, sobretot la de Madrid, ha presentat com una grandíssima descoberta històrica allò que totes les biografies del genial escriptor ja deien: que està enterrat a l’església del convent de les Trinitàries Descalces de Madrid.