Ahir apareixia en aquest diari una columna d’opinió sobre el Marc general per a la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència universitària publicat per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU Catalunya). Com a integrant del grup d’expertes amb l’encàrrec d’elaborar aquest document, agraeixo a l’autor de la columna la seva difusió i a l’ARA l’oportunitat de rèplica davant la representació desinformada i errònia d’una política que beu d’un mandat del Parlament de Catalunya (la llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes) i que ha estat reconeguda com a bona pràctica per l’European Institute for Gender Equality (l’organisme especialitzat de la Unió Europea per promoure la igualtat).

La igualtat efectiva i el dret de les dones a viure lliures de violència continuen sent promeses fallides de la democràcia. La percepció d’una creixent igualtat -l’anomenada fal·làcia de la igualtat- coexisteix amb diferents formes de discriminació, subordinació, explotació i violència envers les dones que massa sovint passen desapercebudes. Això passa perquè aquestes formes de discriminació es produeixen (i reprodueixen) a partir de pràctiques informals i biaixos implícits profundament arrelats en el funcionament quotidià de les organitzacions i de les institucions. De fet, l’avenç en la igualtat no és lineal, sinó que la possibilitat de retrocedir és sempre present si no es manté com una prioritat en l’agenda política, econòmica i social. Així ho va evidenciar a principis d’aquesta legislatura la fotografia d’una mesa del Parlament integrada per sis homes i només una dona, malgrat que les diputades ocupen actualment el 43% dels escons.

La violència masclista és un problema estructural de les societats patriarcals que es manifesta en tots els àmbits de la societat, també en la vida política. Hi ha múltiples indicadors que ens alerten sobre aquest fet.

El dret a decidir el futur de Catalunya mitjançant un referèndum s’ha presentat dins el món sobiranista com una qüestió de democràcia. Així mateix, el sí al referèndum o la independència es presenta no com una finalitat en si mateixa sinó com un mitjà. Es tractaria també d’un projecte democràtic que vol fer de Catalunya un país socialment més just. En aquest context, cal posar sobre la taula la qüestió de quins són els grups que estan en una posició d’avantatge o de desavantatge a l’hora de definir les aspiracions del nou país i, per tant, quins interessos i necessitats poden ser prioritzats o invisibilitzats. Això també és aplicable al camp del no en la seva defensa de l’ statu quo territorial.

Fa unes setmanes esclatava la polèmica amb la publicació d’un monogràfic de la revista del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Arbor (núm. 778, ¿Hay mujeres más allá del feminismo? ), dedicat a presentar els “sostres de vidre” en la carrera acadèmica com un “tòpic desfasat”. La mobilització d’investigadores del CSIC i de l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT) va forçar la dimissió del director de la revista, però el monogràfic encara no ha estat retirat.