Acasa no hi havia llibres. Només els de l’escola, amb les cobertes folrades, i alguna d’aquelles col·leccions pseudoenciclopèdiques que s’editaven en els anys setanta: Dime Qué, Dime Quién, Dime Cuándo, Dime Dónde, Dime Por Qué...

El Lluís tenia un tresor. Abans de morir, l’àvia li havia regalat una capseta i ell la guardava en un lloc secret de la seva habitació. Ningú no en tenia notícia, perquè només la treia de l’amagatall quan el deixaven sol a casa. Hi guardava coses que no podia descriure amb paraules. Coses indescriptibles, vaja. Com que només ell coneixia l’existència de la capseta, tot el que hi havia dins era com si tampoc no existís. Però de coses n’hi havia. Sempre que li convenia el Lluís obria la capseta i n’agafava algunes. Petites. Poderoses. Indescriptibles. Se les posava a la butxaca i sortia al carrer amb forces renovades. Passejava incansable, cada dia per camins diferents i sense repetir-ne mai cap, com si volgués dibuixar un laberint pels carrers de la ciutat. Repartia els continguts de la capseta amb una generositat impròpia de ric i després, abans d’emprendre el camí de tornada cap a casa, començava a agafar coses que trobava per aquí per allà amb una desídia impròpia de pobre. Feia i desfeia. Les bescanviava, perquè totes les coses que arreplegava eren tan indescriptibles com les que abans havia escampat. Hi havia tardes que tornava amb les butxaques plenes. Si ja hi havia algú a casa esperava que tothom dormís per fer recompte de les troballes. Després, invariablement, les entaforava a la capseta i se n’oblidava fins que tornava a sentir el desfici.