S’han acabat les gesticulacions exagerades; les paraules tan solemnes com buides i evaporables, i les imatges postisses que ens han acompanyat durant les últimes setmanes. Serà el moment de preguntar-se si l’espectacle, les fotos de candidats, els cartells i eslògans, les pancartes i tanques publicitàries i fins i tot la propaganda electoral enviada per correu postal a les llars... han sigut útils; si la campanya ha estat a prop d’aquella gent que dubta, que no ho veu clar i que té por, o si, en canvi, ha estat pensada més en clau d’espectacularitat, de grans titulars i imatges per reforçar els mateixos lideratges. Començarà el balanç de si ha sigut la campanya de la nostra vida.

D'aquí unes hores acaben les gesticulacions, les paraules, els sons i les imatges exagerades i postisses que ens han acompanyat durant les darreres setmanes. Això explicaria la percepció que, des de les campanyes –i les respectives ments pensants–, sovint no consideren adultes les persones a qui es dirigeixen.

Miquel Iceta, candidat del PSC al 27-S, presumia aquest dies que "l’únic element realment federal de l'Estat" és l’escut de la bandera espanyola que Pedro Sánchez va portar a Catalunya. Iceta parla clar i té el do de dominar l'art de ser el forat negre de l’escena que atreu tota l'atenció al seu voltant. La simplicitat i la contundència de la honestedat: 37 anys després de la unificació del PSC –PSC Congrés, de Joan Raventós; PSC-Reagrupament, de Josep Pallach; i la federació catalana del PSOE, de Josep Maria Triginer- per admetre que som on érem el 1978 en termes federals i que el PSC d'avui és allò més semblant a la federació catalana del PSOE.

Un estat que presumeix i treu pit quan la humilitat seria la millor consellera; que marca múscul però s’amaga darrere les faldilles de la mare -estats més poderosos- per reafirmar-se internament; un estat que simula fortalesa però que diplomàticament té un pes molt poc determinant; que no admet la diferència ni el diàleg sinó l’amenaça, la por i el càstig. Tot i que l’Estat és l’actor més poderós -té la força de les institucions, els poders financers i la maquinària de comunicació al seu servei-, té por. El model d’estat viu una crisi de no retorn, i el més preocupant és l’absència d’alternativa i models compartits il·lusionants i integradors en l’horitzó.

No som amants del fenomen de les batusses parlamentàries, però tenim episodis que delaten el nivell de la nostra cultura política. García Albiol agredint un manifestant, Pere Navarro assegurant que va ser agredit, Jordi Cañas fent bullying al Parlament, Arrimadas sent poc educada en els debats amb els oponents, el públic i ella mateixa. Aquestes reaccions són la resposta reflex de la por davant de situacions percebudes com una amenaça, un perill o un atac. Acollir, comprendre i estimar la por -d’aquells que es refugien en el discurs etnicista, de l’odi i l’amenaça- per desarmar-la pot ser el gest definitiu. Deia la Mare Teresa: “La pau comença amb un somriure”.

A l'antiga Grècia, l'agon era la disputa dialèctica argumentada entre mirades contraposades d'un mateix esdeveniment que tenia lloc davant un professor, un jutge o un cor. D'aquí en surt la paraula protagonista –amb agon incorporat–, que era la persona que intervenia en primer lloc, o que fos Antígona –també amb l'arrel incorporada– qui s'hagués de defensar del càstig a què la volia sotmetre el seu oncle Creó. Avui continuem anomenant debats als debats electorals, però en realitat no ho són:

Minuts abans de comparèixer davant el món i anunciar els acords de pau entre Israel i Palestina, un dia de tardor del 1995 al Jardí de Roses de la Casa Blanca, tot estava a punt per viure una jornada històrica. Va ser aleshores quan el president Clinton va sentir –un altre cop– enrenou entre les dues parts que, reunides al despatx del cap de gabinet del president, estaven enllestint els darrers detalls de l'acord. El motiu era que, entre els mapes que estaven signant, una carretera cap a Jericó que envoltava un monument cristià era reclamada per Arafat i alhora Rabin defensava que era seva. "Folks, va exclamar Clinton.

“El futur no és un regal, és un èxit” (Robert F. Kennedy). Les campanyes guanyadores es basen en la segmentació del votant: grups demogràfics, econòmics, religiosos i lingüístics. La interacció, missatges i compromisos públics diferenciats adreçats singularment a cada segment social, són essencials per cohesionar la coalició més inclusiva dels diferents grups socials. Sortir de la cova de la comoditat dels partits per abraçar veus anònimes que dubten i tenen por marcarà la diferència. Permetria afrontar preguntes incòmodes, proposar respostes inclusives, certeses i pedagogia, crear complicitats tot i les discrepàncies i explorar àmbits on hi hagi coincidència.

"El futur no és un regal, és un èxit", deia Robert F. Kennedy. Futur, també és guanyar. I en l'article d'ahir defensava que la campanya electoral del 27-S té molt de conservadoraconservadora,malgrat les apel·lacions públiques al moment, les majories i les eines excepcionals. Conservadora, perquè -gairebé- totes les campanyes estan buscant la comoditat de jugar a casa, entre aplaudiments dels convençuts, tot i que que el vot decisiu correspon a les persones que encara avui dubten. Aquestes persones no es troben als mítings dels partits. Son al carrer anònim, sense càmeres. I els líders públics de les campanyes encara ni els estant escoltant ni els busquen.

"La majoria de polítics fem allò que és més fàcil, parlar amb persones que pensen com nosaltres. La gran diferència resideix en aquells que intentem comunicar-nos amb les persones que no pensen com nosaltres". La reflexió és de Bernie Sanders, el senador -independent- de l'estat de Vermont de 73 anys que està eclipsant les primàries demòcrates a les eleccions presidencials nord-americanes de 2016.

“Si no pots somriure quan t’alces després que t’hagin tombat al ring, mai podràs guanyar l’oponent”, deia Eisenhower. Ana Pastor exhibint mancances professionals i donant lliçons; el Madrid oficial rebent Romeva amb hostilitat; la Junta Electoral fent de partit polític decidint què és informació i què propaganda electoral; les televisions públiques i privades de l’Estat informant del procés des dels prejudicis, la sospita i invisibilitzant el sobiranisme... Es pot entendre que la resposta emocional sigui la queixa, però reforça la fragilitat i esdevé una gesticulació estèril. Canviar queixa per més somriures, generositat i humilitat és la prova que es pot guanyar.

El president nord-americà Dwight D. Eisenhower explicava al seu nét allò que li deia el seu entrenador de boxa a l'acadèmia militar de West Point: "Si no pots somriure quan t'alces després que t'hagin tombat al ring, mai podràs guanyar l'oponent". L'expressió es feia extensible a les connotacions del camp de batalla real. Si ho extrapolem a la campanya electoral del 27–S:

Suma: l’actualització de la versió moderada del partit; candidata nova -nova ànima?-, dolçor i candidesa d’actituds, discursos, missatges i imatges.

Temps era temps, durant la legislatura passada –la novena, del 2010 al 2012–, C's competia amb Solidaritat per ser l''enfant terrible' de la mala educació al Parlament de Catalunya. La nova política del moment prenia cos i fluïa l'ADN respectuós, conciliador i assertiu de l'il·lustre Jordi Cañas. Eren els temps de denunciar la conxorxa dels mitjans públics catalans i les escoles per "adoctrinar" i inocular el virus de l'odi a Espanya a les generacions més joves, d'esbombar la "persecució" catalana del castellà, del clàssic les ambaixades "sospitoses" i també de la conspiració del "règim" oficialista per "silenciar" el partit d'Albert Rivera als mitjans públics.

Suma : Albiol té un Estat al darrere, n’és el nou delegat del govern de facto i representa el hard-power del leviatan; la gestió agressiva del conflicte i de la comunicació acomplexa els adversaris.

L'estructura i la jerarquia dels partits estatals estableix que les franquícies territorials deuen la seva existència als interessos de la matriu. Quan els objectius no es compleixen i, a més, es resta i es compromet "l'interès general", es posa en marxa la maquinària de substitució per obrir una nova etapa. És el moment de les decepcions, sortir per la porta discreta –i obedient– del darrere i agrair els serveis prestats fora dels ulls públics.

Era el partit que gairebé ho era tot a Catalunya. Va substituir el seus adversaris eterns a la Generalitat, manaven a les principals ciutats del país i el PSOE feia un nou interinatge a La Moncloa. En un moment determinat, les veus plurals necessàries –com ara s'anomena l’existència de posicions diferents dins el PSOE sobre Catalunya– van ser assenyalades i van ser convidades a abandonar el PSC i, entre elles, la seva màxima figura institucional, el president Maragall. Dels 50 diputats al 1999 fins avui, al PSC li'n queden 20 (i un d'ells, Marina Geli, va abandonar el grup al Parlament) i la caiguda no sembla intuir un canvi de tendència a l'horitzó. Ara bé, el "nosaltres tenim la solució" i, si no, hi haurà "frustració" han esdevingut el seu mantra.

1. Suma: