Després del confinament, un dia prenia alguna cosa en una terrassa sota el sol de la placeta de Can Basté. A uns metres de distància, ajudat per un micròfon i un precari equip de so, un home gran interpretava cançons romàntiques amb més gosadia que talent. Per casualitat va passar per allà el periodista musical Nando Cruz, i es va aturar a xerrar amb mi. Li vaig comentar de broma que aquell cantant de carrer hauria de formar part d'Altres escenaris possibles, el projecte amb el qual el periodista des de fa anys que dona a conèixer realitats musicals que es desenvolupen al marge dels circuits majoritaris. Al meu comentari faceciós, el Nando hi va respondre que precisament li havia dedicat un article a un altre vellet que, en aquella mateixa plaça, utilitzava un radiocasset per posar cançons que feien ballar el veïnat. Segons em va explicar, el senyor Antonio –així es deia– havia mort poc abans, deixant un buit que pel que sembla havia ocupat l'avi cantaire que teníem davant. La cartografia musical del Nando és tan exhaustiva que fins i tot t'espatlla les bromes.

Soc professor universitari a mitja jornada. En el desert de desocupació i precarietat que està deixant la pandèmia, em sento un privilegiat per conservar la meva feina mileurista. Com a docent, però, la meva situació les darreres setmanes es resumeix en un mem que circula pels xats dels professors. A la meitat superior s’hi veu una imatge del naufragi del Titanic amb la frase “La humanitat el 2020”; a la meitat inferior, hi veiem els músics tocant a coberta, amb cara de circumstàncies, mentre el vaixell s'enfonsa, i la frase “Els profes ensenyant online”.