<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara.cat - Ricard Vinyes]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.cat/firmes/ricard_vinyes/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara.cat - Ricard Vinyes]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.cat:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[L’intèrpret]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/ricard-vinyes-linterpret_129_1562258.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/dbe65617-cfb3-4ba0-a852-e851281ac9e5_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Fa dies que el diputat d’ERC al Congrés, Joan Tardà, va fer un tuit entre enrabiat i suplicatori, però en tot cas pontifical, és a dir, amb intenció d’interpretar i ordenar la realitat. En aquest cas es tractava de l’anunci sobre la presència de dues estàtues franquistes en l’exposició <em> Franco. Victòria. República</em>, que s’inaugurarà al Born CCM a l’octubre, tal com es va anunciar a la premsa a començament d’any. El diputat sosté en el seu tuit que “Exposar uns dies al carrer Franco quan hi ha víctimes sense reparació és normalitzar l’anomalia. Si us plau, no ho feu”. Amb posterioritat, el verb <em> banalitzar</em> ha complementat el verb <em>normalitzar</em>. Per tant, el centre de tot és la <em> normalitat</em> i la <em>banalització</em> que significa usar símbols del dictador, encara que sigui per parlar de la impunitat practicada en democràcia.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ricard Vinyes]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/ricard-vinyes-linterpret_129_1562258.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 04 Aug 2016 17:40:21 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/dbe65617-cfb3-4ba0-a852-e851281ac9e5_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[L’intèrpret]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/dbe65617-cfb3-4ba0-a852-e851281ac9e5_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[Entenc la memòria com un dret civil que l’administració ha de garantir i regular perquè tots els que vulguin tenir accés a la construcció de la imatge del passat ho puguin fer, si volen]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La vida breu d’Eva Heyman]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/vida-breu-deva-heyman_129_1655691.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/454dc14e-6007-44f7-9df8-d2f866cbc3b2_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>“Ara m’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella”. Amb aquest pensament que expressa la confiança en una vida llarga -he viscut molt i viuré molt més encara-, Eva Heyman va encetar els seus tretze anys i ho va comunicar al seu “petit diari”, que més que un quadern de paper sembla un personatge per la manera com s’hi adreça. I és que més que escriure sembla que li parli, fa l’efecte que li diu més que no pas li escriu. I li diu que a l’oncle Béla se’l van emportar, i li conta les amenaces que planen sobre la seva vida i família, sobre les amigues i veïnes. I tot el que diu esglaia perquè quan ho llegim veiem venir com acabarà. Del futur no para de repetir que el vol viure; del passat en parla de manera dolça, i del seu present en conta la sorpresa i la por creixent que li fa el que veu perquè tem que li estronqui el futur. El que diu Eva Heyman no és res de l’altre món, al cap i a la fi és la naturalesa històrica d’Europa, un món de deportació, angoixa i futur precari. Ho dic perquè Eva conta com van deportar la seva bona amiga a causa d’una disposició del govern hongarès del 1941 que expulsava 20.000 jueus perquè encara no tenien la ciutadania, i els van lliurar als alemanys, que els van assassinar massivament a Ucraïna, en el marc de les grans matances centreeuropees que van tenir lloc en immensos fossats, avui ben  documentats. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ricard Vinyes]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/vida-breu-deva-heyman_129_1655691.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 01 May 2016 16:38:46 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/454dc14e-6007-44f7-9df8-d2f866cbc3b2_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[La vida breu d’Eva Heyman]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/454dc14e-6007-44f7-9df8-d2f866cbc3b2_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Memòries a la ciutat]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/memories-ciutat_129_1700131.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Susan Sontag, en el seu llibre <em>Davant el dolor dels altres</em>, va meditar sobre la representació del dany en les imatges fotogràfiques. És un text valent i perspicaç, en el qual va escriure que “el que es denomina memòria col·lectiva no és el fet de recordar sinó d’estipular que <em> això</em> és important”.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ricard Vinyes]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/memories-ciutat_129_1700131.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 07 Mar 2016 18:43:51 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Javier Cercas o el desconsol històric]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/javier-cercas-desconsol-historic_129_1882522.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>La primavera del 2005 va créixer la notícia que el president de l’Amical de Mauthausen, segons es creia, un exdeportat del camp de Flossenbürg, amb bona projecció mediàtica i una important activitat pedagògica, mai havia estat internat en un camp nazi. Es deia Enric Marco Batlle i en els mesos d’abril i els que després van venir la seva biografia va ser examinada per tota mena de mirades i qualitats analítiques. I és que l’assumpte, sense ser insòlit, tenia conseqüències ètiques notables, interrogava la mandra estructural del periodisme documental i reclamava de les humanitats un esforç més elevat en la indagació crítica sobre la institució del testimoni, cosa que els textos de G. Agamben (1998) i B. Sarlo (2005) havien tractat amb excel·lència.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Ricard Vinyes]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/javier-cercas-desconsol-historic_129_1882522.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 14 May 2015 18:20:11 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
